Starstruck és una de les grans sorpreses en el catàleg d’HBO Max. Una comèdia romàntica, gènere que ja ningú no s'atrevia a tocar, que aconsegueix el miracle de ser breu, divertida i, sobretot, transmetre molta naturalitat.
El síndrome Notting Hill
A hores d’ara, fer una comèdia romàntica no és tan fàcil. Primer, perquè el llenguatge d’aquest gènere ha caducat com pocs, i és impossible fer-ne una de “tradicional” sense morir en l’intent. Els seus clixés no tenen gaire cabuda en un món basat en les màscares virtuals i la consciència que el romanticisme, quan és mal entès, és perjudicial per a la salut.
Fleabag va ser una de les primeres sèries a agafar el gènere i sacsejar-lo com es mereixia, ja que allà tota expectativa d’un enamorament convencional s’esfondrava davant l’evidència que l’amor és un concepte molt més ambivalent del que se’ns ha venut fins ara. La també britànica Starstruck no arriba tan lluny, però proposa un exercici similar i no exempt de riscos.
A hores d’ara, fer una comèdia romàntica no és tan fàcil
La seva creadora i guionista, la grandíssima Rose Matafeo, juga a fer una comèdia romàntica, una de debò, sense haver de recórrer als trucs habituals, i de passada donant tota una lliçó de com fer que els personatges transmetin veritat. La sèrie agafa un punt de partida que no és nou (el de Notting Hill: una noia que treballa en un cinema inicia una relació de moltes anades i vingudes amb un actor popular) i dinamita en tot moment l’evolució dramàtica d’aquest tipus d’històries. I ho fa tant amb la construcció dels protagonistes, que mai s’adscriuen als cànons (també els físics) del gènere, com amb un sentit de l’humor molt acurat que trenca en tot moment amb les nostres expectatives.
Starstruck, una atípica comèdia romàntica que triomfa a HBO Max
Una qüestió de química
El resultat és més que satisfactori. Primer, per la química entre els dos personatges principals, perquè si bé la història ratlla la inversemblança en alguns passatges les seves dinàmiques es fan creïbles i fins i tot entranyables. Després, perquè els diàlegs de Matafeo i la seva coguionista, Alice Snedden, irradien una admirable naturalitat, a banda de comptar amb un bon grapat d’acudits cinèfils que et fan connectar amb la sèrie des de la primera escena.
Starstruck té altres virtuts, com el fet de ser divertida sense incórrer en gags forçats o un excés de vulgaritat. O la capacitat de construir realitats socials tangibles, perquè ni l’entorn de la protagonista és idíl·lic ni la vida de l’actor és una exhibició de luxes. Et creus la seva complicitat perquè te’ls creus com a individus i això, a la comèdia romàntica, és tenir mitja partida guanyada.
Et creus la seva complicitat perquè te’ls creus com a individus i això, a la comèdia romàntica, és tenir mitja partida guanyada
La resta de mèrits provenen de la seva mateixa estructura: la sèrie està formada per sis episodis de poc més de vint minuts, és a dir, que en dues hores i escaig ja l’has vist sencera. I la veritat és que es fa curta, perquè t’acabes enamorant molt de tots els éssers que la poblen (en això també és romàntica), rius molt amb les seves ocurrències a costa de la nostra capacitat de muntar-nos pel·lícules i, al final, decideixes que el seu és un món on t’agradaria viure. Però no patiu, que HBO Max ja l’ha renovat per a una segona temporada. I atenció al nom de Rose Matafeo, que fa pinta d’haver arribat per quedar-se.