Pot ser refundat Podemos o, simplement, l'espai polític que va liderar fins fa uns mesos Pablo Iglesias -avui de tornada a la universitat i combinant aquesta faceta amb la d'articulista i tertulià- ha quedat literalment abrasat perquè la formació lila ha estat incapaç de perfilar-se com un partit d'esquerres i reformador de l'Estat? Conscients, segurament, que avui són més a prop del segon que del primer aquest dissabte s'han reunit a València sota l'indiscutible lideratge de la vicepresidenta tercera i ministra de Treball, Yolanda Díaz; la vicepresidenta del govern valencià, Mónica Oltra; l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau; i la líder de Más Madrid, Mónica García.

Al voltant de Díaz, erigida en la gran esperança espanyola a l'esquerra del PSOE, s'ha posat en marxa una estratègia amb tres potes: oblidar el fiasco de Podemos, després que el seu pas pel govern de Pedro Sánchez no li hagi permès reforçar el seu paper d'alternativa; marcar-se com a objectiu portar una dona a la Moncloa i que les confluències tornin a tenir un espai, en comptes de la marginació soferta en els últims temps; i ser capaços de mobilitzar els cinc milions de vots assolits en les eleccions de 2016, que va decréixer a 3,7 milions en les primeres espanyoles de 2019 i va tornar a descendir en la repetició electoral del mateix any fins a 3,1 milions de ciutadans darrere de les candidatures d'Unidas Podemos i d'En Comú Podem.

L'operació de màrqueting de Podemos s'ha iniciat a València, una plaça forta amb Compromís. No serà fàcil, tanmateix, tornar a reactivar aquell espai polític que va sorgir i es va aglutinar a partir dels moviments del 15-M. Podemos ha fracassat en quatre dels elements centrals per als quals va sorgir: en primer lloc, avui és un partit més dins de l'entramat que fa impossible la transformació de l'Estat. La seva participació en la votació dels nous membres del Tribunal Constitucional acceptant que no es podia fer cap altra cosa i que calia participar en la votació, encara que fos amb el nas tapat, ha estat una suma de covardia i error estratègic que tindrà les seves conseqüències.

En segon lloc, hi ha la seva incapacitat per marcar-ne un perfil propi i regenerador en el debat sobre la corrupció de la monarquia espanyola i del rei emèrit. No es pot ser en un govern que el protegeix de totes les seves corrupcions i voler tenir un relat propi com una formació de l'oposició. El primer paper s'acaba menjant el segon i avui l'únic que queda de la posició de Podemos en aquesta qüestió, des que van començar a esclatar tots els escàndols, és extraordinàriament pobre: alguna votació, alguna foto, alguna declaració, però res rellevant que hagi deixat una empremta diferent.

En tercer lloc, una visió descentralitadora de l'Estat. Haver estirat del PSOE cap a unes posicions menys jacobines i més federalitzadores. Moltes paraules, poca cosa més. Ara com ara, la descentralització es mesura entre moltes coses en milions d'euros i tothom ho sap. Un dels exemples més palpables és que Catalunya, com la resta d'autonomies, té el mateix sistema de finançament autonòmic que va caducar el 2014. Mariano Rajoy no va fer res i Pedro Sánchez, tampoc.

Finalment, i en quart lloc, Podemos i els comuns han abandonat aquella equidistància de la qual van fer gala per trobar una solució a les reivindicacions de l'independentisme català, corrent majoritari de la societat catalana i dipositària del 52% dels vots en les últimes eleccions catalanes del 14 de febrer. Avui són més a prop del PSOE que dels independentistes i han renunciat a formar part de la solució. La carpeta catalana és, simplement, una carpeta dialèctica, no política.