Fa un parell d'anys Abdulrazak Gurnah va guanyar el Premi Nobel de Literatura. El seu nom no era a les travesses, i tampoc no era el primer africà en aconseguir-ho —encara que sí dels pocs en fer-ho—, però el tanzà resident al Regne Unit va reivindicar aquell dia no només la seva obra, si no que hi ha altres realitats que val la pena explicar i llegir. No va ser l'únic. Molts altres autors i autores del continent es van alçar llavors amb altres reconeixements: el senegalès Boubacar Boris Diop i el seu premi Neustadt, Mohamed Mbougar Sarr amb el premi Goncourt o la zimbabwesa Tsitsi Dangarembga i el Friedenspreis des Deutschen Buchhandels són només alguns exemples que evidencien que els fonaments literaris d'Occident han començat a moure's.
Els ecos d'aquest terratrèmol ja comencen a notar-se en la nostra pròpia literatura. Ja fa diversos setembres que les prestatgeries en llengua catalana són testimonis de traduccions d'obres nascudes a l'estómac africà. Ho veiem perquè algunes editorials, cada vegada més, aposten per traduir al nostre idioma escriptors africans que posen el focus als seus països i realitats, i ho fan malgrat ser noms encara poc explorats a casa nostra i que, per tant, comporten més risc de vendes. La pròxima reentrada arriben en català títols com Glòria (Empúries), de la zimbabwesa NoViolet Bulawayo; Purs homes (Més Llibres), del senegalès Mohamed Mbougar Sarr; Nena, dona, altres (La Segona Perifèria) de Bernardine Evaristo, de pare nigerià; o Bitter (Indòmita, Raig Verd) de la nigeriana Akwaeke Emezi i preqüela de l'aplaudida Mascota, per anomenar-ne només alguns, que se sumen a altres de ja publicats els últims anys, com Neguit permanent (Tsitsi Dangarembga, L'Agulla Daurada), El blau entre nosaltres (Ayesha Harruna Attah, Sembra Llibres), L'enigma de l'ocell blau (Nii Ayikwai Parkes, Club Editor) o Cap més veu (Maïssa Bey, Editorial Les Hores). Està clar que alguna cosa està canviant.
Un interès creixent per les literatures africanes
És correcte parlar de literatura africana? De veritat es pot etiquetar tanta diversitat en res més que dues paraules? Aquest és un dels debats, potser el primer i el més important, que planen quan parlem del món de les lletres africanes, encara que la resposta cada vegada sembla ser més evident. "És enganyós parlar de 'literatura africana' com un concepte homogeni perquè el continent acull una enorme diversitat cultural i lingüística; aquesta mirada pot ser considerada occidentalista i excloent, ja que tendeix a simplificar i generalitzar la rica producció literària de l'Àfrica", diu Maria Coraci Nunes Moreira, directora de projectes d'Àfrica Viva, una fundació privada sense ànim de lucre que es dedica a treballar en projectes de cooperació internacional en països africans. En aquest sentit, Nunes Moreira insisteix en la importància de reconèixer la multiplicitat de tradicions i narratives que coexisteixen al continent per evitar caure en estereotips o reduccionismes culturals, com passa des que Occident mira cap a l'Àfrica amb greus símptomes de superioritat moral. D'aquí que s'hagi encunyat el concepte de literatures africanes, en plural.
És enganyós parlar de 'literatura africana' com un concepte homogeni
L'interès dels lectors ha vingut exacerbat precisament per l'enrenou mediàtic provinent dels premis, que alhora ha servit de reclam perquè moltes editorials posin l'ull a l'Àfrica. "En els últims anys, hi ha hagut un canvi significatiu en la percepció i l'interès cap a la literatura africana a nivell mundial. La societat és cada vegada més conscient de la importància de la representativitat i la inclusió en el món literari", explica Sonia Fernández, fundadora d'un dels blogs més grans sobre literatures africanes en espanyol que ja compleix 10 anys: Literáfricas. La globalització i el desenvolupament tecnològic també han facilitat la distribució i promoció d'aquestes obres literàries, provocant una difusió major que ha repercutit positivament en la salut de les diverses literatures africanes i la bona cabuda entre el públic. "L'interès no para de créixer i, encara que no de forma cridanera, sempre va en augment; com més es difonen, més es parla o més presencia tenen en els mitjans de comunicació, més se suscita l'interès i més lectors hi arriben. Hi ha una nova necessitat de sortir dels marcs més publicitats i tractar de trobar un altre tipus de literatures que ampliïn la mirada dels lectors", comenta Fernández.
Una altra de les qüestions que aixeca un pèl de polseguera és què o a qui s'inclou en aquestes anomenades literatures africanes. Ho és només aquella obra escrita en alguna dels centenars de llengües autòctones del continent? Només si qui escriu és nascut, crescut i resident a l'Àfrica? Què passa amb els que van emigrar o amb els fills de la diàspora? Després de la colonització, les llengües colonials (les llengües europees) es van implantar per homogeneïtzar el relat i bloquejar la influència d'altres grups ètnics, lingüístics o culturals. L'anglès, el francès, el portuguès o l'espanyol encara s'utilitzen en gran part d'aquests països i, paradoxalment, també han servit perquè les comunitats oprimides puguin exportar el seu relat al món i denunciar els abusos. Reapropiar-se de la llengua invasora ha estat l'opció de diversos escriptors, com Chinua Achebe o Assia Djebar, encara que d'altres han optat per fer-ho només en la seva llengua, com Ngugi wa Thiong'o després de renunciar a l'anglès a favor del kikuiu quan va sortir de la presó, encara que això suposés pressumptament tancar-se les portes al mercat global. Per aquesta lluita acèrrima per la seva llengua materna es va emportar el Premi Internacional Catalunya el 2020.
Històries comunes de colonització i denúncia
Malgrat les múltiples diferències i la gran diversitat referida al continent, seria ingenu no reconèixer que la perspectiva literària africana té punts en comú fruit de la seva experiència conjunta com a territori colonitzat. Això es nota també en la seva literatura i en la necessitat de narrar les experiències i els traumes personals i socials de les comunitats. "Proven de posar de manifest les vivències de les persones que habiten l'esmentat continent: el seu passat, recuperant una història obviada i tergiversada o provant de sortir de la 'versió oficial'; el seu present, intentant foragitar la reducció i el maniqueisme; i el futur, imaginant un continent tal com ells mateixos el desitgen", matisa la fundadora de Literáfricas. Això no és excloent de l'enorme varietat interna que hi ha als llibres, en els que cada un d'ells estan immerses "una cultura, una llengua, una trajectòria i també una experiència íntima del mateix autor/a".
En la mateixa direcció rema Nunes Moreira, encara que també alerta dels perills d'homogeneïtzar i estigmatitzar les literatures del continent des de la mirada eurocentrista, i posa èmfasi en què el lector vegi la gran paleta de colors que ofereixen les literatures africanes sense sentenciar-les. "És important destacar que cada obra és única i reflecteix la diversitat de perspectives i estils literaris que hi ha a l'Àfrica; alguns escriptors poden centrar-se en la història i les tradicions dels seus països, mentre que d'altres aborden temes més universals que transcendeixen les fronteres geogràfiques," explica. Per a aquestes dues amants del continent, encara queda molta feina per fer, però s'entreveuen factors potencials per augmentar l'interès per la diversitat cultural i la representativitat al món literari a partir de noves veus.
L'aposta de traduir llibres africans al català
Quan Abdulrazah Gurnah va guanyar el Nobel de Literatura no hi havia cap llibre de l'autor traduït al català, i molt pocs en castellà. Va ser després del reconeixement que La Magrana va anunciar que ho publicaria per primera vegada en la nostra llengua. És només una fotografia però mostra una realitat. Les literatures africanes han arribat a les nostres vores amb comptagotes: falta d'informació, dèficit d'interès i un context històric colonitzador que l'ha assenyalat amb estigmes d'incultura, pobresa i salvatgisme expliquen que les històries del continent veí s'hagin escombrat sota la catifa. Però també és cert que algunes editorials catalanes s'han posat les piles en la comesa de traduir alguns noms africans, fins i tot abans de la irrupció de Gurnah en la nostra literatura.
"La cultura anglosaxona ens envaïa en tots els àmbits, tot té molt més valor per ser anglès", diu Laura Huerga, fundadora i editora de l'editorial Raig Verd. El segell va néixer allunyant la mirada de la cultura anglosaxona i van començar a publicar amb un autor neerlandès. Van continuar amb altres francesos, croats, brasilers i russos, fins que se'n van adonar que mai havien tocat ni Àsia ni Àfrica. Van arribar al continent a través precisament de Ngugi wa Thiong'o, impulsades també per altres interessos que les interpel·len, i de l'autor kenyà tenen actualment traduïts al català uns set títols. "La reivindicació de les llengües pròpies, les llengües minoritàries, com a defensores de la cultura pròpia i la identitat. Ens va semblar que no podíem dubtar a l'hora d'escollir aquest autor per començar a explorar el continent africà", diu.
"Hem de ser una mica més exploradors i anar a buscar aquestes literatures, perquè ens estem perdent una part important de la literatura universal que ens completa
Huerga confessa que l'interès a conèixer la història dels diferents països del continent africà ha augmentat alhora que ho han fet iniciatives com el Black History July —centrada en llegir autors negres al juliol— o productes culturals com podcasts o blocs. Tanmateix, també reconeix que fa falta més esforç col·lectiu. "Hem de ser una mica més exploradors, més curiosos, i anar a buscar aquestes literatures, perquè si no realment ens estem perdent una part important de la literatura universal que ens completa i que, a més, és una proposta diferent de la que estem acostumats". Es refereix a la denúncia del colonialisme que interpel·la directament Europa, a nosaltres i a la nostra responsabilitat amb el neocolonialisme encara efectiu avui dia. L'editora parafraseja Ngugi quan subratlla que els europeus tendim a pensar que a l'Àfrica no hi havia literatura perquè, generalitzant, no hi havia escriptura. "Això no és veritat: hi ha tota la part de literatura oral, que eren els contes que s'explicaven a la llar de foc, i que Ngugi reivindica com la seva literatura, que és un llegat que han de cuidar, recuperar i curar."
Entre les files de l'editorial, ressonen títols africans en català com El diable a la creu (Ngugi Wa Thiong’o, 2021), Neix un teixidor de somnis (Ngugi Wa Thiong’o, 2020), La revolució vertical (Ngugi Wa Thiong’o, 2019), A la Casa de l’Intèrpret (Ngugi Wa Thiong’o, 2017), Descolonizar la ment (Ngugi Wa Thiong’o, 2017), Desplaçar el centre (Ngugi Wa Thiong’o, 2017), Somnis en temps de guerra (Ngugi Wa Thiong’o, 2016) o Qui tem la mort (Nnedi Okorafor, 2019), a més dels dos últims llibres d'Akwaeke Emezi, un d'ells disponible a les llibreries a partir d'aquest setembre. Recomana molt, com és evident, Wa Thiong'o. "Jo me'l crec molt, el publiquem perquè considerem que és un dels grans autors de la literatura universal, no només de l'africana, i així ho reivindiquen també molts crítics", expressa.
Altres llibres de literatures africanes recomanats per les entrevistades que tenen traducció en català: Una carta molt llarga (Mariama Ba, Takusan Edicions), Somnis de l'harem (Fatima Mernissi, Columna), Una república com si... (Alaa Al Aswani, Edicions de 1984), El cartògraf d'absències, Terra somnàmbula i La confessió de la lleona (Mia Couto, Edicions del Periscopi), Més enllà del mar de sorra (Agnés Agboton, Rosa dels Vents), Mig sol groc (Chimamanda Ngozi Adichie, Fan Books), Aigua passada i Coconut (Kopano Matlwa, Sembra Llibres), Els intèrprets (Wole Soyinka, Edicions 62), El carreró dels miracles (Naguib Mahfuz, Bromera Edicions), Al·là no te cap obligació (Ahmadou Kourouma, Edicions 62), La promesa (Damon Galgut, Les Hores), Quan fèiem goig (Imbolo Mbue, Quaderns Crema) o La memòria més secreta dels homes (Mohamed Mbougar Sarr, Més Llibres). I autors que no la tenen —alguns sí en castellà— i haurien: Ama Ata Aidoo, Buchi Emecheta, Bessie Head, Pauline Chiziane, Ondjaki, Maaza Mengiste, Nuruddin Farah, Scholastique Mukasonga, Aminatta Sow Fal o Boubacar Boris Diop. Són només alguns de tants. N'hi ha molts més.