En complir-se una setmana de les eleccions del 23 de juliol, les principals cartes per a l'inici d'una negociació són a sobre de la taula. Primer, el resultat ja és definitiu després que la Junta Electoral Central recomptés província a província els vots emesos des de l'estranger i deixés la següent foto: 171 diputats a la majoria d'esquerres amb Pedro Sánchez i 172 a la de dretes amb Alberto Núñez Feijóo; i els 7 diputats de Junts havent de votar que sí en la investidura d'un president d'esquerres, ja que l'abstenció és, ara com ara, insuficient.

Segon: el partit de Carles Puigdemont ha expressat la seva voluntat de negociar un acord polític per a la investidura que ha d'incloure la solució al conflicte entre Catalunya i l'Estat espanyol. Aquest acord ha de ser públic i servir de full de ruta durant la legislatura. No tot, òbviament, es podrà resoldre el primer dia, però la publicitat dels acords assolits servirà a tall de full de ruta. Junts no acceptarà acords verbals en una cafeteria, s'explica, a manera d'exemple. Hi ha una data en l'horitzó que hauria de ser tinguda en compte: el 17 de novembre s'inicia el judici pel presumpte desviament de fons per a la promoció exterior al Tribunal de Comptes i en el qual estan acusats una trentena d'ex alts càrrecs, entre d'altres, el mateix Carles Puigdemont.

Tercer: Junts ja ha designat el seu interlocutor en aquesta negociació que no és cap altre que Carles Puigdemont. Qui és el del PSOE? Si fins ara, a Bèlgica s'hi han desplaçat missatgers socialistes, com va revelar sense donar noms el president durant la recent campanya electoral, per plantejar-li solucions individuals que va rebutjar, ara serà imprescindible que s'oficialitzi un negociador socialista. Una manera de començar bé les coses seria lliurar les credencials per a això a l'expresident José Luis Rodríguez Zapatero, allunyat aquests anys de l'hostilitat envers Puigdemont que han tingut la gran majoria de dirigents del PSOE.

Quart: Si hi acaba havent bloqueig de la legislatura, les raons perquè així sigui han de quedar clares. El PSOE no podrà al·legar que les peticions de Puigdemont eren etèries o impossibles, en abstracte. Si el PP s'arrisca a jugar la partida, també les sabrà. Òbviament, no hi hauria mai converses amb Vox i, en tot cas, serien només amb els populars que al seu torn ho farien amb el partit d'Abascal. Què se'n pensa a la Zarzuela, d'aquesta possibilitat? Perquè Vox és un partit disciplinadament monàrquic. El PP va llançar dissabte un primer missatge de disposició a parlar amb Junts, que allà ha quedat a títol de mer inventari.

Cinquena: Algú al PSOE està fent l'esforç de llegir com s'han enfocat conflictes similars? Em temo que no. Almenys, seriosament. Encara que sigui una obvietat no és sobrer dir-ho: les competències i l'increment del poder territorial no seran suficients perquè ningú aconsegueixi els set vots de Junts. I com abans alguns tinguin això clar, més ràpid se sortirà del punt mort actual. Això si no es vol anar a una repetició electoral que igual sí que és el final somiat per Pedro Sánchez.