Malgrat que les relacions entre Catalunya i l'Aragó han tingut els seus alts i baixos, han estat les presidències de Javier Lambán —el president socialista traspassat que va ocupar el càrrec entre el 2015 i el 2023— i, més recentment, el popular Jorge Azcón, que han assolit un nivell d'agressivitat i catalanofòbia realment preocupant. Aquells anys de Marcelino Iglesias —que va ocupar el càrrec entre el 1999 i el 2011 i va desenvolupar una gestió de bon veïnatge amb quatre presidents catalans, Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla i Artur Mas— queden avui tan lluny que només serveix per recordar que la política es pot fer d'una altra manera. I no serà perquè el litigi de Sixena sigui d'aquests últims anys, ja que el 1997, el govern de l'Aragó va plantejar un conflicte de competències, al·legant que no havia pogut exercir el dret de retracte per la compra de les obres. Unes peces, d'altra banda, que les monges del monestir van vendre en el seu dia, quan van abandonar el cenobi i es van instal·lar a Valldoreix, el 1970. D'aquestes, 44 van anar cap al Museu de Lleida i 53 més al MNAC.

Però d'ençà que el govern de l'Aragó va decidir, primer amb Lambán i després amb Azcón, incorporar al seu catàleg de greuges, sempre acompanyats de menyspreu, mentides i falses ofenses, la reivindicació de les pintures de Sixena, tot es va espatllar. Tant és així que, sovint, sembla que a l'Aragó només li interessi mantenir viu el conflicte per interès electoral, ja que no hi ha res que vengui més en aquests temps que la catalanofòbia ben explotada. Les pintures? És el que menys importa, ningú se'n recordarà a l'Aragó quan hagin tornat al monestir, perquè d'aquestes coses, la classe política només se n'aprofita quan hi ha posat un potent focus mediàtic, com és el cas d'ara. Ara, ningú no diria les sàvies paraules d'Iglesias: "A l'Aragó no li interessa tancar la porta a un veí de 7 milions d'habitants". Ara, el director general de Cultura del govern aragonès, Pedro Olloqui, en línia amb les seves declaracions sempre incendiàries, ha assenyalat que la conservació de les pintures per part del MNAC no ha tingut els estàndards necessaris i desitjables i que els tècnics aragonesos asseguren haver detectat una manca de manteniment en les obres, així com afectacions directes per humitats i brutícia —com ara burilles, insectes o runes— a les estructures sobre les quals hi ha integrades les pintures.

Sovint, sembla que a l'Aragó només li interessi mantenir viu el conflicte per interès electoral, ja que no hi ha res que vengui més en aquests temps que la catalanofòbia ben explotada

Vaja, com si els tècnics del MNAC, lluny de tenir gran cura, com han fet, d'un patrimoni tan important, s'haguessin dedicat a perjudicar-lo. Curiós personatge aquest Olloqui, que ha experimentat una notable mutació en la seva trajectòria, passant de ser un conegut exdirigent d'Esquerra Unida a ocupar el càrrec de director general en un govern del PP i Vox. Alguns companys seus en el passat, com Juan Manuel Aragües Estragués, exsecretari general del Partit Comunista d'Aragó, no li van dedicar precisament floretes quan en van conèixer el nomenament, segons es troba a les hemeroteques, i en aquest cas era un post de Facebook: "Els que coneixem Pedro Olloqui no ens estranyem que hagi estat nomenat director general de Cultura per Vox. Que hagi passat de número dos del Partit Comunista de l'Aragó i de director general de Cooperació Internacional amb IU a chiringuitero de l'extrema dreta té la seva lògica. Parafrasejant Shakira, 'els arribistes no ploren, els arribistes facturen'".

Tot i que la resposta del MNAC deixa sense arguments el govern de l'Aragó —"només hi ha taques d'humitat antigues al suport de fusta de les pintures, cosa que està perfectament documentada i sobre la qual la tècnica enviada per l'executiu aragonès estava informada"— això és el menys important. L'important és posar-se sempre el nom de Catalunya a la boca, ja que el conflicte genera vots i d'això van els temps presents: arrasar-ho tot per uns quants vots. No cal anar als partits denominats populistes, perquè a aquests se'ls veu venir i es desqualifiquen sols. Els perillosos són els que darrere de les sigles del PSOE o del PP fan la mateixa política sense aturar-se a pensar en el futur. Aquests sembradors d'odi i de catalanofòbia que tant els val aquells Jocs d'hivern del Pirineu com les pintures de Sixena. Tot per uns quants vots.