Amb la promulgació aquest dissabte, en una hora tan intempestiva com les quatre de la matinada, al Diari Oficial de la República Francesa —l'equivalent al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya al país gal— de la nova llei de pensions, que estableix que la jubilació passa dels 62 als 64 anys, un cop el Consell Constitucional ha donat suport la vigília als grans aspectes de la llei, es posa punt final al torcebraç d'Emmanuel Macron per tirar endavant el seu controvertit projecte. Es tanca una etapa que no acaba, ni de bon tros, el problema. Les protestes als carrers de les principals ciutats franceses aquestes últimes hores són l'avançada del torcebraç de Macron amb els francesos, amb una llei que el 70% de la població rebutja.

Quan el mes de març passat, el dia 20, el president francès va superar dues mocions de censura, una d'elles, la impulsada pel grup independent Liot, per només nou vots, Macron no només va constatar la debilitat del seu govern, sinó la fragilitat de la legislatura que hauria de durar fins al 2027. Sens dubte, molt temps per resistir amb l'actual minoria política dels partits agrupats al voltant fonamentalment de La República en Marxa, que sumen 247 diputats dels 547 que componen l'Assemblea. Fora de la coalició que lidera Macron, ha tingut el suport dels 61 diputats del partit de dretes Els Republicans, encara que 19 d'ells ja van votar la moció de censura que hauria acabat amb la primera ministra, Élisabeth Borne.

El cert és que els pocs suports externs que té Macron a l'Assemblea tenen pocs al·licients per romandre-hi al costat, i no s'ha de descartar que prosperi una nova moció de censura a Borne, o que Macron intenti guanyar temps amb un nou executiu. De totes maneres, donant per fet que les protestes al carrer es mantindran, perquè la mobilització és molt viva i els manifestants estan molt crispats —divendres a la nit van ser detingudes més d'un centenar de persones— no hi ha lloc per pensar en un retrocés de la inflamació actual, que està socarrimant la majoria política de Macron i dona avantatge electoral a l'extrema dreta de Marine Le Pen i a l'esquerra de Jean Luc Mélenchon.

És cert que Macron se n'ha sortit amb la seva i el suport del Constitucional n'és un clar exemple. La seva actitud superba tampoc no ha ajudat un projecte tan transcendent per a la vida dels francesos i ja per si difícilment gestionable amb l'actual composició de l'arc parlamentari, més fragmentat que mai. Les crides ara als partits per dialogar no serviran de res. Macron és un cadàver polític i el fet que no es pugui presentar a un tercer mandat consecutiu li dona la pàtina d'intentar poder explicar que fa el millor per al país, però, alhora, farà més evident la seva solitud. Ningú no vol ajuntar-se amb qui l'electorat rebutja. Només el temps dirà si la seva repataneria ha estat una victòria o una derrota.