Probablement Espanya mai ha tingut un govern del qual es pugui demostrar una netedat absoluta. I no perquè tot sigui igual de corrupte, sinó perquè per proclamar una puresa total hauríem de revisar cada decisió, cada contracte, cada intermediació i cada comportament de totes les persones que han passat pel poder. La història no entrega certificats de santedat, però sí que deixa rastre de com s'ha utilitzat l'Estat.
Corrupció, clientelisme, favoritisme i usos particulars dels recursos públics han acompanyat les diferents etapes de la nostra història política. Han canviat les lleis, els noms i les formes d'actuar. El que ha canviat, sobretot, és la nostra capacitat per assabentar-nos del que passa, investigar-ho i exigir responsabilitats. No tots els governs han estat igual de corruptes. I la responsabilitat penal continua sent individual: es jutgen persones concretes per fets concrets, sota la presumpció d'innocència, no sigles ni votants en bloc. Però aquesta garantia no pot convertir-se en coartada per mirar cap a un altre costat.
Si mirem enrere, reconeixem patrons que es repeteixen. Durant la Restauració, el cacic no era una caricatura: era qui connectava una població dependent amb una Administració llunyana, repartint favors, feines i expedients desbloquejats a canvi de vots. La Segona República, amb tota la seva fragilitat, va tenir els seus propis estraperlos, amb empresaris buscant intermediaris polítics per convertir una autorització pública en negoci privat. El franquisme no va ser un oasi d'honradesa, sinó un règim que controlava la informació i, per tant, l'escàndol: el silenci no prova absència de corrupció, prova capacitat de censura. Matesa és només un exemple de com una gran operació econòmica amb diners públics va poder fer-se visible durant unes setmanes perquè una part del propi règim va considerar útil que s'expliqués.
La democràcia no va posar fi a la corrupció. El que va fer va ser canviar el terreny de joc: pluralisme, eleccions competitives, suposada llibertat d'informació, jutges sotmesos a un marc constitucional, oposició parlamentària, controls administratius i possibilitat de recórrer davant de tribunals superiors. Això no immunitza ningú. Aquí hi ha Filesa, assenyalant les zones grises entre finançament polític i serveis facturats; el cas Marey, recordant que la pitjor corrupció del poder no sempre busca enriquir-se, sinó que pot consistir a utilitzar l'Estat per actuar al marge de la llei; o Gürtel, mostrant la versió actualitzada del vell intermediari que converteix la seva proximitat al poder en avantatge competitiu i en negoci.
Assabentar-nos-en abans no significa que estiguem pitjor que abans. Pot significar que estem una mica més desperts. I vull pensar que això és senyal que ens indignem, i així construïm d'alguna manera la democràcia
El cas ERE resumeix bé la complexitat del moment actual: un sistema d'ajudes amb controls debilitats, peces múltiples, condemnes que van afectar ex alts càrrecs i expresidents, i una posterior intervenció del Tribunal Constitucional matisant l'abast penal de determinades decisions vinculades a l'elaboració i aprovació de lleis pressupostàries. No tot va ser inventat ni tot pot repetir-se com si els pronunciaments constitucionals no existissin. Cada peça requereix la seva pròpia lectura i exigeix recordar una cosa bàsica: pertànyer a l'Administració o aparèixer a prop d'un procediment irregular no basta per condemnar, perquè la responsabilitat penal exigeix prova individualitzada. La lluita contra la corrupció no ens autoritza a rebaixar les garanties.
En totes aquestes etapes reapareixen els mateixos llocs de risc: l'Administració que concedeix llicències, ajudes i contractes; les empreses que busquen un accés privilegiat; els partits que necessiten finançar estructures i campanyes; els cossos de seguretat el poder coercitiu dels quals pot usar-se dins o fora de la llei; i el silenci, que unes vegades s'imposa per censura, altres es fabrica per complicitat i altres s'alimenta per pura militància, desacreditant el missatger abans que afrontar el missatge. La diferència entre dictadura i democràcia no està en el fet que desaparegui la corrupció, sinó en el fet que hi hagi jutges, periodistes, opositors, funcionaris i ciutadans capaços d'explicar-la.
Vivim un temps en què la successió de notícies sobre corrupció provoca cansament i sensació d'ensorrament. Sembla que tot està podrit perquè cada dia coneixem un missatge, un informe, una adjudicació sospitosa o una nova investigació. Però que sapiguem més coses no significa automàticament que avui hi hagi més corrupció que abans. Pot significar, també, que hi ha més periodistes investigant, més documentació accessible, més fonts disposades a parlar i una societat menys resignada a acceptar que el poder faci el que vulgui. El periodisme no dicta sentències ni pot convertir en culpable qui no ha estat condemnat. La seva feina consisteix a treure a la llum fets rellevants, formular preguntes, localitzar documents, escoltar els qui denuncien i obligar les institucions a explicar les seves decisions.
La democràcia i la justícia no són estats que s'assoleixen una vegada i queden garantits per a tota la vida. Només existeixen de veritat quan s'exerceixen: quan s'investiga sense saber a qui beneficiarà la veritat, quan les acusacions han de provar el que afirmen, quan les defenses poden discutir aquestes proves, quan els tribunals absolen si no les consideren suficients encara que el soroll mediàtic empenyi en direcció contrària i quan condemnen responsables poderosos sense preguntar quin partit perd amb la sentència. I quan els ciutadans apliquen el mateix criteri a la corrupció aliena i a la pròpia.
La presumpció d'innocència no és un salconduit per negar documents, desacreditar investigacions o bloquejar qualsevol exigència de responsabilitat política. De la mateixa manera, la denúncia periodística no converteix automàticament en delicte allò que revela. La maduresa democràtica consisteix precisament a sostenir aquestes dues idees alhora. Assabentar-nos-en abans no significa que estiguem pitjor que abans. Pot significar, amb totes les nostres insuficiències, que estem una mica més desperts. I vull pensar que això és senyal que ens indignem, i així construïm d'alguna manera la democràcia.