A Pedro Sánchez se li ha de reconèixer una habilitat innata per moure el tauler polític i intentar propiciar —amb èxit o no, això és una altra cosa— el millor escenari possible per als seus interessos personals. Aquest dilluns, quan hauríem d'estar parlant de la patacada descomunal que s'ha clavat el PSOE a les eleccions municipals i espanyoles, que no és comparable amb cap de les situacions viscudes abans des que va arribar Felipe González al govern d'Espanya el 1982, l'encara president del govern espanyol ha fet un ràpid moviment del tauler de joc i ha anunciat la convocatòria d'eleccions espanyoles per al proper 23 de juliol. Aconsegueix amb això diversos efectes: elimina qualsevol debat sobre si ha de deixar de ser el cartell electoral, ja que dissol immediatament el Parlament i col·loca el partit en mode campanya electoral. Agafa l'esquerra del PSOE sense els deures fets entre Sumar i Podemos i instal·la el debat que només si totes aquestes formacions concentren el vot en els socialistes es pot aturar l'arribada del Partit Popular i de Vox després de les pròximes eleccions espanyoles.

També evita un desgast agònic al Parlament, on per tirar endavant lleis que tenia encarrilades, hagués hagut de fer concessions, ja que el seu cap fa olor de pólvora cremada. És cert que renuncia al llustre d'exercir la presidència de torn de la Unió Europea que tindrà Espanya en el segon semestre, però també fa evident que és una presidència rotatòria que potser està sobrevalorada. Per al Partit Popular no és un mal escenari el moviment de ruleta russa de Sánchez —com més aviat millor— però en bona lògica tampoc no és l'ideal. Els populars no podran desplegar tot el poder municipal i autonòmic conquerit aquest diumenge i tindran per davant una negociació pública d'alcaldies i autonomies, negociant a través dels mitjans de comunicació amb Vox.

L'anunci sorpresa de Sánchez té, com passa en una partida de billar americà, conseqüències col·laterals i una d'aquestes passa per la ciutat de Barcelona. No és exagerat dir que el candidat de Junts, Xavier Trias, té un percentatge més alt de possibilitats de ser investit alcalde quan es constitueixi l'Ajuntament de Barcelona dissabte vinent 17 de juny, ja que les dues opcions d'arrabassar-li l'alcaldia són força més difícils. El tripartit d'esquerres pel qual van advocar Collboni i Colau la nit electoral necessita Esquerra i costa veure Oriol Junqueras donant llum verda a una situació com aquesta. També és veritat que al PSOE li interessa anar a les espanyoles amb les mínimes motxilles possibles a Catalunya i li interessa més ajornar al setembre un debat sobre els pactes a Barcelona.

El PP, que seria aritmèticament una altra opció amb Collboni i Colau i que algun entorn socialista ha explorat, no hi estarà tan disposat, amb la mirada posada en les espanyoles, ja que la consigna serà que als socialistes ni aigua. Queda la incògnita que és el que voldrà Esquerra, que després de la desfeta electoral de diumenge pot tenir la temptació de lligar-se a una majoria amb Trias que li permeti presentar que hi ha dos Junts, el pragmàtic i el que va decidir sortir del Govern. Però bé, això està ara com ara molt verd i tot apunta que les converses sobre Barcelona aniran a un ritme lent per explorar les diferents opcions.

Un últim apunt sobre les repercussions de les espanyoles del 23 de juliol a Catalunya. És evident que el format polític en el qual se celebraran ajuda més els dos grans partits espanyols. Això ja s'ha vist en altres eleccions en les quals el PSOE s'hi jugava molt, gairebé la vida, i el Partit Popular tenia opcions d'arribar a la Moncloa, com serà en aquesta ocasió. A més, hi ha el tema de Vox, sense descartar que Ada Colau encapçali les eleccions per Barcelona de la candidatura de Yolanda Díaz. En aquest context, l'espai d'Esquerra i Junts es fa més petit i els dos partits han de decidir amb quina artilleria volen presentar-se als comicis. Junts ha posat a sobre de la taula una candidatura amb Esquerra i la CUP, que aparentment té poc recorregut i recorda molt operacions polítiques ja practicades. Ningú no ha explicat si s'ha parlat abans amb els republicans i els cupaires o si se n'han assabentat pels mitjans de comunicació. Veurem en les pròximes hores si té recorregut, però, en principi, tendeixo a ser bastant escèptic sobre les seves possibilitats. No obstant això, la batalla externa i interna del món independentista no serà tan sols sobre persones, sinó també sobre estratègies i polítiques.