La vocació per etiquetar allò de què s'ha gaudit és tan antiga, almenys, com la premsa musical. Però el desig d'encapsular moments és més vell que el Nadal: cal gravar, apuntar... El que sigui! Rememorar all òque ens ha posat la pell de gallina. Aquest any 2022 ha vingut marcat pels debuts, les consagracions i, abans que res, les tornades d'alguns artistes infal·libles de l'escena. Són 10 discos, cadascun del seu pare i de la seva mare, que es gaudiran aquest any i els que vindran. Però només un que ha traspassat fronteres de forma singular: peculiaritats de la modernitat, es balla el mateix a Barcelona que a Miami. Una catalana, com mana la contemporaneïtat, barrejant cultures i alçant-se amb un ceptre mundial. Aquests són els millors discos catalans de l'any en ordre ascendent.
🟠 Les 10 millors pel·lícules estatals i internacionals per acabar aquest 2022
🟠 Les 10 millors sèries del 2022 que hauries d'haver vist abans que s'acabi l'any
Els 10 millors discos catalans del 2022
10. Gessamí Boada
L'imbatible del petit. El delicat es cola sempre en les llistes del més suggeridor. Per necessitat: volem aquesta carícia. Gessamí Boada ha publicat un disc que va a l'essencial: suport en una veu murmuradora i una base musical que se sotmet al missatge. L'art d'estimar, tercer disc de la cantant de Mataró, és un recorregut de l'amor romàntic cap a un amor major. Un amor que comprèn a l'altre, però sobretot a un mateix.
9. Marala
Utilitzar les músiques tradicionals avui dia és gairebé avantatgista. El camí cap a l'acceptació d'aquests sons en el circuit pop està més que obert. Diferent –i molt més difícil– és resignificar aquestes arrels i convertir-les en cançó per a molts més paladars. El trio Marala ha sabut a Jota de morir ampliar la paleta del seu àlbum debut (A trenc d'alba) gràcies a la producció de Pau Vallvé i Jordi Casadesús. Un disc de tradició (cançons de batre, danses de vetlatori o jotes), però sense perdre de vista codis contemporanis.
8. L'Hereu Escampa
En dies de stories, reels i singles a tot arreu, no són precisament L'Hereu Escampa una banda sotmesa als designis dels algoritmes. Els de Manlleu han pres les coses sempre al seu ritme. Més d'una dècada de carrera i, fins aquest any, només dos discos. El seu tercer llarg és un dels més esperats per aquestes latituds: el seu punk-pop té alguna cosa d'addictiu. Com acabat de compondre. Fa dos segons. Futur ancestral, de guitarres més alentides que els seus predecessors, té un aire malenconiós al que no se li pot dir que no en la nostra nova-vella normalitat.
7. Flashy Ice Cream
Hangover i Aftersun són dues noves demostracions de que els sons urbans que algun dia van ser de target, han abandonat els carrers i han abraçat vestits més comercials. Màgia de la globalització: bases caribenyes i autotune que ens arriben de costat i costat de l'Atlàntic, en anglès, castellà i català. Flashy Ice Cream s'han quedat, juntament amb 31 FAM, com a grans hereus del trap. Si és que aquesta paraula existeix encara.
6. Da Souza
Dies d'atrezzo, últim disc dels mallorquins Da Souza, és la prova irrefutable que la cançó sobreviurà a qualsevol moda. Fotogrames funciona i funcionarà, estiguin de boga l'autotune, les guitarres o les maraques. Teclats psicodèlics i moltíssim pop (fins i tot una mini aposta pel ball a 24/7) d'una altra dels retorns de l'any.
5. Julieta
El secret a veus de l'escena catalana va debutar el 2021, però el seu últim àlbum Ni llum ni lluna fa les vegades de presentació en societat. Julieta és la diva pop que el gènere necessitava després de l'esclat dancehall de Bad Gyal. La barcelonina pivota entre el so dos mil més poligonero, electrònica efectista, i el defensable a piano: L'amor és per valents i Trenca'm el cor són emocionants per igual, i per motius diferents.
4. Pol Batlle
El gir radical de l'any recau en Pol Batlle. Després de la seva aventura amb Ljubljana & The Seawolf, s'atreveix amb un Salt mortal inclassificable. A mig camí entre la cançó d'autor de Jorge Drexler i la parquedat de Nick Cave. Encanteri i misteri, copla inclusivament, en un disc que li deu moltíssim a les veus que l'acompanyen, Sílvia Pérez Cruz o l'omnipresent Rita Payés. Fora del llarg queda aquesta espectacular Vida (Colours). Que segueixi el matrimoni musical.
3. Antònia Font
Hi ha retorns i retorns. Sens dubte, Antònia Font mereix un apartat en aquest podi. Fe cega cap a la banda de Joan Miquel Oliver. Sempre. A més, han tornat amb un dels seus millors discos: Un minut estroboscòpica conté tot pel que els mallorquins han deixat empremta en les últimes dècades. Lletres d'altres mons, melodies implacables i poques complicacions (és a dir, moltes complicacions a l'hora de produir) per agradar.
2. Xarim Aresté
Un altre gir. Menys copernicà. Xarim Aresté, des que va començar la seva etapa en solitari després de Very Pomelo, ha estat amant de les lletres fines i la cultura rock. Guitarres ampul·loses o puntejos subtils. Ho va demostrar al brillant La rosada (2015) i ha tornat per depurar la fórmula a Ses entranyes. Passatges més mínims: Ja no hi ets és un clàssic mil vegades escoltat, però un clàssic al cap i a la fi.
1. Rosalía
Ho té tot. Funciona a TikTok (Chicken Teriyaki) i en la intimitat (Sakura). Et porta al ball (La fama) o a la llàgrima (Com un G). Fa d'allò bastard i mestís el seu modus operandi (Bizcochito). I a més té un embolcall que ja ha encunyat un nou concepte en la cultura popular: Motomami som totis. No hi ha gènere, nacionalitat ni estrat social el qual no li toqui d'alguna manera l'últim llarg de Rosalía, l'artista catalana més internacional des de Serrat. La seva tornada és el producte contemporani definitiu. El que l'alça al regnat del pop mundial. Es diu aviat.