Willow no va ser un èxit immediat, sinó que va fer una recaptació justeta a les taquilles d’arreu del món i ha estat després, gràcies al format domèstic i al culte que se li ha professat al llarg dels anys, que s’ha convertit en un fenomen generacional. I justament una de les seves principals virtuts va ser, i és, la seva singularitat: a més d’avançar-se al seu temps provant sort en un gènere que després s’ha tornat “mainstream”, és un monument a l’aventura clàssica en què hi conviuen l’artesania més militant amb l’espectacle més desacomplexat. És a dir, que és d’aquelles pel·lícules que et transporten a un altre món encara que els efectes visuals ja et semblin d’una altra època i que te les has fet teves perquè adores els personatges i l’univers que els embolcalla.
És d’aquelles pel·lícules que et transporten a un altre món encara que els efectes visuals ja et semblin d’una altra època i que te les has fet teves perquè adores els personatges i l’univers que els embolcalla
Cor i carisma
Willow preval perquè té cor i carisma. La seva seqüela en forma de sèrie, estrenada a Disney Plus, prova en el fons de reproduir les formes de la seva predecessora. Hi ha, també, un intent de conciliar l’ahir i l’avui d’un gènere, mirant d’evitar que el desplegament tècnic no s’imposi a les necessitats de la història; i juga a expandir el fil argumental (i de retruc, el seu imaginari) per apropar-lo a una nova generació d’espectadors. El resultat, però, és profundament decebedor, perquè a banda de carregar-se l’essència de la pel·lícula (el que era fresc i inventiu es tornen, a la sèrie, encarcarat i impostat) va molt faltat justament d’allò que nodreix una part fonamental de la seva història: la màgia.
Vells coneguts
Willow, la sèrie, s’articula a partir d’una estratègia ben definida. Per una banda recupera bona part dels personatges de la pel·lícula i per l’altra n’introdueix de nous que busquen crear una franquícia. Fins aquí res a apel·lar, perquè retrobar-se amb vells coneguts sempre funciona (en particular Joanne Whalley, actriu que sempre ha merescut una reivindicació) i les noves incorporacions estan ben descrites. Però ja als primers episodis se li detecten unes quantes disfuncions. La primera és el propi Willow, ja que ni el talent de Warwick Davis aconsegueix pal·liar la sensació que el guió no sap ben bé què fer-ne, i després hi ha la seva posada en escena, que resulta tan pobra i mecànica que mai transmet una veritable emoció. És com si la sèrie, més que una seqüela, fos la recreació allargassada i devaluada de la pel·lícula, i no deixa de ser trist tenint en compte que hi participen alguns dels seus artífexs.
Ni el talent de Warwick Davis aconsegueix pal·liar la sensació que el guió no sap ben bé què fer-ne
Es deixa mirar
El problema és que si a la pel·lícula el viatge dels protagonistes tenia un valor catàrtic i aconseguia harmonitzar humor i acció amb una efectivitat encomiable, a la sèrie cap de les situacions és prou convincent com perquè pateixis pel destí dels personatges. Es deixa mirar, és moderadament distreta i té algun moment aprofitable, però mai passa de ser el pàl·lid reflex d’un món que no dona suficients motius per (re)visitar-lo. Alguna cosa has fet malament quan la pel·lícula en què et bases, que és a punt de fer 35 anys, és molt més moderna, dinàmica i profunda que tu. És una batalla perduda perquè ara tot és susceptible de tornar, però potser caldria acceptar que hi ha imaginaris, i el de Willow és un d’ells, que s’haurien d’haver deixat en pau.