La decisió del Govern de dur a terme una consulta entre els habitants de cinc comarques del Pirineu ―l'Aran, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, l'Alta Ribagorça, l'Alt Urgell i la Cerdanya―, excloent-ne Solsonès, Berguedà i fins i tot el Ripollès, sobre la celebració dels Jocs Olímpics d'Hivern del 2030, ha obert un nou front de discussió, en aquest cas, sobre la idoneïtat del territori català en el qual s'ha de celebrar el referèndum, encara que, en el fons, el que hi ha darrere del debat no és una altra cosa que si Catalunya ha d'implicar-se o no en un nou projecte olímpic. A més, amb l'afegit que no sabem quina és la posició del Govern, tampoc quin és el projecte olímpic, ni les infraestructures que es construirien, ni la inversió que faria l'Estat, ni el nom de la candidatura ―Barcelona-Pirineu?― ni quin seria el paper de l'Aragó, que també reclama que siguin els seus Jocs. I així tantes altres coses que o bé no se saben o bé es deixen per donar-se a conèixer després de la consulta.

És comprensible, per tant, que davant de tanta dispersió en un projecte capital els ciutadans estiguin desconcertats. En primer lloc, l'obligació del Govern després d'anunciar al seu dia que sotmetria a votació de les comarques afectades si donaven o no suport a la seva celebració no es pot limitar a col·locar les urnes, sinó que és obligat conèixer la posició de l'Executiu i dels dos partits que l'integren. Fins a la data, tant el Govern, com Esquerra Republicana i Junts per Catalunya, potser per no assumir un desgast entre els interessos que puguin tenir els seus votants del Pirineu i els de la resta de Catalunya, es troben còmodes en una calculada ambigüitat. Al cap i a la fi, les eleccions municipals estan, com aquell que diu, a tocar: maig del 2023.

Amb una informació tan escassa com la que tenim, convocar la consulta per al proper mes de març té molt més a veure amb conèixer l'opinió en abstracte dels ciutadans de les comarques afectades sobre uns possibles Jocs Olímpics que sobre un model d'olimpíades radicalment diferents el 2030 i acords amb la nova sensibilitat i les necessitats mediambientals del moment. Tampoc no és menor la denominació de la candidatura, que ha de ser nítidament catalana i si no ho és, s'ha de dir clarament. Perquè els interessos del Comitè Olímpic Espanyol són els seus interessos i els del Govern de Catalunya han de ser, en aquest punt concret, molt diferents. Així se li ha de dir al COE, perquè, arribat el moment, no hi hagi mals entesos.

Les comarques del Pirineu són les grans abandonades de Catalunya. Han perdut més població que cap altra zona del país i l'agricultura i la ramaderia han patit un seriós retrocés. No existeix, a més, una política de reequilibri territorial sinó que, políticament, succeeix just el contrari i es discuteix, fins i tot, la seva sobrerepresentació en escons a les eleccions al Parlament de Catalunya en què dels 135 diputats se n'elegeixen 85 a Barcelona, 18 a Tarragona, 17 a Girona i 15 a Lleida. Aquests 15 sempre estan en discussió quan es parla d'una nova llei electoral. Ara se li diu al Pirineu, i segurament és veritat, que és una oportunitat única per a la construcció de noves infraestructures.

Però el que des de Barcelona potser es desconeix és que això podia tenir un enorme impacte al Pirineu als anys vuitanta, quan es treballava la candidatura de Barcelona 92. Ara, aquest al·licient és molt menor, els lideratges per encapçalar una decisió tampoc existeixen com antany i els jocs d'estiu no són els d'hivern. Molts interrogants i massa dubtes poden acabar generant una borsa d'electors del Pirineu que davant de tant soroll se sentin més còmodes rebutjant el projecte que donant-li suport. I avui, potser, estem en això.