Amb l'anunci del president Salvador Illa de l'ampliació de l'aeroport del Prat, per garantir vols intercontinentals de fuselatge ampli, el Govern de la Generalitat compleix una de les seves promeses electorals i posa fi a un debat ideològic entre dreta i esquerra que ha encotillat el creixement d'una infraestructura vital els últims anys. La proposta d'Illa consisteix a ampliar 500 metres la pista mar, amb una obra que estarà enllestida el 2033 i un pressupost de 3.200 milions, esquivant la complexitat mediambiental de la Ricarda, un aiguamoll mediterrani costaner situat molt a prop de l'aeroport de Barcelona-El Prat i del qual han fet bandera l'esquerra alternativa i els grups ecologistes. Amb aquest anunci, Illa dona un cop a sobre de la taula, ja que la proposta està molt mal vista pels seus socis, Esquerra i Comuns, que queden arraconats al quadrilàter, i amb una capacitat de maniobra propera a zero: de soroll potser sí, però sense capacitat real per fer que el president de la Generalitat canviï de plans.

En condicions normals, el suport a l'ampliació de la tercera pista li hauria de venir al PSC de Junts i el PP, ni que fos de mala gana. És lògic que cada partit polític jugui el seu paper en funció de si és govern o oposició, però no fins a l'extrem d'anar en contra dels seus propis principis. Perquè, per exemple, si Xavier Trias hagués estat batlle de Barcelona després de guanyar les municipals del 2023, la capital catalana hauria estat a favor de l'ampliació, igual que ho està ara amb el batlle Jaume Collboni. El mateix hauria passat en un Govern presidit per Junts, ja que cal no oblidar que ja l'agost del 2021, l'aleshores vicepresident i conseller de Polítiques Digitals i Territori, Jordi Puigneró, fins i tot va segellar un acord amb el Ministeri de Transports sobre l'ampliació de l'aeroport i va defensar-lo al·legant que era un projecte necessari i important per al país. Amb la seva empenta no n'hi va haver prou, i va acabar embarrancant per l'oposició d'Esquerra Republicana, que tenia un home seu a la presidència de la Generalitat, Pere Aragonès. També hi estava en contra l'aleshores batllessa de Barcelona, Ada Colau, i el batlle del Prat, Lluís Mijoler, com també hi està la batllessa actual, Alba Bou, del mateix color ideològic. La posició definitiva d'Aragonès va acabar enterrant definitivament el projecte fins ara, que el seu successor li ha donat carta de naturalesa.

Ara és un bon moment per tornar a negociar la transferència de l'aeroport del Prat a la Generalitat

Tot i que convindria centrar les crítiques que apareixeran a partir d'ara partint de temes objectivables, em fa l'efecte que s'entrarà en un argumentari molt més efectista que realista. Al final, Esquerra Republicana haurà de nedar entre dues aigües, ja que té una necessitat innegable d'acontentar la seva base més d'esquerres, la que s'encavalca amb els comuns i l'esquerra del PSC, a la qual ja ha enviat el missatge que a Illa se li pot complicar la legislatura. Però també vol mantenir les millors relacions amb les patronals —Foment i la Pimec— o entitats com la Cambra de Comerç i la Fira de Barcelona, que han remat durant tots aquests anys, de vegades amb una gran incomprensió de les administracions, perquè el projecte tirés endavant i no quedés oblidat en un calaix. La previsió, a partir d'ara, és tenir el pla director preparat el 2028, per començar l'execució del projecte el 2030 i tenir-ho tot enllestit el 2033. Un termini, aquest, que sens dubte s'allargarà, però l'important era arrencar del punt zero en què ens trobàvem des de fa anys. La inversió de 3.200 milions d'euros, que haurà d'assumir AENA, inclourà la remodelació de la Terminal-1, remodelació i millores a la T-2, allargament i millores associades a la pista del mar, sortida ràpida de la pista creuada, i un nou edifici de la terminal satèl·lit, que comportarà la construcció d'un tren subterrani per connectar-la amb la T-1.

Malgrat que AENA s'oposa rotundament a transferir l'aeroport del Prat a la Generalitat, en una posició que no és ni de bon tros nova i que ja va estar a punt de fer saltar pels aires l'Estatut d'Autonomia mentre es discutia a les Corts espanyoles el 2006, ara és un bon moment perquè políticament es torni a intentar negociar. Ni de bon tros vincular una cosa a l'altra, però sí utilitzar la debilitat parlamentària de Pedro Sánchez per col·locar el tema a l'agenda de la legislatura d'acord amb el projecte d'Estatut aprovat pel Parlament el 2005 i que seria retallat al Congrés. Aquella llei del Parlament portava els vots del PSC i establia a l'article 140 que corresponia a la Generalitat la competència exclusiva sobre ports, aeroports, heliports i altres infraestructures de transport a Catalunya que no tinguin la qualificació legal d'interès general. Aquesta competència inclou, en tot cas "el règim jurídic, la planificació i la gestió de tots els ports i aeroports, instal·lacions portuàries i aeroportuàries". Han passat vint anys, però no hauria de ser impossible que els socialistes catalans continuessin sent allà on eren.