Una de les primeres obligacions dels analistes polítics és, o hauria de ser, saber explicar les coses. Facilitar, en aquest cas al lector, informació i opinió perquè lliurement es pugui fer la seva composició de lloc del que se li pretén explicar. Òbviament, l'opinió serà subjectiva, però al lector sempre li quedarà la possibilitat d'estar d'acord o d'estar en contra si té a l'abast elements suficients per poder tenir un criteri de les coses. Reconec, tanmateix, que moltes vegades això no és fàcil, ja que no hi ha una lògica que ho expliqui tot. I aquest dijous, al Congrés dels Diputats, ha passat alguna d'aquestes coses que, per la reiteració amb què últimament succeeixen és de difícil explicació: Per què Esquerra continua aguantant que el govern de Pedro Sánchez la deixi una vegada i una altra desarmada davant el seu electorat en temes que haurien de ser nuclears per a ells? Es pot ser soci del PSOE en els temes que a ells els interessa tirar endavant en la política espanyola i adversaris en els quals té interessos Esquerra, ja que repercuteixen en Catalunya?

El mercadeig parlamentari que ha fet Pedro Sánchez per tirar endavant la llei de l'Audiovisual deixa Esquerra en molt mala posició, ja que va ser la contrapartida per donar suport als últims pressupostos de l'Estat. És cert que els republicans han votat en contra, com no podia ser de cap altra manera, una vegada el PSOE ha decidit recolzar-se en el PP i Ciutadans, que s'han abstingut, a més del PNB, que ha fet com sempre la guerra pel seu compte. L'acord assolit al seu dia pel govern amb Esquerra no ha aguantat fins al final en treure's de la màniga una esmena contra les veritables productores independents. O, almenys, contra el que s'entenia com a productores independents. Ara, el camp queda obert de bat a bat perquè grans grups i plataformes es colin per la porta del darrere.

Dit clar i català, amb aquesta llei aprovada, pel·lícules com Alcarràs serien més difícils de realitzar-se o gairebé impossibles, ja que abans altres s'haurien apropiat de l'ajut econòmic pensat, en principi, per a productores realment independents que facin la seva feina en llengües cooficials com el català. Hores abans d'aquesta estocada, Pedro Sánchez havia justificat també a les Corts, sense ni tan sols posar-se vermell, l'espionatge als líders independentistes —inclòs el president Pere Aragonès— i s'havia desentès de qualsevol responsabilitat. Dues banderilles al teu soci parlamentari —que va exigir la dimissió de la ministra de Defensa, Margarita Robles, i va demanar una entrevista amb el president del govern espanyol que tampoc no s'ha realitzat, ni té data— en un sol dia hauria de ser de difícil digestió per a Esquerra per poc que els sensors existents sobre l'opinió dels seus militants i de la seva base electoral estiguin activats.

A començaments d'aquesta setmana, publicàvem a El Nacional.cat una enquesta sobre l'opinió dels catalans sobre els resultats de la taula de diàleg. Com és normal, el sondeig no podia sortir de cap altra manera: gairebé el 67% feia un balanç molt negatiu i només el 8% en feia un balanç positiu. De cap partit català els electors feien un balanç positiu. Tampoc els d'Esquerra, que han posat tota la carn a la graella, ja que només els seus consellers del Govern són a la taula de diàleg. El balanç negatiu assolia el 68% dels seus votants i l'afirmatiu es quedava en el 5%. En una altra pregunta, el 66% dels seus electors opinava que havien de deixar de donar suport a Sánchez si no oferia explicacions més convincents i assumia més responsabilitats pel CatalanGate.

Deia el premier Winston Churchill que, en política, no té cap sentit dir que ho fem el millor que podem, sinó que has d'aconseguir fer el que és necessari. I molt em temo que som lluny que sigui així.