Encara que la sang no arribarà al riu, les dues parts saben tot el que s'hi juguen; el govern de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos ha passat aquest dimarts una d'aquelles crisis d'aparent alt voltatge. Pel tema de fons objecte de la discussió —la llei del només sí és sí—, pel moment escollit —la vigília del 8-M— i per la manera en què s'han plantejat les diferències, abruptament, al Congrés dels Diputats. La interpretació judicial de la llei del només sí és sí, amb un degoteig de rebaixes de condemna de gairebé 800 agressors sexuals fins a principis d'aquesta setmana i al voltant de 80 excarcerats pels tribunals després de demanar revisió de la situació processal, fa ja temps que va col·locar l'actual redactat de la llei vigent en la via morta. Els socialistes no podien anar amb aquest tema de tanta importància entre el seu electorat més moderat a una convocatòria electoral, i Unidas Podemos no podia baixar del seu projecte estrella.

No hi havia, per tant, cap altre camí que pactar les diferències i salvaguardar el més preuat que comparteixen i que no és altra cosa que el govern de coalició. A partir d'aquí, els socialistes tindran un passatger i puntual atac de vergonya per tirar endavant la seva iniciativa legislativa de modificació de la llei amb el PP d'Alberto Núñez Feijóo, però a canvi s'asseguraran que aquest tema no els continuï colpejant un dia sí i un altre també a les portades dels diaris editats a Madrid i a les ràdios i televisions espanyoles. Unidas Podemos i la ministra Irene Montero perdran la batalla políticament parlant, però hauran aguantat l'escomesa de Pedro Sánchez, de qui consta que li va demanar que la rectificació del govern la liderés ella i s'hi va oposar.

Com que a La Moncloa tots els moviments polítics es mesuren en punts electorals, caldrà veure si d'aquí a unes setmanes el PSOE aconsegueix sortir de les dificultats electorals que té i que li auguren els diferents sondejos publicats i que, si són veritat, es traduirien en una pèrdua de poder important el proper 28 de maig i el preludi del que podria passar després, quan a finals de novembre o principis de desembre se celebrin les eleccions espanyoles. És obvi que els socialistes han fracassat amb el seu gir a l'esquerra, ja que no han aconseguit equilibrar el pols amb el PP i, a més, les enquestes pronostiquen més diputats a Vox que a Unidas Podemos o a la nova plataforma de Yolanda Díaz, Sumar.

En aquesta tessitura, Sánchez mira de recuperar les dones votants socialistes —més enllà de les feministes que avui sortiran al carrer— i deixar espai a Unidas Podemos per créixer i que els vots que assoleixin no es perdin en desenes de províncies on hi ha menys escons i el repartiment actual només és entre PP, PSOE i Vox. Molt probablement, el PSOE viurà un amarg 8-M, acostumat com està a ser el centre d'atenció i, amb el PP al govern, a liderar aquest tipus de reivindicacions. Potser per això el govern espanyol s'ha tret precipitadament de la màniga, i com és marca de la casa, un ambiciós projecte, com és el de la llei de representació paritària, per assegurar la paritat en futurs governs i en la direcció de les grans empreses.

Un projecte d'aquesta envergadura no hauria de ser una resposta al seu canvi de posició de la llei del només sí és sí, sinó una iniciativa que busqués la unanimitat del Congrés, ja que s'ha demostrat que les coses només avancen amb normes estrictes, irreversibles i fixades en el temps. El pas de la recomanació a l'obligatorietat és imprescindible i que, a més d'englobar llistes electorals, governs i estructura de l'administració, també afecti les empreses de l'Ibex, que hauran de complir el percentatge mínim del 40% abans de l'1 de juliol de 2024, i les empreses amb més de 250 empleats, abans de juliol del 2026, una iniciativa lloable. Que la patronal espanyola hi estigui en contra només reflecteix la històrica resistència al canvi de la CEOE, un fre per a qualsevol avenç del país.