Paratge de Culloden (a set quilòmetres a l’oest d’Inverness, capital de les Terres Altes escoceses), 16 d’abril de 1746. Fa 280 anys. Es lliurava la decisiva batalla de Culloden, que enfrontaria les forces jacobites, formades, principalment, pels vells clans catòlics escocesos de les Terres Altes (meitat nord d’Escòcia), i l’exèrcit regular britànic. El resultat d’aquella batalla, favorable als britànics, marcaria l’inici d’una llarga etapa repressiva i el principi de la fi del corpus identitari basat en la mil·lenària tradició escocesa. Un dels elements identitaris que patirien aquella onada repressiva seria el gaèlic escocès, que havia estat la llengua de la societat de les Terres Altes des de l’Edat de Ferro (segle VIII aC) Què van fer els anglesos per a exterminar la llengua gaèlica a Escòcia?
Les lleis repressives
Tres mesos després de la derrota jacobita a Culloden (1 d’agost de 1746), el Parlament de Londres aprovava una bateria de disposicions repressives —la Proscription Act (Llei de Proscripcions)— amb l’objectiu de destruir la identitat de la societat escocesa de les Terres Altes. Aquell mateix dia entrava en vigor la primera d’aquestes disposicions, la Dress Act (Llei de Vestimenta), que prohibia l’ús del vestuari tradicional escocès. Aquesta llei repressiva tindria un gran impacte, perquè a les Terres Altes d’Escòcia, la gent es vestia amb teixits filats amb un patró geomètric. Les franges i quadres que traçaven aquells filats creaven un dibuix que era representatiu d’un clan. És a dir, que el tartan (el teixit filat amb aquesta tècnica i que, generalment, era la falda) identificava la persona que vestia aquella peça amb el seu clan. Després de Culloden, els escocesos van ser obligats a vestir "a l’anglesa".
La destrucció dels clans
Però el pitjor encara no havia arribat. La derrota de Culloden va marcar, també, la fi del sistema tradicional de clans. Des de l’antiguitat, les Terres Altes s’organitzaven en clans (reunió de diverses famílies extenses que reconeixien un avantpassat comú i que podien sumar centenars o milers d’individus). El clan atorgava identitat —per les raons esmentades— i seguretat —perquè el cap del clan, que era també el propietari del latifundi, garantia la protecció personal, econòmica i jurídica a totes les famílies extenses que en formaven part. La derrota de Culloden conduiria molts caps de clan escocesos a les masmorres angleses i a la confiscació de les seves terres. Després de Culloden, milers de famílies llogateres de les Terres Altes, que havien explotat la seva granja durant generacions – de pares a fills – quedarien totalment exposades a les arbitrarietats dels nous amos britànics.
Les "Highlanders Clearances" (les neteges de les Terres Altes)
La substitució de la classe propietària de les Terres Altes va desencadenar l’episodi més dramàtic d’aquell procés repressiu: les anomenades "Highlanders Clearances" (les neteges de les Terres Altes). Mig segle després de Culloden (finals del segle XVIII), els nous propietaris (anglesos relacionats amb l’aparell de dominació o escocesos col·laboracionistes) posarien en marxa la fase més crítica d’aquell procés repressiu. L’anglès George Lavenson —duc de Sutherland i nou propietari d’un extensíssim latifundi a l’extrem nord d’Escòcia— i els seus administradors, els escocesos Patrick Sellar i William Young ordirien una perversa maniobra legal que els permetria desnonar centenars de famílies grangeres que feia segles que treballaven aquelles terres. De la nit al dia, centenars de famílies que no coneixien altra professió que l’activitat agropecuària, es quedarien sense casa i sense feina.
Milers de desnonaments
Les pràctiques de Lavenson, Sellar i Young es van estendre ràpidament, i a cavall dels segles XVIII i XIX, es produiria una brutal onada de desnonaments que afectaria dotzenes de milers de famílies. Els nous latifundistes defensaven aquelles expulsions amb un argument de tipus econòmic: substituir el tradicional model productiu fonamentat en el cobrament de les rendes de les parcel·les llogades (les granges), per un de nou consistent a introduir milers de caps d’ovella Cheviot i Scottish Blackface, en règim de pastura transhumant perquè creaven una llana molt valorada per la industrial tèxtil anglesa. Aquests nous propietaris vencerien la resistència de les famílies llogateres amb l’ús d’una brutal violència, que practicarien amb la complicitat de les autoritats britàniques: reduir a cendres la casa i la granja. Reduïen a cendres la vida d’aquelles famílies que personificaven la derrota jacobita.
La despoblació de les Terres Altes i la desaparició del gaèlic escocès
A l’inici d’aquest procés repressiu (1750), les Terres Altes censaven uns 300.000 habitants, que representaven un 25% de la població del país. Cap al 1825, en plena fase de les Highlanders Clearances, les Terres Altes assolirien la seva punta demogràfica històrica i censarien 400.000 habitants. Però a partir del moment en què es completa el procés d’expulsions i, sobretot, a partir del moment en què la societat de les Terres Altes accepta que aquelles infames pràctiques són la conseqüència final de la derrota jacobita (i, per tant, que la justícia no existeix, perquè a Escòcia la justícia britànica no és justícia, només és britànica), s’inicia una hemorràgia demogràfica imparable que buidarà les regions de Caithness, Sutherland, Ross, Skye i Lochaber. La principal reserva de gaelicoparlants del país, patiria una espectacular hemorràgia demogràfica que explicaria la desaparició de la llengua gaèlica.
On van anar a parar les famílies grangeres desnonades?
Les Highlanders Clearances van provocar una fugida massiva de població cap als Estats Units (llavors ja era un país independent) i cap al Canadà (que encara era una colònia britànica). Hi va contribuir, també, l’epidèmia de la patata de 1846-1856, que va ser especialment intensa i tràgica a Irlanda. Durant la primera meitat del segle XIX els molls del port de Glasgow veurien marxar milers de famílies injustament desnonades, que s’emportaven les quatre coses materials que els quedaven i una llengua i una cultura mil·lenàries. I tot i que al lloc destí es produirien certes concentracions d’escocesos (l’efecte crida dels pioners que sempre és present en aquest tipus de fenòmens migratoris), la llengua gaèlica no sobreviuria el pas de l’Atlàntic i el canvi de paisatge i desapareixeria —engolida per l’anglès— al final de l’existència de cada una de les primeres generacions que l’havien portat fins a Amèrica.