El panorama polític espanyol s’ha endimoniat vertiginosament després de les eleccions del 23 de juliol. I Alberto Núñez Feijóo s’entesta a tirar pel dret a risc de sortir-ne escaldat. Per a frustració seva, la calculadora no fa miracles i és tossuda, encara que la investidura fake a la qual es vol lliurar pot servir per engegar el rellotge i posar pressió (i pressa) a la negociació de Pedro Sánchez amb els independentistes catalans i bascos, encara que vol intentar una mena de gran coalició amb els socialistes almenys per ser investit. Per ara, el líder del PP té el suport públic dels barons territorials, com Isabel Díaz Ayuso i Juanma Moreno Bonilla, per bé que la madrilenya s’ha encarregat de reivindicar-se poques hores després de les eleccions amb un discurs que és massatge i clatellada simultàniament.
En qualsevol cas, el fet d’activar o no el compte enrere per a unes noves eleccions té un altre protagonista. Depèn d'un tercer. El rei Felip VI tindrà l’encàrrec d’encarregar la investidura després de la constitució de les Corts, per bé que la llei no aclareix si ha d’encomanar la missió al més votat ( Núñez Feijóo) o al que pot recollir més vots per ser president del govern espanyol (Pedro Sánchez).
Endavant amb la investidura gairebé impossible
Fins al moment el PP està estestat a intentar la investidura de Feijóo, per molt que els números siguin una autèntica utopia encara que el vot dels residents espanyols a l'estranger (CERA) li hagin donat un escó més als populars en detriment del PSOE. Pedro Sánchez necessita ara un sí de Junts a la seva investidura, no només una abstenció. I és en el context d'aquest nou escenari que Feijóo ha demanat per carta una reunió urgent a Sánchez perquè el voti com nou president en haver estat el PP la primera força a les urnes del 23-J.
Difícil. En tot cas, el fet que Vox formi part inqüestionable de l’equació ha propiciat el cop de porta immediat del Partit Nacionalista Basc (PNB) i Coalició Canària, que no en volen sentir a parlar d'acords amb els de Santiago Abascal pel mig. L’extrema dreta representa un factor d’aïllament i provoca hostilitats parlamentàries. Tot i això, segons Feijóo, el seu deure és intentar-ho i, per això, està convençut de parlar amb el PSOE i altres grups parlamentaris. No vol quedar com Inés Arrimadas el 2017, quan va desistir de negociar tot i haver guanyat clarament les eleccions autonòmiques post155. “No renunciaré a aconseguir-ho”, va assegurar el dia després de les eleccions davant dels barons territorials.
La insistència per intentar-ho pot respondre a una estratègia d’activar el més ràpid possible el rellotge per a la repetició electoral, que s’engega a partir del dia en què hi ha el primer debat d’investidura, que s’ha de resoldre per majoria absoluta. Si això passa, les eleccions queden convocades automàticament dos mesos després si en aquest lapse ningú aconsegueix els suports per ser elegit. L’encarregat d’escollir candidat és el rei Felip VI, que començarà la ronda de contactes un cop es constitueixin les Corts Generals. I aquesta és l’única certesa: la formació del Congrés i el Senat serà el 17 d’agost, data en què s’escollirà la configuració de les meses. En aquesta negociació, el PSOE pot donar pistes i pot començar a seduir els independentistes, oferint-los la possibilitat de tenir grup propi.
La batalla amb Vox
Les urnes del 23-J també han originat una guerra oberta entre el PP i Vox. A Génova no paeixin gens bé que Santiago Abascal es despengés a mitja campanya prometent un 155 duro i una “intervenció permanent i duradora” a Catalunya. Aquesta estripada va contrastar amb el missatge de “conciliació” i “cordialitat” que enviava Alberto Núñez Feijóo cada cop que trepitjava les comarques catalanes. I consideren que va ser un regal per a Pedro Sánchez. Se n’ha encarregat de recordar-ho el president de la Junta d’Andalusia i un dels contrapesos al PP, Juanma Moreno Bonilla, des del parlament. “El major aliat que ha tingut Sánchez ha estat Vox. Quan Vox va a Catalunya, diu que es 'muntarà la mundial' i que aplicarà un 155 permanent... Quina reacció creuen que tindran els ciutadans?, va preguntar enfurismat als diputats ultres andalusos.
Amb tot, Vox també té un problema. Repetir eleccions generals suposaria un mal negoci per als ultres, tenint en compte que aquest hipotètic escenari seria un revulsiu per al Partit Popular, que aglutinaria encara més el vot útil i afebliria la posició a la baixa de Vox. Després d’engolir Ciutadans, el PP també malda per recuperar el terreny entregat a l’extrema dreta i tornar a ser l'única força a la dreta del PSOE. En el camí de la negociació, també hi jugua un element extra que supera la geografia de Madrid. Havent arribat a pactes al País Valencià, Extremadura, Castella i Lleó i les Illes Balears, el PP i Vox mantenen bloquejades les investidures de Múrcia i l’Aragó, que poden enquistar-se i convertir-se en moneda de canvi.
L’ombra d’Ayuso (i Aguirre) és molt allargada
“Per descomptat”. Així va respondre Isabel Díaz Ayuso a les preguntes dels periodistes el dia després de les eleccions que volien saber si Feijóo havia de ser el candidat del PP en una hipotètica repetició electoral. Però quan li van preguntar si el lideratge del gallec estava en dubte després de la victòria insuficient a les urnes, la presidenta madrilenya va respondre dient “no ho crec”. Aquella afirmació poc contundent va donar lloc a la interpretació i va evidenciar que Ayuso sempre em dona una de freda i una de calenta.
Que Ayuso vol sortir a la foto i es postula com una alternativa a l’ombra va quedar clar dimecres passat, en el moment en què la madrilenya va torpedinar l’estratègia de Feijóo per seduir el PSOE, a qui el gallec tractava de “partit d’Estat”. La freda la va donar tancant files amb ell com a líder i la calenta la va atorgar advertint que “no es pot pactar amb el desastre”, en referència al PSOE, de qui va dir que "ja ho tenia fet" amb els independentistes. Dit d’una altra manera, Ayuso li assenyalava el camí a seguir: que desistís, que passés olímpicament de Sánchez i assumís que era carn d’oposició. Ella es manté a la rereguarda.
El PP, com el PSOE, també té els seus gerros xinesos, que han passat a l’acció. Així com José María Aznar i Mariano Rajoy han empès religiosament la candidatura de Feijóo, l’expresidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, es reivindica com un vers lliure. Principal defensora del fer d’Ayuso, ha sigut la primera en posar en qüestió l’estratègia del PP quan Feijóo va afirmar que “preferia el PSOE” abans que l’extrema dreta: “Això crec que és molt difícil de vendre a l’electoral del PP, que en gran part és el mateix de Vox”.
Una campanya en declivi
A la seu del carrer Génova de Madrid assumeixen que han sigut víctimes de les seves pròpies expectatives, inflades persistentment per les enquestes privades. El mateix Feijóo, el dia de la ressaca electoral, reconeixia que no havien aconseguit "les expectatives". En una campanya electoral que va arrencar com un tro després del cara a cara amb Pedro Sánchez a Atresmedia, els ànims es van anar fonent a mesura que passaven els dies arran de les mentides a Televisió Espanyola sobre la revalorització de les pensions i el desgast per les fotos de Feijóo amb el narcotraficant Marcial Dorado que l’esquerra va a treure a passejar.
I prova d’aquest mal pressentiment és que, durant la nit electoral al local dels populars, no es veien ni portaveus ni dirigents del PP circulant ni buscant el contacte amb periodistes. La bombolla de les expectatives estava a punt de petar.