A través de diferents mitjans hem sabut que aquest diumenge Pedro Sánchez ha finalitzat les seves vacances a la residència oficial de La Mareta, a Lanzarote, i ha tornat a Madrid. També que dos avions Falcon han traslladat la família reial des de Grècia amb destinació a les Illes Balears. Costa entendre que amb la crisi de Ceuta el president del govern espanyol hagi consumat les vacances més llargues d'un inquilí de la Moncloa en 32 anys i hagi gaudit de 27 dies, només interromputs pels 105 minuts que va passar a Ceuta el passat 31 de juliol. En aquests 27 dies, el deteriorament de la situació a la ciutat africana ha estat galopant, amb dos focus molt alarmants: el sanitari, amb els serveis a punt de col·lapsar, i el de la seguretat, ja que a les comissaries es denuncien fins a deu vegades més delictes al dia que abans de la invasió.
A part d'això, una crisi amb Itàlia —que va suspendre unilateralment l'acord de lliure circulació de Schengen i va implementar controls fronterers en ports i aeroports— i amb Dinamarca, on la primera ministra forma part de la família socialista. El Ministeri de Sanitat reuneix aquest dilluns les comunitats autònomes per reclamar l'enviament urgent de vacunes de tota mena a Ceuta i les pèssimes condicions de salubritat i l'amuntegament han provocat un brot de sarna a l'exèrcit espanyol. Enmig de tot aquest caos, el govern espanyol ha nomenat un coordinador general en la figura del ministre d'Administracions Públiques, Ángel Víctor Torres. Una cosa a la qual s'ha resistit, incomprensiblement, però que no ha tingut més remei que acceptar, amb el president de la ciutat, Juan Jesús Vivas, enfilant desesperadament el camí dels tribunals.
En el cas de Ceuta s'està produint el més semblant a un Estat fallit. No han caigut les seves institucions, però el govern espanyol és incapaç de defensar la pròpia sobirania
No estem davant d'un problema tan sols de gestió o d'incapacitat política. No és comparable amb qualsevol de les crisis sectorials que hi pugui haver actualment, com, per exemple, la dels trens. En aquest cas, el que succeeix és que l'Estat és incapaç de fer que el funcionament diari superi les llacunes que el collen. Però, en el cas de Ceuta, s'està produint el més semblant a un Estat fallit. No han caigut les seves institucions, però el govern espanyol és incapaç de defensar la pròpia sobirania, que ha passat a dependre de l'actuació del país veí, en aquest cas el Marroc, i de si el rei Mohamed VI decideix o no obrir el trànsit a milers de persones, com va succeir el passat 30 de juliol.
Davant de tot això, l'únic exercici de globus sonda que ha trobat el govern espanyol és obrir un debat sobre si monarquia o república, encarrilat pel sempre actiu ministre tuitaire, Óscar Puente. Dues crítiques seguides a Felip VI no són casualitat i el joc de paraules d'aquest diumenge sobre si podria o no podria succeir Pedro Sánchez no deixa de respondre a un interès desmesurat per fer que es parli d'una altra cosa en comptes de Ceuta i la incomprensible cessió de Sánchez, que ha deixat que el timó el porti el rei del Marroc. El que es viu a Ceuta en aquests moments és l'expressió de la impotència d'un Estat que fa molt de temps que fa aigües.