Deia Konrad Adenauer —primer canceller de l'Alemanya Occidental i un dels pares de la Unió Europea— que, en política, l'important no és tenir raó, sinó que te la donin. I veient com ha anat la constitució de la Mesa del Congrés dels Diputats aquest dijous i el consens que s'ha generat al voltant d'aquest fet, el protagonisme que Carles Puigdemont ocuparà aquesta legislatura a la majoria de les portades i a les anàlisis polítiques entre defensors i crítics tindrà molt a veure amb les posicions ideològiques d'uns i altres, però enmig de totes les salses dels pròxims mesos hi haurà el president a l'exili.

Què ha passat perquè Pedro Sánchez es veiés forçat a cedir més que qualsevol altre candidat a president del govern espanyol en el que tan sols era la constitució de la Mesa del Congrés i en una negociació que a cap de les 14 legislatures anteriors a Espanya des de 1977 no s'hi havien introduït mai temes de contingut polític? Fonamentalment, la resiliència. Perquè si Sánchez està acostumat a no cedir o fer-ho a l'últim minut amb compromisos eteris que no arriba a complir, Puigdemont no es queda coix, ja que ni li deu res, ni es fia d'ell ni tampoc no li cau especialment simpàtic. Aguantar l'envit no era per al president a l'exili una opció, sinó una necessitat autoimposada, una vegada rebutjades elegantment totes les pressions que havia rebut les últimes 48 hores i que no eren poques.

L'acord, que inclou Junts i Esquerra, és positiu perquè és important, i moltes de les crítiques que es puguin fer des del punt de vista independentista perden de vista el que s'estava votant —la Mesa del Congrés— i ho confonen amb el segon acte, que s'iniciarà a principis de la setmana que ve, el pacte d'investidura. Allà, la partida serà una altra i d'una dimensió política que no tindrà res a veure, començant per l'amnistia que s'haurà d'aprovar al Congrés dels Diputats a partir de la tramitació d'una proposició de llei que Junts intentarà primer que sigui el PSOE qui la present, cosa que no serà fàcil. Si no és així, la iniciativa legislativa vindrà de part independentista o de Sumar. I si no s'aprova, no hi haurà investidura. Així de senzill.

L'acord a què s'ha arribat afecta el català a Espanya i a les institucions europees i té unes altres dues coses —més simbòliques que importants a efectes pràctics— com és la reobertura de la comissió sobre l'espionatge polític i la creació d'una altra comissió sobre els atemptats del 17-A, dels quals aquest dijous es compleixen sis anys. La nova presidenta del Congrés, la balear Francina Armengol, al seu primer discurs després de ser escollida, ja va proclamar solemnement que permetria des d'aquell moment parlar en català, eusquera i gallec a la cambra baixa, mentre es tramitava la modificació del Reglament.

Respecte a l'oficialitat del català a les institucions europees, que va ser l'últim punt acordat entre Puigdemont i Sánchez, la investidura d'Armengol hauria pogut saltar pels aires si no s'hagués complert fil per randa l'exigència del president: fets comprovables. Dimecres a mig matí no hi havia acord, el PSOE deia a tot que no, i les posicions estaven molt allunyades. En poques hores, tot es va girar com un mitjó i va començar una negociació diferent. Cap al migdia, la presidenta del Grup Parlamentari de Junts, Míriam Nogueras, va lliurar al ministre de la Presidència en funcions, Félix Bolaños, les seves exigències i un redactat precís sobre el document que havia d'enviar el govern espanyol a la Presidència del Consell de la Unió Europea sobre l'oficialitat del català, el gallec i l'eusquera.

Cap a les 17 hores aproximadament, la Moncloa reexpedia el document a Nogueras i aquesta feia el mateix amb destinació a Waterloo. Semblava correcte, no hi havia modificacions substancials i després de diverses anàlisis i veient que l'encapçalament era el correcte es va donar el vistiplau definitiu al ministre Bolaños. Només mancava l'últim tràmit, que no es podria executar fins a l'endemà al matí. La Moncloa sabia que sense el segell del registre que confirmava que s'havia dipositat la petició del govern espanyol, l'acord amb Junts rebentaria pels quatre costats.

Encara hi va haver uns minuts d'incertesa cap a les 8 del matí d'aquest dijous, quan s'havia de reunir l'executiva de Junts de manera telemàtica per decidir la posició a la votació de la Mesa del Congrés, i des de la Moncloa es va enviar el document amb el registre de sortida del ministeri d'Exteriors. No era aquest, ni de bon tros, l'acord assolit. Havia de ser el registre d'entrada al Consell de la Unió Europea. Havia estat un error, se'ls va explicar, i immediatament es va enviar el document segellat al registre d'entrada de la UE, i fins i tot el justificant de recepció del Consell. Tema resolt. Hi havia molt més que un compromís, un document verificable de l'acord.

Ara, el focus està posat al 19 de setembre, quan el Consell d'Assumptes Generals de la Unió Europea votarà aquesta sol·licitud, en principi un tràmit, ja que les despeses van a càrrec del Regne d'Espanya, no de les institucions europees.