Molta gent evita fer grans canvis a la seva vida per no arriscar. En canvi, en Pol Batlle acaba de treure el seu primer disc en solitari: Salt mortal. En aquest treball, l’artista es despulla i ens presenta les seves reflexions més personals i transcendents amb una lletra sentida i unes cançons fetes com orfebreria fina. Parlem amb el ‘trobador impenitent’ de la vida, la seva manera de veure la música i la Sílvia Pérez Cruz entre moltes altres idees.
Salt mortal, molt bon concepte per titular el primer disc d’un nou projecte.
És un rotllo haver de sintetitzar tot amb un títol. De fet, la majoria de llibres o discs que em molen, el títol podria no ser-hi. Alhora, és necessari posar-ho. No pots posar un disc a l'Spotify sense títol. Pots posar un signe o un punt, per exemple. Potser el proper disc anirà per aquí (Riures).
Tu creus que la vida és un salt?
Jo crec que a la vida, la gent estem flotant a l'univers encara que trepitgem el terra i sembla que estem prou estables, però per mi la imatge és d'estar flotant. Tot i que, la societat en la qual vivim i tot ens fa pensar una cosa molt diferent de la de caure al buit. Però sí que per al moment que passo ara, el fet de la criança i estar al màxim amb l'àmbit professional, em feia sentir aquesta sensació que no existeix cap llibret d'instruccions i estic improvisant constantment. Llavors és aquesta sensació de salt al buit.
Entrant a la teva vida artística, jo tinc la sensació que fas un salt mortal rere un altre.
Totalment. Per mi la visió de la vida és això. Però la societat et posa a llocs que aparenten tot el contrari. ‘Escoge tu profesión, tus amigos... Escoge todo con mucha antelación y después ya vivirás, pero primero organízate la agenda y luego ya veremos.’ I per mi no és així. L'altre dia vaig veure una samarreta del Pau Donés que posava 'Vivir es urgente' i em va molar, em va semblar molt encertat. Va molt agafat de la mà amb salt mortal.
Quan una cançó està acabada per tu?
No sé hi ha temes que ho tens com molt clar. És que normalment quan hi ha estructures ABAB, mai he estat molt de fer això, és fàcil. Amb Ljubliana sempre era ABC o ABCD o GHIJ. I en aquest disc sí que hi ha tres cançons que són ABAB que sí que una vegada les he tingut, no els hi ha calgut res més. També és el que et demana una mica el tema. Després hi ha temes com 'Weird Thing' que és ABCDEF... i llavors dius, d'acord aquí no fa falta res més perquè ja té tot l'abecedari (Riures). Els àlbums t'abandonen. No els acabes, t'abandonen. Quan ja no pots més.
T’esgoten?
Hi ha un punt, sí. Molts mesos de curro, al final sí que tens una sensació que les gravacions s'han acabat. Tots els ingredients que hauria de tenir, ja els té. Però clar després comença el procés de la mescla, i allà poden canviar moltes coses i aquest és un altre procés més. I en aquest moment és el que jo abandono, perquè tens una cosa al cap que és una idea molt més viva i, al cap i a la fi, el que surt públic és com una foto. De fet, pots tenir una idea, i l'endemà descartar-la. En canvi, la foto és el que és. I en aquest cas, hi ha poc Photoshop. És a dir, mira, amb els ingredients que tens, fes el que bonament puguis.
Compartir la teva creació en el moment de la producció t’incomoda pel fet de no poder aconseguir el resultat que tens al cap?
A mi em mola estar rodejat de personalitats i sempre intento que siguin personalitats noves que m'atreguin i van en una mateixa direcció que jo. O potser no, però és una direcció que et pot interessar molt igualment. Hi haurà un dia que potser faig un disc jo sol, rotllo Jacob Collier, però no és el meu rotllo. El meu estil és estar amb interacció amb persones que m'atrauen. D'aquí també surten coses supermaques i això va més per aquí.
Les lletres de Salt mortal es nodreixen molt de sentiments i experiències familiars?
Sí, la veritat és que sí. Hi ha un parell de temes que li dedico a ma mare. 'La manzana' és una cançó de Gabriel Hernández, i la vaig descobrir en un moment molt concret, li vaig passar a la Rita i ara és una mica com la nostra cançó. ‘Horarios’ en fer-la també amb la Rita... Al final, suposo que sí. Però alhora no soc molt explícit amb les meves lletres.
Està clar que les teves lletres no són molt explícites. De fet, tinc molta curiositat de quin és el teu procés compositiu de les lletres.
Doncs surten soles, com quan vas a una font a recollir aigua.
No m'ho crec.
T'ho juro, és així. També et dic que hi ha dies que et surt una merda i altres dies que surt un tema. Intento pensar en diferents temes del disc i tots han sortit bastant així. Jo tinc una melodia o uns acords, hi ha allò em porta molt al que diré. Tota la informació que et donen els acords, l'arranjament, la melodia... et porten cap a un lloc. És evident que amb 'Artistas y Toreros' no puc ser molt poètic. Amb un pasdoble haig de ser més satíric, alegre, 'de risas'. Però és subconscient total.
Com valores tu el temps? És que la idea que planteges a ‘Horarios’ em sembla molt interessant.
Vaig fer aquest tema perquè al final em van sortir aquestes paraules tal qual. I crec que sortien perquè tenia una necessitat de frenar la concepció del temps que tenim avui dia. Tots anem molt liats, no tenim temps per res... i si ho penses, al final tot el que tens és temps. Fins que no moris, et sobra temps. El problema és com el gastes, com el fas servir. Evidentment, la forma generalitzada de fer-lo servir avui dia, no em representa molt. Alhora, em sembla una forma molt ansiosa i premeditada.
Tota aquesta idea es reflecteix molt tant en la lletra com en la mateixa musicalitat de la cançó.
La lletra diu: “Quiero pensar que el cielo es para aquellos que aguardan en calma”. No em refereixo al cel com en un concepte cristià sinó com a la tranquil·litat. Quan estàs tranquil sembla que està com al cel. I pensava “Òstia, si vull estar tranquil i vull gaudir, haig d'estar serè”. Després vaig fer el vídeo amb la Rita i vam anar a un camp a Vegas i l'escena representa molt la idea. Una cosa molt petita i immediata.
Un altre tema que em va fascinar és ‘Circular’. Aquest tema l’interpretes amb la Sílvia Pérez Cruz. I només això, si no que la Sílvia també va escriure la lletra. Com et vas sentir en veure que la Sílvia havia escrit sobre tu?
La veritat és que jo anava a casa seva a gravar els cors d'un altre tema i en ensenyar-m'ho em va fer moltíssima il·lusió. I la veritat és que vaig començar a gravar i ella va començar a cantar. I quan ja teníem les veus gravades, li vaig preguntar que què era aquella lletra i em va dir no sé, pensant amb tu em va sortir això. La veritat és que va ser un dia molt màgic, va haver-hi una energia supermaca. Evidentment, va ser un honor, però sobretot li ha fet un favor a la cançó.
Per què?
L'ha portat a un altre lloc. Per mi, era un tema que pensava que anava a descartar i ara és un dels meus preferits del disc. Imagina quina sort la meva.
Et sents identificat amb el que diu la lletra de tu?
Jo flipo. És una mica bruixa en el bon sentit. La veritat és que no tinc res a dir. A filat molt prim amb aquesta lletra.
Per tu què és la música?
Ja fa temps que penso en això. Per mi la música és com un bàlsam de vida. Llavors, totes les coses que no gestiono bé o que les veig difuses, la música em serveix per treure-les. Suposo que l'imaginari d'aquest disc que és tan pausat, era una cosa que necessitava. I ja des dels moments que estava a casa amb la guitarra, ja era això. Anar buscant i trobant.
Com ha estat aquest procés de buidatge?
L'altre dia a una entrevista em van dir: "He estat escoltat amb deteniment el teu disc i t'haig de preguntar: estàs bé?" I jo li vaig respondre: "I tu? Tu estàs bé?" I em va dir que sí. Respondre "sí" o "no" aquesta pregunta... no em sembla una pregunta que puguis respondre així. El concepte d’estar bé em sembla més una ona d'àudio que va i ve, i fa els seus viatges. Tu has d'estar allà, atent, perquè no se't desfermi l'ona. Després el tio es va sentir malament i va matisar: "no, no, és que la majoria de discos que escolto són molt més optimistes". I jo ja l'havia entès, però jo crec que tothom en algun moment ho passem no tan bé i així com la meva música a mi em serveix com a pomada, doncs si li serveix a algú més, és increïble. Ja no estàs utilitzant la música com oci, sinó com una cosa necessària.
El fet de compartir sentiments o vivències tan íntimes sempre és complicat…
Per mi és una feina grossa, no és fàcil exposar-te i fer-ho nu. Sí, tinc el cabell llarg, però tinc les meves merdes i aquí estan. La malaltia de l'Alzheimer amb la que he estat lidiant, l'he lluitat amb música i em senta molt bé. Vull reivindicar-ho. Tota la gent que està passant per això, si fes servir la música, se sentiria una mica millor. Això és important i se li ha de posar valor.
Em costa molt catalogar-te com a creador artístic. Et consideres més un músic, un cantant, un compositor…?
L'altre dia em van dir una cosa que em va agradar molt: 'Trovador impenitente'. Doncs això.
Mola bastant, m'encaixa.
Impenitent, no? Brutal em sembla. El tio que ho va posar m'ha caigut molt bé.
Realment la societat d'avui en dia no et deixa molt ser impetinent...
Bé, jo soc el rei i així em va.
Com que així et va? Jo crec que et va bé.
Bé... porto molts anys també (Riures). Jo què sé, diga-li com vulguis. El que tinc clar és que jo no ho faig per reconeixement, i per això és més impenitent que mai. Jo faig això, per mi. Per mi i per aquests rituals de fer un concert, que vingui la gent, crear unes energies comunes... Ho faig per això. La pregunta és, que és anar bé? Què és l'èxit?
El concepte de l’èxit és molt subjectiu.
Totalment. La penya em pregunta si estic content amb la sortida del disc o òstia estàs triomfant perquè surts a Catalunya Ràdio... I tu: "Vale".
Quan t'importa el que la gent opini de la teva música?
(Riures) Intento que no em canviï molt les terceres opinions perquè això em faria allunyar de mi mateix. Això seria el principi de començar a fer música per altres, quan els comences a fer cas. I intento estar lluny d'això. Encara que és superdifícil avui dia.
Doncs des de fora no ho sembla.
És que avui dia, tenim les xarxes socials que són el puto anticristo i estem tots superpillats. I llavors, clar, has de lluitar. Jo tinc molt clar que estic fent aquesta lluita i és el primer pas, però això no vol dir que no caigui. És evident.
Et fa il·lusió el procés de sortida del disc?
Hi ha processos del disc que em fan molta més il·lusió que el 'ya està en todas las plataformas'. Al final el que fa il·lu és que la gent em digui que els hi agrada, que l'escolten i ja està. Això és el que li dona sentit.
L’essència musical de Pol Batlle i Ljubliana & The Seawolf em sembla molt similar. Em sorprèn que, en canvi, Ljubliana ha estat molts anys fora del radar dels mitjans de comunicació i dels festis, en canvi, amb aquest projecte sembla que ho estàs aconseguint ràpidament.
Hi ha alguna cosa que et trencarà tot el target que és dir-te: Ljubliana and the seawolf (riures).
Però això és trist no? Que el nom t'incapaciti.
És una mala decisió vista amb el temps. I també ajuda el fet de cantar en català i castellà, com estàs vivint aquí, fa que t'escolti més gent. Amb Ljubliana era quasi tot amb anglès i això aquí fa que se't tanquin portes.