Tal dia com avui de l’any 1963, fa 57 anys, a través del port de Bizerta (Tunísia), la República francesa (antiga metròpoli colonial) evacuava les darreres tropes postcolonials del quadrant nord-oriental del Magrib. Tunísia era un estat independent des del 1956, però l’antiga metròpoli colonial havia mantingut en el seu poder la base militar de Bizerta —a l’extrem nord del país—, fins que els esdeveniments polítics (la progressiva gravitació del règim tunisià cap al bloc prosoviètic) va forçar la devolució d’aquelles instal·lacions al poder local. Aquella evacuació posava fi a vuitanta-dos anys de colonialisme i presència militar francesa a Tunísia.
El col·lectiu català a Tunísia estava format per exiliats republicans que havien arribat a l’Àfrica colonial francesa, amb els darrers vaixells de refugiats que havien sortit dels ports de València, Alacant i Cartagena (març 1939). Segons el grup d’investigació Petjada Catalana (de Girona), la majoria van seguir el seu èxode cap a tercers països, però una minoria d’homes joves es van casar amb noies de famílies de comerciants italians establerts a Tunísia, i van quedar radicats al país. Passat un quart de segle, coincidint amb l’evacuació de les darreres tropes postcolonials, aquestes famílies catalano-italianes abandonarien el país, en direcció a França o a Itàlia.
La presència catalana a Tunísia remuntava al segle XIII, quan els comerciants catalans s’havien establert, principalment, als ports de Tunis i de Bizerta. Però la gran allau arribaria a partir del decret d’expulsió dels moriscos hispànics (1609), signat pel rei Felip III. Tunísia (llavors una regió autònoma de l’Imperi otomà) va ser la principal destinació dels moriscos valencians. Aquest èxode es manifestaria en l’arquitectura i l’urbanisme (els barris antics de Tunis i Bizerta són una rèplica dels antics “barris verds” catalans, valencians i aragonesos); i en la conservació de cognoms d’origen català (Xàtiva, Cantalan o Alicantí) que haurien transcendit en el temps.