Vaig viatjar per primera vegada a Nova York l'any 2001. Era finals d'agost. Un parell de setmanes després el món va canviar per sempre. Però aleshores, una de les meves principals motivacions en la meva visita a la capital del món era passar una nit al CBGB, el llegendari local de concerts que va veure el naixement del punk de la mà de bandes com els Ramones, Patti Smith, Talking Heads, Telvision... Recordo perfectament el moment en què vaig entrar. No va ser cap decepció, però sí que vaig pensar que "OK, mola, però a Barcelona tenim el Sidecar". "Això mateix ens ho van dir els New York Dolls", deixa anar amb un somriure Robert Tierz, fundador de la mítica sala barcelonina que aquests dies està de celebració commemorant el seu 40 aniversari. "Recordo llegir una entrevista en què declaraven que haver tocat al Sidecar va ser, deien literalment, 'un infern, ens va encantar'". 

40 anys connectant generacions

"Tinc un amic que diu que 40 anys dirigint una sala equivalen a 200 anys per a la resta d'humans", torna a deixar entre rialles Robert Tierz. "Per celebrar aquest 40 aniversari, he escrit un llibre (Este no es el libro del Sidecar, publicat per l'editorial 66rpm amb pròleg de l'escriptor Carlos Zanón). En ell faig una relació de les sales que, més o menys, van obrir al mateix temps que nosaltres. Ja no en queda cap. Aleshores estaven el Zeleste del carrer Argenteria, el Karma i el Màgic... que aguanten com poden. Però el Beat, el Otro... de totes aquestes no en queda cap". La fórmula per la supervivència del Sidecar respecte als seus coetanis ja difunts passa per una part de sort, una altra de fer el que t'agrada i, finalment, i el més important, connectar generació rere generació amb el públic.

La fórmula per a la supervivència del Sidecar respecte als seus coetanis ja difunts passa per una part de sort, una altra de fer el que t'agrada i, finalment, i el més important, connectar generació rere generació amb el públic

"Som molt curiosos. Ens interessa tot allò que és nou. Això ens permet estar linkats a l'actualitat. Per exemple, fa poc més d'un mes vam tenir tocant la Mushka (germana de Bad Gyal). Recordo que en un moment del concert va dir: 'Tots els que estem sobre l'escenari vam néixer el 2004'. En aquell instant vaig caure que només sis mesos abans, no haurien pogut entrar a la sala. Ens renovem constantment, però no per màrqueting sinó per curiositat. Sempre hem apostat per una programació molt variada. L'indie sempre ha tingut molt de pes a la nostra programació, però alhora pots trobar propostes de mestissatge, d'electrònica, d'urbana...". Això i una agenda paral·lela més enllà de la música amb què també poder gaudir d'exposicions, xerrades... Dit d'altra manera, el Sidecar és un lloc en què sempre passen coses. "De fet, nosaltres ens diem Sidecar Factory Club. Un nom que fa referència a la factoria de l'Andy Warhol en què convivien músics, cineastes, models, pintors... Nosaltres volíem ser així. Per a cada persona hi ha un Sidecar diferent". 

Una empresa professional amb esperit amateur

La sala Sidecar, com moltes altres grans idees, va néixer d'una borratxera. En el seu cas va ser una nit de beures a la Casa Almirall del carrer Joaquim Costa de Barcelona. "Érem quatre amics de 22 anys que havíem aconseguit viatjar una mica per Europa amb un Seat 850. De Barcelona vam anar a París, d'allà a Brussel·les i vam acabar a Amsterdam. Vam anar a una sala, que encara ara està oberta, la Melkweg. Entraves i en un racó estaven fent teatre, en un altre hi havia una exposició i alhora també hi havia un concert. Vam flipar. Vam intentar importar aquest esperit a Barcelona". Aquella era la Barcelona d'inicis dels 80. Una ciutat grisa que sortia de dècades de dictadura, que vivia d'esquena al mar. Però una Barcelona efervescent on tot estava per fer i tot era possible.

Ens tractaven com escòria. No ens entenien: érem joves, amb els cabells llargs i xupes de pell. Aquelles mateixes autoritats que ens perseguien, el 2017 ens van donar la Medalla d'Honor de la ciutat. Aquest trànsit és la plasmació de l'evolució que ha tingut la societat en aquestes quatre dècades

"Abans les coses no eren millor, passa que nosaltres érem joves i això idealitza la visió que tens del passat. Però, pel que fa a les llibertats individuals i col·lectives, tot era més palpable. Podies fer el que volguessis. El políticament correcte, que, certament, és el correcte, era limitador. Tot es va acabar amb l'arribada de les Olimpíades". No tot va ser fàcil. No tot va ser bonic. En els seus primers anys de vida, la sala va patir batudes policials constants. "Ens tractaven com escòria. No ens entenien: érem joves, amb els cabells llargs i xupes de pell. Aquelles mateixes autoritats que ens perseguien, el 2017 ens van donar la Medalla d'Honor de la ciutat. Aquest trànsit és la plasmació de l'evolució que ha tingut la societat en aquestes quatre dècades". 

SIDECAR / Foto: Montse Giralt
Fa 40 anys que la sala Sidecar va obrir les seves portes / Foto: Montse Giralt

En Robert sempre adverteix la gent del seu equip que han de ser una empresa professional, però amb un esperit amateur: tot el que fan, ho han de fer perquè els agrada. "Això i que, conseqüentment, no ens hem d'avergonyir de res del que fem. A vegades ens han fet propostes amb què podríem haver fet molta pasta, però com ens han semblat horroroses, hem dit que no. Aquest és el nostre límit". Fer aquesta asseveració a un periodista, ve, irremeiablement, seguida de la interrogativa: quines. "Ummmmm... Va haver-hi un moment que, per donar-los un aval de credibilitat, ens van oferir organitzar diversos concerts de triunfitos". En Robert va dir que no totes les vegades, tret d'una: Alfred Garcia. "Vam dir que sí, perquè l'Alfred ja havia tocat a la sala abans de passar pel programa. A més, ens cita en una de les seves cançons". 

Nits memorables

La sala Sidecar va obrir el 31 de desembre de 1982 amb un concert de Distrito Quinto. "Eren una banda molt interessant de l'escena musical de la ciutat en aquells moments. Eren, per dir-ho així, els nostres Talking Heads". Van tindre el seu moment, fins i tot arribant a telonejar l'Iggy Pop en una de les seves visites a la ciutat. Des de fa anys, el seu cantant, Sergi Ortiz Casas, lidera els Smoking Stones, una de les millors bandes de tribut internacionalment a Ses Satàniques Majestats. Dels milers i milers de concerts que ha acollit la Sidecar al llarg d'aquests 40 anys, en Robert torna a destacar el dels New York Dolls. "No és una banda extremadament popular, però és un nom essencial en la història del rock". Volien que fos el concert commemoratiu del seu 25 aniversari. Però tot plegat era molt car, perquè els havien de portar expressament des dels Estats Units. Per no perdre diners, els van muntar una gira per tota la península. Van anar a Madrid, València... "Acabar a Barcelona va ser espectacular. El local es va ensorrar".

SIDECAR / Foto: Montse Giralt
Pocs camerinos a Barcelona són més llegendaris que els de la sala Sidecar/ Foto: Montse Giralt

Amb els padrins del punk, subratlla altres nits memorables, com les protagonitzades per Nick Lowe, Manu Chao o Pete Doherty. "Quin personatge! Va ser entranyable, però esgotador", destaca de la visita del líder de The Libertines. "Estava gravant a Barcelona, imagino que necessitava diners, i ens van proposar muntar-li un concert. Després d'aquell primer bolo, ha vingut dues vegades més". L'última, el músic britànic es va presentar el matí del concert a les portes de la Sidecar. La sala encara estava tancada. Només hi havia el cambrer. Li va demanar que l'avancessin 150 euros. Pobre, el cambrer, perquè en Doherty és un paio de gairebé dos metres de presència imponent, li va demanar que truqués a en Robert. En Pete va seguir les instruccions i en Robert va accedir a la seva petició. "Hores després estava tocant amb la sala plena. Va ser molt divertit, però molt exigent, perquè havies d'estar vigilant-lo constantment. Viu en un núvol i fins aquí puc parlar. Els cambrers hem de ser com els capellans, els psicòlegs i els advocats, callant les confessions dels nostres clients". 

SIDECAR / Foto: Montse Giralt
Sidecar, la sala que segueix aquí / Foto: Montse Giralt

En Robert, però, sí que s'anima a explicar què s'ha trobat a la sala després de nits de concerts i ball. Un matí, per exemple, va localitzar en una cantonada un encenedor de plata Cartier, preciós. Encara el guarda. "També recordo un dimecres que va venir un paio que havia estat a la sala el dissabte. Venia a veure si havíem trobat unes ulleres que havia perdut. Les teníem. El fet és que eren unes lents de cul d'ampolla i eren les úniques que tenia. Va venir gairebé a les palpentes. No sé com s'ho va muntar per sobreviure des de dissabte fins dimecres. Veritablement, ens hem trobat de tot". 

La reconquesta

"Quan vam arribar aquí, a Barcelona encara es respirava l'ambient portuari, del barri Xino...". Aquest esperit va anar degenerant cap als anys impregnats de l'aroma opiaci de l'heroïna. A la segona meitat de la dècada dels vuitanta, hi havia molt cavall als carrers de la ciutat. "L'any abans de les Olimpíades es va produir una gran neteja del barri". Els 90 no van ser dolents, però es va perdre aquella essència canalla. "Curiosament, això va donar pas a una de les nostres millors èpoques, era que va durar fins al 2008 o el 2009". Des d'aleshores els guiris han pres la ciutat, els preus dels lloguers s'han disparat, les botigues de tota la vida han desaparegut i s'han convertit en tendes de souvenirs.

Nosaltres, afortunadament, ens hem mantingut com un local per a la gent de la ciutat

"Tot això amb la pandèmia es va agreujar. Vam tenir diverses ofertes de fons voltor. Però vam resistir-nos als cants de sirena. Ara toca el moment de la reconquesta. Nosaltres, afortunadament, ens hem mantingut com un local per a la gent de la ciutat. Som gent de Barcelona, i això es reflecteix en la programació de concerts i de DJ. El guiri busca reggaeton, sangria i paella i nosaltres no venem res d'això. Amb tot, cada vegada costa més que la gent de Barcelona baixi, perquè no hi ha un circuit actiu de sales. Però nosaltres seguim aquí, i aquí seguirem".