La decisió del titular del jutjat central d'instrucció número 6 de l'Audiència Nacional, Manuel García-Castellón, de mantenir imputats el president Carles Puigdemont i Marta Rovira per delictes relacionats amb terrorisme en relació amb els actes succeïts l'octubre del 2019 a l'aeroport del Prat, en el denominat cas de Tsunami Democràtic, allunyant-se fins i tot de la posició de la Fiscalia, no fa res més que demostrar que la intenció de la judicatura espanyola és interrompre per la via dels fets els acords polítics que desemboquen en la llei d'amnistia, en tràmit legislatiu. García-Castellón envia la imputació al Tribunal Suprem, es ratifica en els indicis de terrorisme que diu haver trobat i assenyala que en té més, en un plantejament judicial amb molta imaginació i tècnicament indefensable. Alhora que la justificació de la seva animositat apareix, ara com ara, allunyada de qualsevol element tangible.

La croada de García-Castellón també té molt a veure amb la d'un magistrat a l'ocàs de la seva carrera, ja que la data definitiva de la seva jubilació serà l'octubre d'enguany, quan farà 72 anys i se li esgotarà la pròrroga sol·licitada per continuar exercint. El fet que el combat del jutge s'incardini amb els debats de l'amnistia no és, lògicament, fruit de la casualitat. Igual que té fama de ser poc punyent a les causes que afecten el PP, el seu afany contra els independentistes enllaça amb la posició majoritària de la magistratura, tan contrària a l'amnistia. La causa de Tsunami, en el fons, no és cap altra cosa, per més prestància que se li vulgui donar o per més indicis que es vulguin fer aflorar. No hi va haver terrorisme, el mort als voltants de l'aeroport del Prat ho va ser només per causes naturals i ni Puigdemont ni Rovira no serien al sumari si no es volgués mantenir viva la persecució a l'independentisme català.

Ni Puigdemont ni Rovira no serien al sumari del Tsunami si no es volgués mantenir viva la persecució a l'independentisme

D'aquí, la importància que la llei d'amnistia entri als casos de Tsunami i els CDR, cosa que de moment el PSOE no accepta, argumentant que no poden quedar sota el paraigua de la llei de l'amnistia les causes de terrorisme. És un argument fal·laç, com quan es parlava de cop d'estat i de rebel·lió a l'inici del procés, i davant el ridícul vergonyós que la justícia espanyola hauria acabat fent, es van reconvertir en sedició —delicte, d'altra banda, que avui ja no existeix al Codi Penal—. Deixar fora de l'amnistia Tsunami i els CDR és caure al parany que la judicatura espanyola ha ordit per poder continuar llançant el llaç amb el qual caçar independentistes cada vegada que li abelleixi.

El toc d'atenció de García-Castellón a la Fiscalia, en què lamenta haver d'insistir-li sobre els "contundents indicis de terrorisme" de Tsunami i CDR, alhora que li recorda al fiscal "que la seva missió és promoure l'acció de la justícia en defensa de la legalitat" és un punt hilarant. Després, la judicatura s'irrita i es regira amb dents i ungles quan es parla de lawfare. Però el fet que la persecució sigui tan descarnada i estigui mancada d'una base sòlida on sustentar-se, fa molt difícil negar que estigui mal utilitzada la imputació de casos de lawfare a la justícia espanyola.