Després del que va viure Barcelona el 2019, quan un pacte tan impensable a priori com comprensible amb els resultats a la mà va fer de nou alcaldessa de la capital Ada Colau, per impedir que el guanyador dels comicis, Ernest Maragall, assolís la vara de batlle de la capital catalana, amb l'argument que calia impedir l'arribada d'un indepe a la Casa Gran, es podia pensar que les aliances serien en aquesta campanya molt més transparents. No va ser lògic el pacte entre Colau, el PSC i els tres regidors de Manuel Valls i es va evidenciar una cosa molt òbvia: la vergonya dura unes hores, el poder quatre anys. Com totes les coses que tenen els peus de fang, Barcelona ha sortit perdent d'aquell tèrbol acord i els que el van protagonitzar han pres una gran distància. Valls va tornar a París fastiguejat de Barcelona i de les seves elits, a les quals va servir i amb les quals mai no es va entendre, i Jaume Collboni va acabar per sortir de l'equip de govern fa uns mesos per poder ressaltar un perfil propi i projectar una independència més gran.

Jaume Collboni i Ernest Maragall han participat en sengles debats amb ElNacional.cat i respecte a pactes postelectorals han amagat les seves cartes. El candidat del PSC pot arribar a pactar, de més a menys, amb Colau i amb Trias, i el candidat d'Esquerra amb Colau, encara que sense renunciar explícitament a Junts i PSC. L'alcaldessa de Barcelona, entra, per tant, en totes les opcions d'un futur govern de la ciutat, excepte si Trias guanya les eleccions i assoleix una majoria política que ho impedeixi. Veurem si la campanya ajuda que es resolgui algun dels enigmes, però a només unes hores que s'obri la campanya electoral, cosa que succeirà a les zero hores de divendres amb la tradicional enganxada de cartells, sembla molt poc probable que això arribi a succeir.

Per tant, parlarem molt poc de pactes en les dues setmanes llargues que queden fins a les eleccions del 28 de maig —si no és per tirar-se especulacions els uns als altres—, ja que l'únic interessat és Trias, i els seus adversaris, com és normal, no li faran el joc. També parlarem molt poc, o menys del que tocaria, de seguretat, convertida en un autèntic pim-pam-pum en què uns es defensen assenyalant que la percepció ciutadana no es correspon amb les dades oficials i que Barcelona tampoc està tan malament, mentre que l'oposició posa l'accent en què augmenten els delictes i Barcelona és una ciutat insegura. Difícilment hi pot haver un debat seriós i ordenat des de punts de vista tan allunyats en què sembla que els candidats visquin en ciutats diferents.

Per no parlar del tema de l'ocupació d'immobles de manera il·legal, un terreny, sens dubte, relliscós i que preocupa una part dels barcelonins tant com incomoda els candidats, on qualsevol relliscada pot ser un baló d'oxigen per a l'adversari. Per què si en privat tenen posicions radicalment diferents, no les expliquen en públic? Per un carril diferent, els dos governs, espanyol i català, han acabat entrant en el tema de l'habitatge a partir de promeses d'habitatges públics o un aval del 20% de la hipoteca al primer habitatge dels joves, com ha fet Pedro Sánchez. El govern Aragonès ha agafat una altra via, la de l'expropiació forçosa d'habitatges buits de 14 municipis catalans que estiguin en mans de grans tenidors i que, en la nova llei d'Habitatge pactada entre el govern espanyol, Esquerra i Bildu, són aquelles persones físiques o jurídiques que tinguin en propietat cinc o més habitatges destinats al lloguer.

L'habitatge és un greu problema, però la millor solució seria abordar seriosament la construcció d'un parc públic a l'abast de joves i famílies necessitades. Les dreceres són una solució provisional, un pegat, no la solució definitiva al problema. Es parlarà d'això o es faran anuncis? Queden alguna cosa més de dues setmanes per a això i les enquestes diuen que el vot encara és molt volàtil i que hi ha molts indecisos. La campanya, amb les enquestes tan ajustades, sí que pot ser important en aquesta ocasió per definir el model de ciutat que es vol.