És la meca del turisme low-cost, el Shangri-La dels adoradors de l'alcohol de garrafó i dels salts antiolímpics des del balcó d'un hotel a la piscina. Però la localitat balear de Magaluf és molt més, tot i que la premsa, sempre amb aquell puntet sensacionalista, no trobi on rascar més enllà dels vídeos virals de borratxes que fan fel·lacions a canvi d'un xupito gratis, de borratxos que vomiten i es pixen per les cantonades, de borratxes i borratxos que follen acaronats per les onades del mar i sota les atentes mirades d'altres borratxos i borratxes que aplaudeixen al final del coit. Semiamagat al darrere del d’España Directo o del dels reportatges de Glòria Serra, s’hi amaga el Magaluf de dia, el de la senyora Tere i el seu company de pis africà, o el de l’adolescent Rubén i les seves inquietuds sobre un futur que podria estar eternament lligat al turisme, o el de l’agent immobiliària Olga i el seu ambiciós pla de desenvolupar el potencial de Magaluf com a destí per viatgers rics.

“Vam anar a Magaluf pel mateix que hi va tothom: per saber si totes aquestes llegendes del turisme low-cost extrem són certes”, confessa Miguel Ángel Blanca, el director de Magaluf Ghost Town, un llargmetratge atrevit i juganer amb els codis del documental, que barreja amb elements de ficció, per aconseguir un resultat hipnòtic. Un film que arriba als cinemes la setmana vinent amb una magnífica carrera en festivals: va iniciar-se amb un guardó a Millor Pel·lícula Internacional a Tessalonika, ha passat per Sevilla, pel HotDocs Canadian, per Gijón i, aquesta mateixa setmana, inaugurava a Barcelona l’Alternativa 2021.

Magaluf Ghost Town 540982111 large

Alguns reconeixereu Miguel Ángel Blanca (Sabadell, 1982) per la seva trajectòria musical, com a veu inconfundible de la banda Manos de Topo i com a membre del grup Salvaje Montoya. Però Blanca, graduat a l’ESCAC en Guió, fundador de la productora Boogaloo Films, ha participat en alguns interessantíssims projectes audiovisuals: l’any 2012 va escriure i codirigir amb Alejandro Marzoa (també membre de Manos de Topo) Your Lost Memories, a partir d’un portal web on es recuperaven cintes casolanes en Súper8. Va escriure el primer llarg de ficció de Marzoa, Somos gente honrada (2013). I després dirigiria Después de la generación feliz (2014), Un Iloc on caure mort (2015) i Quiero lo eterno (2017).

Parlem amb Blanca del seu nou, sorprenent i fascinant projecte, aquest indefinible Magaluf Ghost Town que penetra en un univers extravagant, construint un retrat entre humà i irònic al voltant d’un grapat d’habitants del poble, bolcant eines aparentment xocants, barrejant documental i cinema social, thriller i suspens, elements propis del fantàstic i, fins i tot, del cinema de terror, amb aquests guiris tajats i que, quan surt el sol, semblen vampirs, o zombis.

Blanca: "Vam haver de fer entendre als ciutadans de Magaluf que no estàvem allà pel pornoturisme"

“Hi ha un moment a la pel·lícula en el que ja no saps què és veritat i què és mentida. Documental? Ficció? Realment importa?”, es pregunta Blanca. “És millor gaudir de la pel·li sense preocupar-se per això”, afirma, i continua: “Magaluf és un lloc màgic amb les seves pròpies regles. Quan hi arribes amb una càmera és normal que tothom vulgui donar-te una pallissa. Els mitjans sensacionalistes han construït una única imatge de la ciutat que ha eclipsat tota la resta. Adonar-nos que justament havíem de mirar cap al lloc oposat al que ho feien els mitjans de comunicació va ser la troballa més gran. Una de les raons d'haver estat tant de temps treballant en aquest projecte va ser justament haver de fer entendre als ciutadans de Magaluf que no estàvem allà pel pornoturisme sinó per tota la resta. Tots aquests secrets que només coneixes si ets ciutadà de Magaluf…”

Molts referents diferents però ben païts

Al film, Blanca mostra un ull envejable per trobar gent normal molt poc normal, que ell defineix com a “especial”, aquest intangible, aquesta singularitat, que s’amaga darrere l’aparent normalitat de qualsevol. Magaluf Ghost Town segueix, fonamentalment, la Tere, una cuinera andalusa que es va instal·lar a la vila mallorquina fa 30 anys, i que lloga una habitació a casa seva a un noi de Mali amb qui manté una divertida relació quasi maternal. I al Rubén, un noi homosexual que aspira sense massa esperances a tenir una carrera com a actor. I a l’Olga, una agent immobiliària russa que vol potenciar la ciutat i canviar el perfil dels turistes que viatgen a Magaluf.

Blanca ens explica el procés de selecció d’aquests personatges: “Vam fer un càsting amb un amic director que ha crescut a Magaluf i que coneixia moltes de les realitats del municipi. Això va ser una garantia per aconseguir que ens escoltessin d’entrada. A Rubén, el xaval adolescent, el vaig conèixer per casualitat a Barcelona, una nit bevent vi barat, i el megaflow que duia a sobre era escandalós. Després ens va dir que era de Magaluf i vam anar a buscar la seva realitat a l'illa. Realment vam conèixer molta gent i vam decidir treballar amb aquelles persones que realment tenien la màgia dins, una manera de parlar o un gest hipnòtic, o una història vinculada a Magaluf realment especial”.

Magaluf cine

Dèiem que Magaluf Ghost Town és un tipus de cinema indefinible, com el que ha signat fins ara Miguel Ángel Blanca. Uns el poden anomenar cinema alternatiu; d’altres, cinema underground. Hi ha qui el cataloga com a cinema de guerrilla. Blanca ens sorprén: “Jo li dic free jazz”, afirma, per explicar-nos alguns referents que ens poden ajudar a comprendre de quina pasta estan fets els seus llargmetratges: “Sóc un paio que fa servir molts referents, però no han de ser grans obres mestres, també busco molt a les escombraries. Sóc força desordenat i molt poc mitòman, pel que em puc permetre el luxe d'abraçar en una mateixa escena una idea robada del pantà d'Instagram amb un pla descarat de Robert Bresson… No tinc cap mena de problemes per admetre que no tinc por de copiar, perquè també tinc una gran capacitat intestinal per pair-ho tot i fer-ho meu".

Per Magaluf Ghost Town es passegen referents de la sèrie Lost, de personatges de Harold Pinter, de diàlegs d'una pel·li de ficció que va fer Peter Watkins i no recordo com es diu, dels Simpson, de Carmina o revienta, de l'Ice Haven de Daniel Clowes, de moments del programa de l’MTV Jersey Shore, d'un videoclip que vaig veure d'Hidrogenesse, de frases robades de La vida es sueño que em va impressionar d'adolescent i mai no vaig agrair prou al meu professor de literatura…” Tot un maremàgnum que li balla pel cap i que vomita en un film que no us deixarà indiferents. Blanca ens parla també del projecte que ara prepara, Ejercicios para ver a Dios: “Et puc dir que serà una comèdia mística sobre la fe i el desig, i sobre la por de desaparèixer sense cap transcendència. Tot sota inspiració sui generis de les visions de Hildegard Von Bingen, mística visionària medieval. També et puc dir que la pel·li parteix d'una obra de Las Detectives, una companyia d'arts vives performàtiques de Barcelona. I també et puc dir que hem aconseguit finançament i que el rodarem el 2022”.

Acabem, no podia ser d’una altra manera, fent referència a la carrera musical de Blanca, sobretot a la seva etapa com a cantant de Manos de Topo. “L'experiència amb Manos de Topo em va ensenyar una cosa molt important que ara puc posar en pràctica en allò que jo entenc que ha de ser un rodatge on tothom sigui feliç”, explica. “La idea és rodar com si estiguéssim assajant amb la banda al local d'assaig. Hi ha molta intuïció i comunicació entre els membres de l’equip de rodatge, tothom escolta i pot proposar sempre. Evidentment hi ha rols clars en els moments de prendre decisions, però això no treu que sigui possible que el sonidista sigui qui tingui la idea de guió crucial per tancar una escena. O també pot ser que una nit jo, el director, estigui borratxo a Punta Ballena amb els turistes buscant extres, o el que sigui, i que, de sobte, el muntador agafi una càmera digital cutre per gravar parelles follant a la platja, i que aquesta sigui l'escena climàtica de la pel·lícula.

Cal generar aquests espais de llibertat per a l'equip, trencant la jerarquia rígida del món del cinema i els seus rodatges. Amb això de la música vaig aprendre que només val la pena fer-ho si tots ens ho passem increïblement bé. Aquesta forma de rodar és una cosa que va començar circumstancial als baixos pressupostos que teníem en els meus anteriors treballs, però ara ja he entès que aquesta és la meva manera de treballar encara que aconseguim pressupostos més alts, com ha estat en el cas de Magaluf Ghost Town. Molt poca gent al set, que tots sapiguem conduir i cuinar. I estar sempre il·lusionats, saber que en aquell moment no es pot estar enlloc millor al món”.