Lolita Bosch presenta La ràbia (Ara Llibres), l'obra que va guanyar el darrer premi Roc Boronat. Aquest text té una peculiaritat molt especial: Lolita Bosch va patir de petita la persecució dels seus companys d'escola. Va sortir de la petita escola del seu poble, on era molt valorada, per anar a un centre d'elit on va veure's sotmesa a la persecució dels seus companys, que va ser tolerada pels seus professors. Aquest llibre és, en part, una forma d'alliberar tots els fantasmes que duia dins.

Qualsevol pot ser perseguit

Una de les coses més importants que planteja el text és que nens molt diferents poden ser víctima del bullying. Alguns són perseguits per ser lletjos, o pobres, o amb problemes físics. Però també hi ha casos de persecucions de nens "massa" rics, "massa" guapos, "massa" elegants o "massa mimats". L'assetjament pot començar molt aviat, fins i tot a l'escola bressol, però també pot ser que un nen que no l'hagi patit mai passi a patir-lo de sobte, especialment si canvia de centre. El desconcert dels perseguits pot ser absolut: gairebé 20 anys després de deixar el centre, Lolita Bosch respon a un mail d'un dels alumnes abusadors: "Mai no he aconseguit entendre per què em vau rebre amb tanta, tanta malícia. I per a mi va ser infernal".

Els "populars"

Lolita Bosch coneix molt bé els actors de l'assetjament, els alumnes "populars", aquells que dirigeixen les bromes, trien els objectius, cohesionen el grup en contra d'algú... I delata la crueltat del grup com a massa, front als individus aïllats que ha triat com a víctima. El problema no és només el dels alumnes "populars", sinó també dels que no fan res, per por a ser designats com a objectius, per insolidaritat, o per mandra. I aquí hi ha alumnes, però també mestres, i a vegades pares...

Pares ignorants

Un dels efectes colaterals de la persecució, com ens presenten els diferents testimonis, és el silenci. Per una banda, els alumnes consideren arriben a assumir que el bullying és culpa seva, i que si no se'n saben lliurar és perquè no són prou hàbils. La culpabilització va associada a la vergonya, i la vergonya al silenci. Per altra banda, els alumnes tenen por que si informen als seus mestres o als seus pares, i aquests no resolen la situació, la persecució s'endureixi encara més. Per això hi ha molts pares que no saben res del calvari que passen els seus fills a l'escola. És el que els va passar als pares de la Lolita Bosch.

Difícil, però no impossible

És molt difícil per a un nen, tot sol, enfrontar-se a la persecució: "tota sola, no podia aturar un exèrcit", deixa clar Lolita Bosch. I el problema no acaba quan el nen surt de l'escola. Les pors queden gravades a la seva personalitat. Lolita Bosch, amb més de 45 anys, encara no vol passejar pel lloc on va estudiar el batxillerat, pels mals records que li provoca, i la possibilitat de participar en un sopar d'antics alumnes li produeix terror. Mentre els antics alumnes conviuen a les xarxes socials, ella, i els exclosos d'ahir, estan al marge del nou univers virtual. I, malgrat tot, Bosch va ser capaç de plantar cara a un dels professors que l'havia menyspreat quan era adolescent i de retreure-li tot el mal que li havia fet. Lolita Bosch considera que ha deixat enrera bona part del trauma de la seva infància, i justament per això s'ha posat a escriure. Perquè creu que hi ha futur fora de l'escola.

La ràbia

Lolita Bosch assegura que allò que li va permetre de sobreviure i de sobreposar-se als maltractaments va ser la ràbia, una ràbia "que va créixer dins meu quan tenia catorze anys com una flor podrida, engabiada, d'òxid". Però allò que proposa Lolita Bosch no és una venjança pels mals passats, que en qualsevol cas seria molt poc gratificant, sinó una crida d'atenció de cara al futur. "Els adolescents a vegades són uns cabrons i prou", explica Bosch, i avisa que el problema de la persecució es multiplica amb internet. És un problema de tots prevenir i combatre el bullying.

Premi de novel·la, sense novel·la

Sobta molt que La ràbia obtingués el premi de novel·la Roc Boronat, convocat per l'ONCE, especialment perquè La ràbia no és una novel·la, i ni tan sols ho amaga. La ràbia és un assaig que combina la recerca, basada en entrevistes a moltes víctimes, amb els records personals de l'autora. S'estructura a partir d'algunes vivències personals de Lolita Bosch, però en alguna ocasió pateix d'un cert desordre i d'un excés de repeticions. Si bé La ràbia té el mèrit de posar sobre la taula un tema candent, i de fer-ho en primera persona, no és un llibre per a un premi de narrativa.