Avui acaba la Selectivitat. El darrer de tres dies que, quan hi ets, et sembla que han de decidir la felicitat que vindrà i un futur pràcticament irreversible. Després, per sort, tot es relativitza. Entre fer-la i saber la nota i, per tant, saber a quines carreres pots accedir, hi ha dotze dies, dotze comptats. Dotze dies en pausa, al purgatori, en espera de, potser més feliç que mai perquè l’únic que pots fer és no fer res. Alguns aprofiten per anar de viatge organitzat a Mallorca, de festa-platja, platja-festa, potser una mica per oblidar l’agonia de l’espera, una mica per acabar aquest curs tan terrorífic que, amb els anys, per sort, també quedarà relativitzat. Un cop tenen la nota, s’activa una mena de roda, la de la vida adulta. S’enceta un nou paradigma, que veuen llis i desitjable com el tel d’una piscina en calma. Els envejo sempre, cada any, per aquest moment.

Estirant l'autoparòdia

No sé si sabré mai (però potser per això n’escric aquest article) què els deu portar, a gravar-se les reaccions del moment en què saben les notes, no sense abans especular amb les sensacions de l’examen. L’amiga o el germà que pregunta: “Filosofia?” “Aquest em va anar bé, un 8.” No, un 5.5”. I així amb cada assignatura. En els vídeos més elaborats, a un extrem de la pantalla hi ha la nota de tall estimada que necessiten per entrar a la carrera que volen. Un curtmetratge de dos minuts i mig narrativament perfecte: l’anagnòrisi del fracàs en directe, l’esfondrament dels somnis i, per què no dir-ho, la confirmació d’una autoimatge enlairada. Ja s’han fet virals els dels alumnes espanyols coneixent les notes de l’EBAU. Vaig saber que existien tals documents audiovisuals fa un any exacte, quan ja corrien com la pólvora. Com més gran és la diferència entre la nota projectada i la nota obtinguda, més tragicomèdia té l’escena. En un primer terme, és clar, la reacció del o la protagonista. Però en un segon pla, alimentant la comèdia, coreogràficament, els amics o les amigues que riuen davant del decalatge de notes i de l’afirmació reiterada del subjecte principal, que allò és un “robatori” i la demanda que, si us plau, no riguin (un altre dia parlarem de com han incrementat les sol·licituds de revisions de notes d’aquests exàmens en els últims anys).

Un curtmetratge de dos minuts i mig narrativament perfecte: l’anagnòrisi del fracàs en directe, l’esfondrament dels somnis i, per què no dir-ho, la confirmació d’una autoimatge enlairada

Fa dies que penso que m’interessa analitzar aquesta tendència. Sabem que no sabem què fa que alguna cosa esdevingui viral. El que sabem és que l’origen dels vídeos que us explico és als EUA. Allà el sistema universitari funciona diferent i cada alumne rep una carta o un mail personal en què se l’admet o no. Van ser justament els joves nord-americans que van començar a gravar-se llegint en directe aquestes cartes. La diferència, potser molt d’acord amb la idea cultural de somni americà, és que la gran majoria dels vídeos eren de la reacció positiva davant una admissió. Famílies per als quals suposava una primera generació universitària o alumnes que entraven  a la famosa l'Ivy League, les vuit universitats privades més prestigioses (entre les quals hi ha Columbia, Yale o Harvard), la majoria fundades abans de la Declaració d’Independència. Em sorprèn i m’encurioseix tot una mica. No sé si tant l’exposició absoluta de la intimitat (això, sorprendre, ja no em sorprèn), però sí que estigui absolutament a l’altre extrem del moment en què jo i els de la meva època vam saber les qualificacions en la més estricta intimitat. I un cop paït i assimilat, per bo o per mal, ja t’ho explicaré. Ells no, ells preparen aquesta exposició: un mòbil ben enquadrat que gravi i el seu a les mans de l’amic que serà el primer a saber la veritat. Per a mi, la gran contradicció és que són els mateixos joves que viuen esclavitzats pels filtres d’Instagram, que envegen el rostre perfecte, que fan mil fotos abans no pengen la que són menys ells que mai. Els que construeixen a les xarxes un relat d’èxit, de restaurants, festes i viatges són potser els mateixos que estiren l’autoparòdia d’haver tret un 2 de mates, quan comptaven que possiblement arribaven al 6. Tot per dir que treure bones notes no ven en aquest món de likes i comparticions. No desperta admiració, ni empatia i, és clar, no fa riure. Els excel·lents no et fan guai, i això ja els passava als empollons de les nostres èpoques. Viuen la tensió entre “he d’esforçar-m’hi”, però també “ha de semblar que tinc èxit sense esforçar-m’hi gaire”. Per què han d’estudiar anys si poden fer un vídeo que es viralitzi i, de cop, començar a guanyar diners? Els enlluerna la fama i la idea d’aconseguir-la ràpidament. Valors i pesos. Què ensenyo i què vull aconseguir ensenyant el que ensenyo. Buscar la validació social, l’empatia? Una estona de fer riure? Potser sí. Ara, als alumnes catalans, els queden, encara, dotze dies de purgatori.