El cantautor Xarim Aresté (Flix, 1983) torna a endinsar-se al terreny de la literatura. Ja ho va fer amb el llibre de poemes Les fugues de la font del Temple (Rosa dels Vents, 2021), però ara és el torn de la novel·la. Amb la influència musical ben clara, Aresté ha escrit Tanit i les guerres púniques (Columna), una història a cavall entre la novel·la de formació i la distopia que narra el trajecte d’un protagonista nascut, com ell, a Flix. Amb el teló de fons del col·lapse social, el llibre ofereix un univers ple de filosofia, inventiva poètica i referències als Grateful Dead. Parlem amb l’autor de què uneix literatura i música, de com entén l’art i de la falta de sabaters al seu poble.
“La música, la poesia, la filosofia i la literatura, són l’àncora, la guia per no anar perdut pel món”, diu el protagonista del llibre. Ho creus així?
Sí, per a mi l’art està fet de la intel·ligència de la naturalesa. Les veritats que trobem en l’art són la intel·ligència de la naturalesa expressant-se. La veritat màxima que podem trobar a la vida, el menys relatiu i més fiable, és aquesta natura per mi. Són aquests cicles de la naturalesa que són impertorbables i l’art forma part d’això. És com dir que, en la música, no hi ha res que pugui canviar un do major. No es pot alterar, si el canvies ja no és un do.
Les veritats que trobem en l’art són la intel·ligència de la naturalesa expressant-se
A quines veritats ens apropa l’art? Què ens descobreix?
És la unitat. Al final, la saviesa no és una lògica o un raonament sinó una sensació d’unitat. Jo entenc la saviesa com la capacitat de relacionar-ho ‘tot’. I això és el que fa l’art, relacionar-ho tot. Aquesta és la sensació a la qual aspiro quan escolto música. Qualsevol revelació que sento amb la música té a veure amb una unitat o una totalitat. La sensació que tenim de separació respecte a tota la resta, es desmembra amb l’art i de sobte no pots separar-te de la cançó. L’observador i el que observes passen a ser la mateixa cosa.
La idea de la unitat també s’aplica per tu a les diferents disciplines de l’art? Escriure un llibre és el mateix que fer un disc?
Per mi és exactament el mateix, és el mateix llenguatge. Així com tenim diferents gammes de colors o diferents tonalitats amb infinites octaves, hi ha infinits sediments sota de cada paraula. Tu et pots quedar amb la nova Jerusalem o amb la Jerusalem de fa molts anys, però hi són allà totes juntes, es pot fer arqueologia de la paraula en aquest sentit.
I el procés creatiu de la novel·la? Com ha estat?
Ho he fet igual que amb la música o la pintura: intentant apartar el meu propi judici de l’equació. Sento que amb l’art, així com amb la vida, com més espai deixes per a l’imprevist, més màgia hi ha. Amb la música se m’ha demostrat tantes vegades... Si vols controlar alguna cosa el més normal és que siguis rígid i es trenqui. En canvi, si deixes espai per a la màgia, la màgia ho omplirà. Escrivint he tingut aquesta sensació: estava sorprès d’on tot m’estava portant, no tenia cap meta. M’ho he anant trobant d’una forma instintiva.
Has apartat la part més conscient o racional per crear.
Totalment. En el moment de fer, he intentat evitar l’autocorrecció, intento que no hi sigui la ment.
Com ho aconsegueixes?
És molt difícil. A la vida, la nostra inèrcia és creure que els pensaments que tenim són veritables. I això ho fem amb tot, ens creiem molt les nostres pròpies opinions i això ens porta al sofriment tota l’estona, perquè les coses no són com nosaltres les veiem. I fent actes és el mateix. Pots sentir una veueta que et diu que una cosa és una merda, però l’has de callar. Has d’aconseguir responsabilitzar-te de la idea que tens per poder-la deixar anar.
Sense el judici constant, podem viure d’una forma més lliure?
Crec que... i això és un judici (riu)... la vida o l’experiència són indefinibles. Només podem utilitzar metàfores. Però la metàfora, ja per naturalesa, no és una definició precisa, és una analogia només. Les paraules són capses de cartó i l’existència no es pot encabir en una capsa. Qualsevol definició serà fraudulenta. Sempre la realitat la superarà.
Les paraules són capses de cartró i l’existència no es pot encabir en una capsa
Com enfoques el fet d’explicar una història com la de Tanit i les guerres púniques, sent conscient que sempre hi haurà aquesta distància insalvable?
Aquesta és la gran preciositat. Realment tots tenim la mateixa experiència: tots tenim gana, tots ens enamorem, tots tenim por... Però aquesta sensació indefinible... Podem no entendre, però podem no entendre de milions de maneres diferents. I suposo que l’art va d’això.
Al llibre el protagonista parla de la música com una cosa que el va salvar. Tu també tens aquesta sensació?
No estic segur de si la música m’ha salvat o m’ha condemnat. En algunes coses, sé que m’ha donat eines per conèixer el món i per conèixer-me a mi mateix, però a vegades també penso que ha estat la meva gran capsa i que estic obligat a explicar-ho tot des d’allà perquè no he vist res més. Sí que m’ha donat un llenguatge per entendre el que no hi cap a dins del llenguatge i les lleis de la música les trobo a tot arreu.
No estic segur de si la música m’ha salvat o m’ha condemnat
Ja havies publicat un llibre de poesia i un de filosofia o d’aforismes. Què t’ha conduït ara cap a la novel·la?
No m’ho havia plantejat en la meva vida. M’ho van proposar i vaig acceptar. Amb pànic! (riu)
Ha estat exigent, entenc, escriure Tanit i les guerres púniques.
Moltíssim, mai havia fet una cosa així. La música i la pintura són tant naturals que fins i tot un nen les pot fer fàcilment. Però un nen no pot escriure una novel·la. Estic acostumat a crear d’una forma molt espontània, de no controlar, com si fos una suor gairebé. Quan faig una cançó normalment la començo i l’acabo al moment, estic acostumat que l’arc sigui molt immediat. I si és així, és fàcil que no aparegui la ment per a boicotejar-ho. Ha estat dur perquè la forma en què sempre he creat ha estat amb les immersions. I feia immersions de treball fins que sentia que m’anava a morir i m’aturava. Amb la novel·la és més llarg tot, per això per a mi ha estat molt violent seure'm a escriure.
Un altre dels temes que toca el llibre és el del col·lapse social. És per influència de l’actualitat?
Sí, però també del passat i del futur perquè el col·lapse és sempre, forma part de la humanitat. Tant el col·lapse com el renaixement constant. Suposo que tots els llibres parlen de la mort del seu temps encara que no ho sàpiguen, perquè el temps es mor constantment. Per mi ha estat molt evident o he sentit molt últimament la sensació de la mort d’un univers amb què jo vaig néixer i que la gent que neix ara ja no coneixerà mai. I això és preciós en realitat.
Suposo que tots els llibres parlen de la mort del seu temps encara que no ho sàpiguen
Quan dius la mort del teu univers, parles d’un univers generacional?
Per molt que els nostres avis ens expliquin com va ser la seva joventut, mai sabrem quina olor feien aquelles paraules, aquelles sensacions que ells tenien. La idiosincràsia indefinible de cada temps no es pot traduir. Nosaltres ara llegim el Quixot i no podem entendre què significava en aquell moment.
També descrius un context de pèrdua de drets i de restriccions en el present.
Sí, però aquesta l’he tingut sempre, la sensació de dialèctica i de lluita entre la responsabilitat i la llibertat. Com menys responsable és la gent d’una societat amb si mateixa, menys lliure és aquesta.
Caminem cap a un col·lapse nosaltres?
Estic convençut que estem en ple col·lapse. Per mi no té cap sentit que al poble on visc no hi hagi un sabater, per exemple. Com és que ara he d’anar a una ciutat a una hora per trobar-ne un? Fa uns anys les comarques eren motors econòmics. Anàvem a la ciutat com a molt al metge o coses molt puntuals, la gent podia fer vida als pobles. I que no pugui ser així, ho veig com un col·lapse.
Parles de l’estat de Flix, el teu poble.
Sí, hem d’anar a buscar a fora el que necessitem aquí i això no havia estat així. Ho veig com un fracàs. Però el col·lapse també té a veure amb altres coses. Segurament el més important és que l’autoritat interna de cadascú noto que és arbitrària, que no som gaire conscients de què estem obeint. I crec que també té a veure amb no responsabilitzar-se de la mateixa obediència.
Com menys responsable és la gent d’una societat amb si mateixa, menys lliure és aquesta
Obeïm massa fàcilment?
Jo crec que el problema és que no sabem a qui estem obeint quan ho fem. Inclús que no som conscients que estem obeint quan estem obeint. L’obediència és indefugible, sempre obeiràs a un pensament o a un altre, la clau és quin és l’origen d’aquell pensament. Te l’han sembrat, o l’has regat tu conscientment amb amor?
A vegades, però ens agrada obeir, busquem un amo.
I tant, i per això hem renunciat a una part de la nostra llibertat pel confort de l’obediència. L’hem confós amb seguretat i benestar, la qual cosa és en realitat una altra mentida, perquè ningú se sent segur. Sento que totes les famílies o tots els pobles se senten amenaçats. Al final, ni lliures ni segurs.