Aquest diumenge fa una setmana que van detenir el president Carles Puigdemont al nord d'Alemanya, quan tornava d'Hèlsinki després que diversos diputats finlandesos l'haguessin convidat. La detenció de Puigdemont, un cop superada la perplexitat inicial —ja que ningú no el feia tornant amb cotxe cap a Brussel·les— ha tornat a situar l'arbitrarietat de les detencions, l'existència de presos polítics, el règim de llibertats a Espanya i la violació de drets fonamentals al centre del debat polític i informatiu de diversos països (d'Alemanya al Regne Unit i de Portugal a Bèlgica, per dir-ne quatre).

Si diumenge passat la impressió dominant era que l'extradició de Puigdemont a Espanya per part de les autoritats alemanyes era tan sols una qüestió de temps, el pas dels dies ha anat refredant aquesta opinió i ara ningú no s'atreveix a fer un pronòstic rotund. És més, dia a dia l'opinió pública alemanya va prenent consciència sobre la manera com s'han trepitjat drets fonamentals del president, dels membres del Govern i dels líders de les entitats sobiranistes empresonats.

La imatge d'Espanya, de la qual sembla que no es preocupin ni tan sols les autoritats del país, s'està sotmetent a un bany de realisme a nivell internacional del qual li costarà escapar sigui quin sigui el resultat de la justícia alemanya. El més important és que, ara com ara, el debat que s'ha plantejat no és entre la independència de Catalunya o no, sinó sobre la qualitat de la democràcia espanyola i la reaparició de símptomes preocupants vinculats a l'extrema dreta que pensàvem que havien desaparegut per sempre. L'incendi de l'Ateneu de Sarrià i les pintades amb simbologia nazi i feixista n'és l'últim exemple.

Només cal connectar-se a qualsevol canal de televisió internacional per veure l'esvoranc que hi està havent. Pèrdues de llibertats que tan aviat afecten un escriptor com tuitaires, cantants, periodistes, bombers, funcionaris de presons i un llarg etcètera. I resguardats en tota aquesta lògica repressiva, troglodites de la comunicació fent llistes i més llistes dels que no pensem com ells.