L’Orquestra Simfònica del Vallès va inaugurar la trentena edició del cicle Simfònics al Palau amb l’al·licient de comprovar per primera vegada la tasca del madrileny (“i madridista”, com ell mateix expressà amb un català més que correcte) Andrés Salado. Per començar amb una bona notícia, a banda de reafirmar la gran capacitat de convocatòria de la formació vallesana, aquest programa prou singular -amb el comiat a la vida com a tema rector- va palesar que ens trobem davant d’un músic de gran exigència, gest ben precís, al·lèrgic a la floritura complaent i prou assabentat del fet que la “seva” orquestra té moltíssim marge de millora.

Cal celebrar que l’OSV aposti per posar-se les coses difícils amb un director que té ganes de deixar-hi petjada

Els melòmans de la tribu, sobretot en l’àmbit orquestral barceloní, ja duem unes quantes titularitats més que insubstancials a la motxilla, amb la qual cosa cal celebrar que l’OSV aposti per posar-se les coses difícils amb un director que té ganes de deixar-hi petjada.

Santa paciència

Per posar una mica de llum a la crepuscularitat d’un programa totèmic -amb els Vier letze lieder de Strauss i la Patètica de Txaikovski- el concert començà animant-se amb Antrópolis, peça simfònica de la compositora mexicana Gabriela Ortiz (1964) que voldria evocar els salons de ball del DF. Tot i ser més que un mer aperitiu orquestral per posar-se en situació joliua, l’obra no passa de ser una peça jazzera-autòctona que desprèn traça relligant diferents ritmes dansaires (ideal pel timpanisme excel·lent d’en Pere Cornudella). Per altra banda, aproximar-se a la reflexivitat mortuòria del teixit straussià no és cosa fàcil, i Salado va comandar l’orquestra amb un sentit de la dinàmica tímbrica realment exemplar, si exceptuem algunes indicacions d’apianar més el so que els músics ignoraren amb gran entusiasme. La soprano canària Raquel Lojendio, que substituí a darrera hora la programada Julia Kleiter, no és una veu idònia per cantar Strauss. Tot i que interpretar lied orquestral en una acústica tan imperfecta com la del Palau sempre és sempre una patata endimoniada, Lojendio va excel·lir als apianaments... però va patir al registre mig i la transició envers els aguts va sonar excessivament cridada, tot sumat a una dicció alemanya prou millorable.

Salado va comandar l’orquestra amb un sentit de la dinàmica tímbrica realment exemplar, si exceptuem algunes indicacions d’apianar més el so que els músics ignoraren amb gran entusiasme

Però el repte simfònic de la tarda era aconseguir halar-se un Txaikovski que requereix múscul i carícia ensems. El titular de l’OSV no va deixar-se endur per una partitura delirantment mel·líflua, sinó que atacà l’Adagio-Allegro non troppo sabent que la marató seria llarga. D'ençà d'aquest primer moviment, qualsevol oient pogué notar un nivell molt desigual en la corda, amb els violins prou homogenis (tret d’algun atac desquadrat entre primers i segons), una secció de violes desafinada i vetusta i uns violoncels que viatjaven a remolc de la batuta. A continuació, l’orquestra va millorar en un Allegro con grazia ben dansat, seguit d’un Allegro molto vivace amb explosions adequadament controlades. No obstant això, el centre moral de la peça és el seu Finale, i aquí és on la corda va mostrar especial cansament i les desquadratures (especialment entre trombons i la tuba) quedaren més despullades. Als tòtems com aquest, ai las, cal acostar-s’hi ben esmorzat i amb la mirada clara.

Si l’OSV s’ho curra, pot aconseguir ésser una formació molt més efectiva i així generar un públic més entenimentat

A Andrés Salado se li gira feina i, a banda de qualitat musical, haurà d’impostar autoritat per sortir-se’n, la qual cosa també passa perquè si el segon clarinet toca millor i amb més entusiasme que el primer (la metàfora no és abstracta) aquest darrer ha de capitular en favor de l’aspirant. I així anar fent, cadira a cadira. Si l’OSV s’ho curra, pot aconseguir ésser una formació molt més efectiva i així generar un públic més entenimentat. No fou el cas de l’audiència del Palau, on als habituals imbècils que ens pertorben la música amb el seu telèfon ara s’hi ha afegit els indocumentats que aplaudeixen entre moviments. Passaran tres-cents anys i els haurem de continuar aguantant, santa paciència.