Corria l’any 2004 quan la cadena nord-americana ABC estrenava una ambiciosa sèrie sobre els supervivents d’un accident d’avió que havien de conviure en una illa misteriosa. Jo tenia 8 anys i recordo que l’impacte d’aquelles imatges em va fer descobrir el fascinant món de les sèries. Esperava amb impaciència que arribessin els dijous per entrar a Megavideo i (no ho expliqueu a ningú) piratejar el següent capítol. Estava completament enganxat. Amb 15 o 16 anys aquesta activitat il·legal era ja una rutina diària. Devorava sèries sense parar. I tot amb un objectiu: omplir el buit que m’havia deixat Perdidos (Lost). Ara, ja superats els 23, soc tan seriòfil que m’encarrego d’escriure sobre sèries cada dia. I el que tinc clar és que no hauria acabat aquí si no fos per la qualitat d’aquells magnífics capítols de 42 minuts. Perquè Perdidos és la sèrie que em va descobrir el món de les sèries, com la primera parella amb qui aprens què és estimar. I per això la segueixo considerant la meva sèrie preferida. Bé, per això, i per molts altres motius que us explicaré a continuació.
Perquè va canviar la història de la televisió
S’emetien, en aquell moment, sèries d’altíssima qualitat com Los Soprano o The Wire, però Perdidos va aconseguir una cosa que cap ficció havia assolit: convertir l’espectador en un element actiu.
Els constants misteris i interrogants de la sèrie - com els ossos polars, el fum negre o els números que també han aparegut per aquí - permetia la creació de múltiples teories que els fans discutien per fòrums i xats d’internet després de cada capítol. I això que encara no existia Twitter!
L’obra de J.J. Abrams i Damon Lindelof es va convertir en un fenomen social espectacular que va fer que molta gent entrés per primera vegada al món de les sèries, sembrant una cultura seriòfila de la qual ara tantes plataformes, com Netflix o Amazon Prime, recullen els seus fruits.
Perdidos, la sèrie que va canviar el devenir catòdic
Per la forma de narrar
Perdidos també va suposar un canvi pel que fa a la manera d’explicar històries. L’ús de flashbacks i flashforwards que després tantes sèries han imitat com a mecanisme narratiu s’utilitzaven de forma excel·lent per caracteritzar cada un dels personatges i elaborar trames complexes que enganxaven l’espectador.
En aquest sentit, destacar també el gran ús dels cliffhangers per crear la necessitat de saber què passava a continuació. Esperar una setmana pel següent episodi era gairebé un sacrilegi, i no parlem ja dels mesos entre temporada i temporada amb mil preguntes pendents de ser resoltes.
Encara recordo fer hipòtesis sobre què hi havia darrere aquella escotilla al final de la primera temporada o discutir apassionadament sobre què havia passat després de l’explosió de la bomba al final de la cinquena.
Pels personatges
Així és com es fa una sèrie coral. Més de trenta personatges amb nom i cognom, evolució al llarg dels capítols i complexitat psicològica. Una complexitat que, com dèiem, s’aconseguia a través dels flashbacks per mostrar-nos la història de cada un d’ells i així generar empatia.
L’èxit en la creació dels personatges s’evidencia quan li preguntes als fans de la sèrie quin és el seu personatge preferit i no hi trobes cap mena d’unanimitat. Hi ha qui diria Benjamin Linus, o John Locke, o Desmond Hume, o Hurley, o Juliet, o Sawyer, o Sayid, o Charlie… I totes les respostes tindrien molt de sentit.
Mèrit també d’un repartiment increïble, divers i ple de talent. Evidentment, la sèrie va guanyar l’Emmy a millor càsting, i també ho van fer alguns dels seus actors, com Terry O’Quinn (Locke) o Michael Emerson (Ben).
Pels temes que tracta
Qualsevol que hagi vist Perdidos sabrà que l’objectiu de la sèrie no és parlar d’un conjunt de persones que han de sobreviure en una illa. Aquesta no és més que la premissa inicial que serveix per tractar temes més profunds. Principalment, del tema més important de la humanitat: el sentit de la vida.
L’obra mostra la contínua voluntat dels personatges de donar-li sentit a la seva existència, ja sigui pel camí de la fe (encarnat en Locke) o pel de la ciència (a través de Jack), i deixa a l’espectador la decisió de creure en el que vulgui creure, un tema que Lindelof reprendria encara amb més força a The Leftovers.
Perdidos ens parla també de l’amor, l’amistat, la família, el temps, la mort i, sobretot, la vida. Però el que s’acaba imposant és la voluntat d’entendre el perquè de tot plegat. Un misteri que es resol, de forma més o menys satisfactòria en funció de l’opinió de cadascú, en els darrers capítols de la sèrie.
Perdidos, la sèrie que va inaugurar l'edat d'or de les sèries de televisió
Pels moments i frases memorables
Si una cosa ha de tenir una gran sèrie, o una com aquesta que fa que t’enamoris del món de les sèries, són moments que quedin gravats a la ment i acabin formant part de la memòria col·lectiva. I d’això Perdidos en va sobrat.
Des del “Not Penny’s Boat” del Charlie al “We have to go back” del Jack, passant pel “Don’t tell me what I can’t do” del Locke, podríem fer una llarga llista dels grans moments i frases que ha deixat l’obra per a la història de la televisió.
Moments acompanyats sempre de la banda sonora de Michael Giacchino, que mereix una menció especial per l’espectacular feina que va fer per la sèrie, posant tensió quan calia i emocionant en molts altres moments, amb peces que sovint encara escolto com There’s no place like home o Life and death.
I potser si ara me les poso és perquè vull tornar a sentir el que em va fer sentir la sèrie aquell primer cop. Per mantenir viva la flama que em fa estimar les sèries i recordar d’on va sortir la primera espurna, d’aquella illa i d’aquell accident del vol 815 d’Oceanic.