Les batalles tenen moltes cares. Totes arriscades i moltes d'elles irreversibles. Davant de l'escampall de cadàvers que cobria el camp de Waterloo on acabava de derrotar Napoleó, el duc de Wellington va constatar amb basarda que "al marge d'una batalla perduda no hi ha res més depriment que una batalla guanyada". Han passat més de 200 anys des que el llegendari militar britànic va fer la seva melancòlica reflexió, i les batalles han adquirit formes diferents, però el preu segueix sent sempre molt arriscat.
Aquest serà el sisè estiu que Carles Puigdemont i la resta de polítics exiliats viuen lluny de les seves cases. I després de gairebé sis anys enfilats en una mena de muntanya russa, la campanya de les generals ha condensat en quinze dies les dues cares del seu exili. El primer dia de campanya, Puigdemont va rebre un revés inesperadament dur del TGUE, que va avalar sense embuts l'aixecament de la seva immunitat. Des de l'unionisme es va pronosticar per enèsima vegada la derrota del polític independentista i el seu imminent empresonament. No obstant, un cop superats els quinze dies de campanya i el diumenge electoral, l'escenari ha fet un tomb igualment contundent. De sobte, Puigdemont té a les seves mans decidir el futur del govern espanyol: pot fer Pedro Sánchez president o obligar a convocar noves eleccions.
Tot plegat resultat d'una aritmètica electoral diabòlica i d'una nova paradoxa: diumenge, Junts va fer el pitjor resultat que mai ha recollit aquest espai en unes eleccions generals, per primer cop ha quedat per sota dels 400.000 vots; tampoc ha aconseguit passar per davant d'ERC, tot i que la candidatura de Gabriel Rufián es va deixar la meitat dels vots pel camí; però, en canvi, té a les seves mans els vots decisius per investir el nou president del govern espanyol. I això ha tapat tota la resta i ha tornat a situar Junts, o millor dit, Carles Puigdemont, sota els mateixos focus que quinze dies enrere l'havien donat per amortitzat.
L'únic interlocutor
La consigna ara és tranquil·litat. Ningú ha trucat a la seu de Junts. No han trucat des del PSOE per plantejar dialogar, ni des d'ERC per construir el front comú que defensen públicament. De fet, el secretari general de Junts, Jordi Turull, és de viatge al Brasil. Però tampoc ningú compta que sigui a la seu del partit on es prenguin les decisions. L'ull de l'huracà és a Waterloo. Per més que ja hi ha qui vol atribuir-se capacitat per negociar, Puigdemont serà "l'únic" que negociarà en nom de Junts. "Qualsevol altra porta és equivocada", s'adverteix des de l'entorn del líder independentista, un cercle molt restringit i conjurat per actuar amb cap fred i absoluta discreció. Des d'aquest entorn s'admet que "el moment és molt delicat" i que "això serà lent", però també es té clar que ara l'objectiu principal és no malbaratar l'oportunitat que s'ha obert: "no podem espifiar-la", comenten aquestes fonts a ElNacional.cat.
Que tot serà lent és un diagnòstic que comparteixen totes les parts, encara que els nervis són evidents a Madrid i els mitjans s'encarreguen de demostrar-ho dia sí i dia també. I això no obstant, ningú dels qui tenen alguna cosa a dir s'està precipitant. No ha transcendit cap moviment, tot i que tant el PSOE com el PSC han intentat sondejar la consistència del terreny que hauran de trepitjar. Des de Waterloo s'han desplegat les antenes, esperant rebre missatges. Els comptes no deixen cap marge i el vot exterior, que ha cedit un diputat del PSOE al PP, ha acabat de sentenciar l'escenari. Els 121 diputats del PSOE no en tenen prou amb els 31 escons de Sumar, i tot i que consideren garantits els 7 d'ERC, els 6 d'EH Bildu, els 5 del PNB i el diputat del BNG, només sumen 171 vots del 176 necessaris per a la majoria absoluta d'una investidura en primera volta. Davant seu, el PP (137), Vox (33) i els dos diputats de CC i UPN, sumen 172. Ja no n'hi ha prou amb l'abstenció de Junts. Pedro Sánchez necessita el sí dels diputats de Carles Puigdemont per tenir més vots a favor que en contra encara que sigui en segona volta. A més, no en tindrà prou amb superar la investidura; el PSOE quedarà en mans d'aquesta geometria durant tota la legislatura. No hi ha cap altra aritmètica possible tret d'una improbable gran coalició PP-PSOE (o un moviment inversemblant per part dels populars).
Sense moviments
L'executiva de Junts d'aquest dilluns va avaluar la situació, tot i que es va centrar a valorar les causes de la caiguda que ha patit a les urnes la llista de Míriam Nogueras. L'aposta majoritària és "mantenir la posició", aguantar amb l'exigència d'amnistia i autodeterminació. El parer més estès entre els assistents a la reunió era que tot plegat acabarà amb unes noves eleccions, que Pedro Sánchez no cedirà a les exigències de Puigdemont. Però alhora, admeten que no saben res, que la batuta està en mans del president exiliat; que són molt pocs els qui realment estan al cas no ja dels seus propòsits sinó senzillament de què està passant; i que el ball encara no ha començat.
"Hem d'esperar a veure si l'altra banda té voluntat o no d'obrir una negociació política. Únicament depèn de Pedro Sánchez", advertia el president del grup parlamentari de Junts, Albert Batet, aquest dimecres al Parlament, on també va subratllar que Junts es va presentar a les eleccions "per defensar Catalunya no per salvar l'estat espanyol i la seva governabilitat".
A l'entorn de Junts ha provocat certa sorpresa el salt al primer pla de Jaume Asens, molt proper a Toni Comín, i per tant amb accés al cercle més estret de Puigdemont, però representant d'un partit que ha dinamitat qualsevol pont de diàleg que pogués tenir amb Junts. La seva líder al Parlament, Jéssica Albiach, ha deixat clar els darrers anys i de manera explícita que no volia formar part a Catalunya de cap equació on entrés Junts; amb la mateixa claredat els comuns han apartat l'independentisme de l'alcaldia de Barcelona, encara que això els portés a aliar-se amb Manel Valls fa quatre anys i amb el PP aquest mes de maig. "Els que han mogut cel i terra per evitar que fos alcalde, ara ens reclamen responsabilitat per aturar l'extrema dreta", s'exclamava aquest divendres Xavier Trias. En aquest context, les crides dels comuns a evitar una repetició electoral, resultaven a orelles de Junts inútils. Ni tan sols veuen Jaume Asens preparat per saltar aquest mur aixecat pedra a pedra per les seves companyes a Catalunya.
La judicatura es mou
De la seva banda, el PSOE està disposat a pagar un preu alt pel suport de Junts, però no un preu "impossible", segons admeten fonts del partit. Saben que la situació és extremadament complicada, però consideren que, en cas de repetició electoral, podrien presentar-se als comicis argumentant que han aturat les pretensions dels independentistes. El PP té, d'entrada, poca cosa a dir en aquest conjuntura tot i que s'ha mostrat obert a parlar. Però la judicatura sí que ha mogut peça. Aquest dimarts, quan encara no havien passat dos dies de les eleccions, la fiscalia demanava que el jutge instructor Pablo Llarena reactivés a l'euroordre contra Puigdemont. Dijous, Llarena va desestimar cap moviment fins que no s'hagi ventilat la possibilitat d'un recurs de cassació al TJUE contra la sentència del TGUE sobre la immunitat dels europarlamentaris. El mateix dijous, l'Audiència Nacional enviava l'advocat Gonzalo Boye a judici per blanqueig de capitals pel cas Sito Miñanco. No és cap secret que Boye s'ha convertit en aquests anys en la persona de màxima confiança de Puigdemont i no només com a responsable de la tàctica legal de l'exili.
En qualsevol batalla l'estratègia és bàsica. I també els imponderables. Napoleó va perdre a Waterloo després que aquell mes de juny havia plogut intensament i les seves forces van quedar atrapades i alentides pel fang. Quan va acabar la batalla, desenes de milers de soldats dels dos bàndols hi havien deixat la vida. Els estudiosos, però, gairebé no han pogut trobar-ne les restes. Quan els trets i les explosions es van aturar els cadàvers van ser saquejats, com era habitual, primer per la població local castigada per la guerra i després pel sinistre estol de lladres que seguien els exèrcits. El saqueig final, però, va ser encara més cruel. Diferents estudis demostren que els cadàvers van ser utilitzats com a mercaderia, fins i tot els que havien estat enterrats en fosses comunes, que van ser desenterrats, i els seus ossos venuts i emprats en la producció de sucre o com adob dels camps. Exèrcits magnífics que encarnaven tot el poder militar d'Europa literalment reduïts a pols.