Malgrat que totes les enquestes elaborades fins ara venen a coincidir que el primer secretari del PSC, Salvador Illa, és, ara per ara, el candidat més ben situat per guanyar les eleccions a Catalunya, amb pràcticament dos mesos al davant i en un escenari preelectoral tan volàtil, qualsevol pronòstic cal fer-lo amb molta cautela. L'experiència demostra que, històricament des del 1980, sempre hi ha més escons a l'altre bàndol i que només un candidat socialista ha aconseguit accedir a la presidència de la Generalitat —2003 i 2006— quan ha disposat del concurs d'un partit de l'arc parlamentari pertanyent al bloc contrari, l'independentista. És cert, però, que en aquelles dues ocasions, els blocs eren més ideològics i l'eix central per confeccionar majories era desplaçar, a qualsevol preu, el pujolisme sociològic de la Generalitat i del Govern.

Però les eleccions municipals del mes de maig passat i els resultats de les espanyoles del juliol atorguen al PSC una preeminència que només un moviment preelectoral contundent pot, aparentment, arribar a modificar. Amb aquesta mirada com a teló de fons, el PSC ha inaugurat aquest divendres el seu XV congrés a Barcelona, previst des de molt abans de la convocatòria electoral del 12 de maig, i que ha transformat en el seu primer míting de la campanya catalana, ja a tocar. L'amfitrió de categoria i teloner ha estat l'expresident José Luis Rodríguez Zapatero, un polític novament d'actualitat a totes les salses, amb atractiu a Catalunya (per més que se li recordi sempre l'apoyaré el Estatut que apruebe el Parlament, cosa que no va fer), i ara interlocutor tant amb Carles Puigdemont com amb Oriol Junqueras, les dues potes imprescindibles perquè Sánchez, que clausurarà el congrés, pugui governar.

Illa busca transitar de la seva defensa al 155 de la Constitució l'any 2017 a l'amnistia de l'any 2024, aprovada fa poc al Congrés dels Diputats

La imatge d'Illa amb Zapatero i Sánchez en aquest congrés té poc a veure amb la del 2019, l'anterior congrés, en què l'aleshores primer secretari Miquel Iceta —que avui gaudeix d'un retir daurat a París com a ambaixador delegat permanent d'Espanya a la Unesco— va tenir com a enviat del PSOE a Barcelona el llavors secretari d'organització José Luis Ábalos, avui immers en un cas de corrupció que està afectant els fonaments socialistes. Avui, amb Zapatero i Sánchez, Illa busca transitar de la seva defensa al 155 de la Constitució l'any 2017 a l'amnistia de l'any 2024, aprovada fa poc al Congrés dels Diputats. Una llei d'amnistia que el PSOE va haver d'acceptar per mantenir la Moncloa i que ha esdevingut una cotilla, si més no a Espanya, per remuntar la posició de desavantatge que té amb el PP i que han agreujat els casos de corrupció.

Veurem si el PSC paga algun peatge electoral per aquestes dues circumstàncies i l'agressiva campanya del Partit Popular fa alguna mena de forat en el seu electorat. Òbviament, els socialistes esquivaran al màxim aquest debat i posaran l'accent en la necessitat de millorar la gestió en les àrees en què hi ha més en discussió: des de la sequera a l'educació, passant per la sanitat o la immigració. Notícies, com la d'aquest divendres, amb els sis sindicats de presons demanant la dimissió de la consellera de Justícia, Gemma Ubasart, per l'assassinat de la cuinera de la presó de Mas d'Enric per part d'un reclús del centre, dijous a la tarda, són les que donaran ales a l'oposició i posar en dificultats la precampanya d'Aragonès. Veurem si aquesta situació de tensió a les presons es recondueix les pròximes hores, que seria el més probable, o acaba afectant el desenvolupament normal del cap de setmana, que és quan hi ha més visites familiars i també hi ha interns que tenen permisos per sortir.

Tot i que Illa jugarà la carta electoral del candidat business friendly disposat a donar l'empenta a tots els projectes empresarials que per un motiu o l'altre o estan paralitzats o van a batzegades a Catalunya, caldrà veure si aquesta carpeta és la predominant —que serà important, segur— en uns comicis catalans que sempre tenen una part important del debat públic relacionada amb el vector nacional i la no-dependència de les decisions que s'adopten o interessen a Madrid.