Richard Linklater és un extraordinari director especialitzat en narrar el pas del temps, regalant-nos tres precioses pel·lícules on una parella es va trobant en diferents moments vitals a la trilogia Before o el creixement d’un nen fins a convertir-se en adult a Boyhood, gravada al llarg d’onze anys. El que fa a Apolo 10 ½: Una infància espacial, però, és aturar-se en el temps, retratant un moment molt concret de la seva vida, aquell estiu de 1969 en què l’home trepitjava la Lluna per primer cop. Un viatge a la seva infantesa en què el director juga amb els gèneres del documental i la ciència-ficció per crear un resultat curiós i fascinant disponible a Netflix. El resultat és tan curiós, de fet, que costa categoritzar l’obra com a pel·lícula o com a documental. Perquè la premissa del jove Stan convertint-se en la primera persona en arribar a la lluna abans que Armstrong no és més que una excusa per mostrar com era la vida a Texas a finals dels 60. I aquí és on Linklater realment posa el focus, ensenyant-nos anècdotes familiars, els jocs que jugaven, la música que escoltaven o les pel·lícules que miraven.

Apolo 10 ½ té així el poder de generar una nostàlgia cap a una infància que no és la nostra, però que d’alguna manera s’hi acaba assemblant. Totes s’hi assemblen. L’únic punt on potser és més difícil de connectar, i el més rellevant del film, és aquesta carrera espacial per arribar a la Lluna enmig del context de la Guerra Freda que ho envaïa tot: a la televisió i l’escola no es parlava d’altra cosa, tots els pares treballaven a la NASA i fins i tot passaven avions de caça per sobre dels seus caps mentre jugaven a pilota al jardí. Normal que el director s’acabés imaginant a ell mateix trepitjant la lluna.

Un fil difuminat

L’únic inconvenient de la pel·lícula és que tots aquests elements que retraten la infantesa de Linklater queden força dispersos perquè el fil que els ha de lligar, el del nen viatjant a l’espai, resulta força difuminat. Potser no calia incorporar aquesta trama on tampoc hi ha girs ni creixement del personatge i s’hauria pogut limitar a presentar el fascinant documental semiautobiogràfic d’aquell moment temporal.

El que sí que és un encert és l’ús de la rotoscòpia, una tècnica d’animació que consisteix en reemplaçar els fotogrames reals per dibuixos calcats, donant-li aquesta sensació de records d’infantesa, gairebé de somni, que busca Linklater. Destacar també el gran treball com a narrador de Joe Black, que ja havia treballat amb el director a Escola de Rock, i que aquí serveix de fil conductor més constant que la trama de ciència-ficció per lligar tots aquests fascinants records d’infantesa amb els que Apolo 10 ½: Una infància espacial retrata tota una generació.