La resposta de 94 segons donada per Pablo Iglesias a la condició política d'exiliat del president Carles Puigdemont, la seva comparació amb l'exili republicà i les diferències existents amb el fugit Joan Carles I és, segurament, des de l'àmbit de la política espanyola, el gest més important d'un dels seus actors principals des dels fets d'octubre de 2017.

Desconec què ha portat Iglesias a fer el pas endavant de diumenge a la nit en televisió i en un format de gran audiència; ni quant de temps podrà aguantar sense matisar les seves afirmacions després que, com era previsible, li ploguin tota mena d'adjectius, insults i desqualificacions. A mi Iglesias no em diu massa res i és molt probable que hi hagi altres interessos en la seva resposta, encara que hagi dit una veritat com un temple. Pot ser. Però quin polític no mira de treure cada dia rèdit de les seves declaracions? Iglesias ha estat valent sabent que despertaria el sentiment patri de tancament de files davant d'una cosa que sonés a una mínima defensa de Puigdemont.

Estem parlant, d'aquí la importància, no només de la seva condició de líder indiscutible de Podemos, sinó que són paraules pronunciades pel vicepresident quart del govern d'Espanya. Per això tenen un valor i un plus d'importància. Aquesta va ser la conversa d'una mica més d'un minut i mig entre el periodista i Iglesias:

Pregunta: Per què el rei emèrit és un fugit i Carles Puigdemont és un exiliat, que és com els anomena vostè a l'un i a l'altre?

Resposta: Carles Puigdemont si és a Brussel·les no és per haver robat diners a ningú, ni per haver provat d'enriquir-se, sinó per portar les seves idees polítiques fins a un extrem i per vies, al meu judici, errònies i que no tenen per què ser indiferents al dret. Però, d'alguna manera, perdona la duresa de l'expressió, s'ha fotut la vida per sempre, perquè s'ha fotut la vida per sempre per les seves idees polítiques, que jo no comparteixo i no crec que els seus actes com a president hagin de ser necessàriament indiferents al dret. Allò de l'altre, si és veritat, sempre posem a tot el presumptament, no sigui que jo acusi d'una cosa que no s'hagi provat... Si presumptament, efectivament, ha robat diners, o ha estat utilitzant targetes black i altres, crec que la consideració moral és completament diferent.

P: El considera [a Puigdemont] realment un exiliat, com es van exiliar molts republicans durant la dictadura del franquisme, per exemple? Els pot comparar?

R: Doncs ho dic clarament, crec que sí, crec que sí. I això no vol dir que jo comparteixi el que van fer, ni la forma, ni que entengui que el que va fer pugui ser indiferent al dret. Però crec que el que va fer va ser motivat per les seves conviccions. Em sembla un error, i jo no vull que Catalunya s'independitzi d'Espanya. Però si em diuen: el que va fer Puigdemont és igual de reprovable moralment que el rei Joan Carles?... doncs no hi estic d'acord. Em sap molt greu si això que dic molesta. Però no hi estic d'acord.

Amb dues preguntes amb dues respostes concretes i precises n'hi ha hagut prou per obrir la caixa dels trons. Aquí es veu l'enorme dany que s'ha comès amb el relat únic de l'a por ellos, el judici al procés i totes les mentides que allà es van dir, la banalització del concepte de cop d'estat, les acusacions de rebel·lió i la presentació de l'independentisme pacífic català com un grup de criminals. A Espanya s'ha mamat això durant molts anys, s'ha sentit un dia després d'un altre en ràdios i televisions, s'han obert diaris cada dia durant anys. I això ha calat fins a l'últim racó de la geografia espanyola.

Per això és important el que ha dit Iglesias i m'importa poc l'interès —electoral?— que pugui tenir: per començar a desconstruir un discurs, cosa que portarà molt temps. Només un exemple: Quant de temps ha de passar perquè es reconegui que els exiliats catalans no van fugir de la justícia espanyola, sinó que davant de la injustícia espanyola van preferir posar-se en mans de la justícia europea?