Avui arriba als cinemes Un simple accident (persa: Yek Tasadof-e Sadeh), el nou film del cineasta iranià Jafar Panahi, guardonat recentment amb la Palma d’Or de Cannes 2025. Però aquesta pel·lícula no és només un estrena més: és la darrera lliçó d’un artista que porta anys convivint entre la creació clandestina i la repressió política.

Una pel·lícula i molts significats

Panahi construeix un thriller dramàtic que comença amb un fet que pot semblar menor: en un viatge nocturn amb la seva dona i filla, un home, Eghbal, atropella accidentalment un gos. El cotxe es queda espatllat, i en demanar ajuda en un taller, es troba amb Vahid, un antic presoner polític que assegura reconèixer un oficial de la intel·ligència que el va torturar a la presó. A partir d’aquí, la història es complica: segrest, dubtes sobre la identitat, altres testimonis, i l’obligació moral de decidir si portar a terme una revenja o permetre l’oblit.  El film està ple de moments tensos, però també d’humor negre i reflexió: no és només un joc de venjança, sinó una meditació sobre la memòria, la identitat, la culpa i la justícia en un país on gairebé no existeix una via clara per obtenir-les

Jafar Panahi va guanyar la Palma d'Or de Canes amb Un simple accident / Foto: Stefano Spaziani / Europa Press

Jafar Panahi no és un director qualsevol. Porta més de dues dècades treballant sota les restriccions del règim de la República Islàmica d’Iran

Jafar Panahi no és un director qualsevol. Porta més de dues dècades treballant sota les restriccions del règim de la República Islàmica d’Iran. El 2010 va ser condemnat a sis anys de presó, 20 anys sense poder fer pel·lícules, escriure guions, viatjar o concedir entrevistes. Aquestes condemnes, més enllà dels càstigs judicials, van ser maniobres polítiques per estroncar la seva veu. En 2022 va ser detingut de nou, per protestar per l’empresonament de cineastes com Mohammad Rasoulof i Mostafa Ale Ahmad. Va estar pres uns set mesos i va fer una vaga de fam. El règim li havia imposat també la prohibició de sortir de l’Iran. Malgrat tot això, Panahi no s’ha aturat. Ha continuat rodant clandestinament (sense permisos oficials), fent pel·lícules que arriben al públic internacional, encara que sovint es publiquen fora del país o en festivals internacionals. Un simple accident és un d’aquests projectes “il·legals” en el sentit que no ha tingut autorització oficial per al rodatge. 

Un simple accident és una reivindicació del dret a representar la violència que molts han viscut, però també una declaració de fe en el poder del cinema com a arma de denúncia i de memòria

Estrenar avui aquesta pel·lícula significa moltes coses: és una reivindicació del dret a representar la violència que molts han viscut, però també una declaració de fe en el poder del cinema com a arma de denúncia i de memòria. Panahi mateix ha dit que Un simple accident és “un missatge sobre el futur: el règim s’ha autodestruït per dins, només li queda el cos”.  El fet que la pel·lícula guanyés la Palma d’Or al Festival de Canes reforça la dimensió simbòlica: Panahi ha estat impossibilitat de viatjar fora de l’Iran durant gairebé quinze anys, fins que recentment es va aixecar la prohibició. Aquesta distinció internacional no només premia l’obra com a art, sinó com a acte de resistència política.