Des que es va assolir un acord entre el PSOE i Junts per facilitar l'elecció de Francina Armengol com a nova presidenta del Congrés dels Diputats, el passat 16 d'agost, a canvi que el ministre d'Afers Exteriors, José Manuel Albares, entrés al Consell de la Unió Europea un document oficial sol·licitant la incorporació en l'ordre del dia de la primera reunió que se celebrés del català, eusquera i gallec com a llengües oficials de la UE, hem anat llegint l'aparició de traves en diferents estats perquè sigui aprovat el proper 19 de maig.
Primer va ser França, després els dubtes de Suècia, més tard Finlàndia i, més recentment, Bèlgica i els Països Baixos d'una o una altra manera també s'han pronunciat internament amb molt poc entusiasme. De tot això es podria deduir que el camí no està exempt de traves, però, alhora, que Espanya disposa de prou cartes perquè, almenys, respecte al català, l'oficialitat a la Unió Europea no descarrili.
El ministre Albares ja ha fet alguns moviments públics, com ara oferir que l'estat espanyol es faria càrrec de tots els costos que suposés per a les institucions europees. Pot ser que això no sigui suficient i hagi de posar a sobre de la taula incentius complementaris, com passa en qualsevol negociació europea on els vots afirmatius de vegades es donen després de negociacions estat a estat amb altres carpetes que no hi tenen res a veure i que romanien aparcades en espera d'una conjuntura com aquesta.
Una altra solució seria separar en carpetes diferents el català, l'eusquera i el gallec, ja que si bé és cert que les tres llengües són cooficials a Catalunya, País Basc i Galícia, la situació de cadascuna no és exactament la mateixa. Ni per nombre de parlants ni tampoc per ser la llengua oficial d'un estat, cosa que sí que ho és el català en el cas d'Andorra, que té aquesta llengua com a única oficial. Explicar tot això és una obvietat, però de vegades, per les raons que sigui, es tendeix a oblidar que són realitats molt diferents.
Finalment, Espanya té una carta, arribat el cas. És el seu semestre de presidència europea i una taca com aquesta restaria brillantor a la gestió de Sánchez. Per això, ha de fer ús d'aquesta força i de la capacitat de bloqueig en altres qüestions per resoldre el tema del català. Perquè, al final, els catalans volem que el català sigui llengua oficial i aquesta ha estat la batalla política que s'ha donat. No en detriment de ningú, però sobretot assegurant que el català no es quedi fora. A partir d'aquí, calen fets i no paraules, diu la dita. La resta serien excuses que no han de ser acceptades.