En l'última edició de l'In-Edit Festival es va projectar un documental sobre la sala Garatge Club, local del Poble Nou que va abaixar la persiana el 2 de febrer de 2002, després de gairebé deu anys de vida. El dia de l'estrena, a la sala gran dels cinemes ubicats al carrer Aribau, es van congregar els qui alguna vegada van ballar o van assistir a un concert en aquell lloc de mística insubornable. També curiosos que, sense haver-lo trepitjat mai, volien saber la seva història perquè fa més de vint anys que escolten batalletes de tota mena. De tota manera, per gaudir plenament el visionament, es recomanava haver estat allà per comprendre, sobretot, el seu esperit. Després de veure'l, la conclusió era aquesta: Albert París, director, transmet adequadament com eren, què pensaven i amb quina intenció van muntar i van gestionar la sala els responsables de la mateixa. Un exercici lloable de memòria i nostàlgia ben transitada. Poc després, concretament el 13 de desembre de 2023, saltava la notícia: la sala Sidecar canviava de mans.
Ho feia després d'haver celebrat els seus 40 anys de vida el mes de març passat, amb 40 hores de programació i la presentació del llibre Este no es el libro del Sidecar del seu propietari Roberto Tierz, publicat per 66 rpm. Jo vaig assistir a una de les xerrades en què van participar Gerard Quintana (Sopa de Cabra), Santi Balmes (Love of Lesbian) i Ramón Rodríguez (The New Raemon). Una trobada distesa i amena en què, també, els convidats es van dedicar a explicar batalletes. Ho vulguis o no, els d'aquesta generació, tirem (de vegades en excés) d'aquest recurs. Doncs aquestes sales, durant lustres, van formar part del nostre ecosistema. En els noranta i els primers 2000, ens movíem entre l'esmentat Garatge Club, el Magic al Born (amb concerts que sempre començaven de matinada), l'entranyable i vetusta Mephisto, el KGB a Gràcia i La Cibeles, i com no, el Sidecar. També, en un altre context, el Zeleste (el que ara és Razzmatazz), Sala Bikini (durant uns anys va ser un fix, tenien el millor so de la ciutat) i els diferents espais de Sala Apolo. Segur que me'n deixo d'altres (disculpin a les que no cito), però aquestes són les que em passen pel cap.
En aquells anys, gairebé cada nit, en trepitjaves un (o alguns) d'aquests antres adorables. Eren temps de descobrir espais i grups, compartir amb gent anònima (i una altra que no tant) aquestes experiències, hi havia curiositat i una energia que ja no tenim (almenys no com abans). Així mateix, és l'ordre lògic de les prioritats. Fins i tot record, que a la sortida dels concerts, entre amics, amb els cotxes oberts, ens intercanviàvem discos i pel·lícules que ens permetien somiar. O aquells dissabtes amb un punt de trobada concret: la cantonada de La Rambla amb carrer Tallers, per anar a fondre'ns els estalvis en discos. Per tant, la notícia sobre el futur de Sidecar en va deixar a més d'un orfe i sense arguments. A part de ser un lloc en què se celebraven concerts i on la gent anava a ballar de matinada, era lloc de pelegrinatge per als amants d'allò alternatiu (la d'entrepans que ens haurem menjat a la cantonada contigua on és el Bar Glacial). A la part de dalt, la del bar, es podien gaudir punxades exclusives, se celebraven cicles (abans de la pandèmia van agafar impuls les interessantíssimes xerrades MID), es va homenatjar com cal diferents fotògrafs de l'escena musical (Jordi Vidal, Xavi Mercadé, Sergi Fornols, Rosario López amb Aitor Rodero, Albert Polo i Ray Molinari).… I al seu dia, aquell Antikaraoke en dilluns amb Rachel Arieff, un èxit que va desbordar les previsions. En definitiva, era un espai que mantenia amb vida i molta salut l'escena musical i cultural de la ciutat.
Quant a concerts, si n'he d'elegir algun, em quedo amb aquests que estan gravats a foc en la meva memòria. Un, el de Chris & Carla un 8 de març de 2007. Una cita íntima i màgica amb els líders de The Walkabouts va ser encara millor. Aquell mateix any, el desenfrenament amb New York Dolls, coincidint amb els fastos del 25 aniversari de la sala (n'hi va haver un altre de The Posies també apoteòsic), un concert que mai no havíem imaginat viure allà, a quatre pams dels músics mentre escopíem cançons com Trash o Personality Crisis (qui tingui accés a això que vegi el recent documental Una noche con David Johansen). Un viatge en coet als setanta i a les catacumbes del CBGB de Nova York. Anys més tard, hi va haver una trobada amb l'ambigu i extravagant Ezra Furman, el 4 de novembre de 2015, just en plena voràgine de veure documentals a l'In-Edit. Tanmateix, la cita obligava a anar fins a la Plaça Reial. Poques vegades algú m'ha volat tant el cap sobre un escenari.
Així doncs, a les portes de lliurar les claus als nous propietaris (tenen experiència en el camp de la cocteleria), s'anuncien dos esdeveniments sota l'afegitó de L'ultim ball, el 30 i 31 de gener. En el primer, un karaoke cortesia de Ladilla Rusa. Una idea extravagant però llaminera, imaginin el despropòsit. També hi va haver l'actuació dels enyorats Azucarillo Kings. Per al segon passi, concert de Josele Santiago, Rebels '79 i un grup sorpresa que es va acabar descobrint que era Sidonie. Com era d'esperar, per a aquell dia, reunió d'amics i coneguts, gent del sector de la música i aquest sentiment que, amb aquesta cessió, se'n va una part de nosaltres. És el que va intentar explicar el mestre de cerimònies (Fito, mític DJ del Magic): tret de Keith Richards i l'aragonès del Karma, tot s'acaba. També va tenir un record per a Quim Blanco, qui va ser fundador i programador de la sala, i un Sergio Makaroff que prenia allà els seus vodkes amb taronja. A tot això, Josele va sortir sent Josele: "Bona nit. Ja està tot dit". En un moment donat, com a cap visible de Los Enemigos, va deixar anar: "Feia temps que no m'enfrontava a això jo sol". En canvi, Rebels '79 van sortir amb la lliçó apresa: reivindicar el seu passat (afrontant el present) —del qual va formar part en els seus inicis Roberto Tierz—. De fet, Fito va dir que no sabia que li feia més por, si imaginar-se Roberto a la banda o a Carles Segarra dirigint Sidecar. Després, entre altres coses, homenatge a la Route 66 i a Chuck Berry amb Roll Over Beethoven.
L'últim record de la Sidecar és el dels músics que vam veure per última vegada sobre les taules i aquestes cares que feia anys que no veies i que, potser, fins que no tanqui cap altre local, no tornis a veure
I amb Sidonie, ni més ni menys que l'esperat (i desitjat). Amb aquesta bona vibra habitual i un component emocional més accentuat si cap; veritablement, aquesta ha estat la seva casa. Allà van tocar junts per primera vegada. Allà va ser on van créixer. I allà es van acomiadar ahir a la nit de casa seva. El concert va ser una festa (a això vam anar, no?), amb un tram final, després de l'emotiu discurs d'Axel, en el qual van enllaçar cançons, totes elles molt oportunes; No salgo más (el seu nou himne), El incendio (potser el seu primer gran hit), aquest objectiu vital definit a Carreteras infinitas i, clar, Estáis aquí, l'homenatge a aquest públic que canta, sua i somriu al costat d'ells. D'alguna manera, eren els ideals per posar el colofó a aquella etapa. En tant, surts d'allà i veus que a la plaça aguanta dempeus el Jamboree Jazz i Los Tarantos, i a pocs carrers d'allà el Marula Café. Però ja no hi haurà més Side (així ho anomenaven alguns parroquians) com el vam conèixer. Amb la qual cosa, l'últim record és el dels músics que vam veure per última vegada sobre les taules i aquestes cares que feia anys que no veies i que, potser, fins que no tanqui cap altre local, no tornis a veure. Precisament, abans d'arribar a Sidecar vaig passar per Ultralocal Records a buscar el meu disc d'Isaiah Collier, serà per allò de conservar aquests llocs que encara són un punt de trobada. Afortunadament, després no em vaig escapar al Psycho, hauria estat temptar massa a la sort.
