Apareix amb ulleres metàl·liques, motxilla penjada a l'esquena, sense abric i amb unes vambes verdes. Em recorda l'estil inoblidable d'en T.J. de La banda del patio: el mateix carisma, probablement una mica més de timidesa i la silenciosa perseverança de viure les coses amb la il·lusió d'una criatura. Es nota que Manel Alías (Berga, 1977) és una persona d'una discreció deliciosa, compromesa a descartar la pesadesa i estrènyer els bons moments, ja sigui per convicció o per supervivència; es nota fins i tot en el seu caminar lleuger i jovial i en el seu mig somriure sostingut, gairebé irreductible. L'excorresponsal a Rússia de TV3 i Catalunya Ràdio fa pinta de col·lega de barri i de camarada fidel. Per venir d'una guerra, projecta una pau exterior inversemblant que fascina. Amb 23 anys va entrar a la televisió pública catalana i amb 38 se'n va anar cap a Rússia per cobrir informativament tot el terreny soviètic. Va tornar a casa, i quan mesos després Vladímir Putin va envair Ucraïna amb bombes, tropes i matances, va agafar un avió per cobrir la guerra sense que ningú li demanés. No hi havia cap altra manera.
Ara s'estrena a l'univers dels pòdcasts amb Parem l'antena, un canvi de rasant a tot gas. El motiu? Vol escoltar les històries de desconeguts que tenen molt a dir, cada setmana amb una etiqueta diferent, cada dimecres amb una condició sobre la qual entrevista persones des de perspectives molt diferents: des de Rosa García, escoltadora de veus, a Josep Socarrats, crític culinari , o Gustavo Adolfo Bécquer, que havia de ser poeta però es va conformar amb ser saltador de salt d'alçada. Diu que si pogués es retiraria a la ràdio i li brillen els ulls en imaginar-ho. Manel Alías no sap tirar endavant sense la capacitat de sorprendre's cada vegada per primer cop.
Com neix Parem l’antena?
La direcció de Catalunya Ràdio em va oferir venir cap a la ràdio i vaig dir que sí de seguida, crec que fins i tot ells es van sorprendre. Però vaig venir al gener i les graelles radiofòniques ja estaven tancades. Quan em van oferir fer un pòdcast em va encantar i no vaig tardar a plantejar aquesta idea, que crec que com a format és molt interessant i dona molt de joc. Intento que, a banda d'interessant i entretingut, li puguis treure un profit. L'única dificultat és que no puc dir que sigui un pòdcast temàtic.
I per què vas voler que fos una proposta transversal?
Perquè a mi em venen moltes idees normalment, i intento no fer cas a totes les que m’arriben, perquè si m'ocupen després ja les he de fer. Al final són converses inspiradores. Tampoc necessito ser un expert de cap dels temes que toco, sinó deixar que la gent s'expressi i s'expliqui. Jo crec que tothom té una entrevista interessant. Si t'hi fixes, el punt de partida el marco jo i condueixo les converses, però ho faig d'una manera gairebé transparent. Desaparec. És la gent qui s'acaba expressant. I d'aquí ve Parem l'antena, que és el fet d'escoltar activament. Tothom té coses interessants a dir, però moltes vegades no sabem escoltar. I aquest és un pòdcast per escoltar.
No sabem escoltar?
Tothom està més preocupat pel que dirà el seu jo. No és una crítica, sinó una descripció dels fets que a mi també em passa, però moltes vegades tu tens algú explicant-te una cosa i potser ja estàs pensant en què respondràs o què li preguntaràs, en comptes d'estar escoltant exactament què t'està dient. És difícil estar concentrat. I també és difícil que t'interessi de veritat el que et diu algú altre. No escoltem prou per molts motius. I la clau de tot, per mi, és escoltar.
Tothom té una entrevista interessant, però moltes vegades no sabem escoltar
Justament el periodisme hauria de fer això i ara estem en un moment d'hiperactivitat en què no se’ns permet aturar-nos a mirar.
Ara tot ha de ser molt ràpid, immediat, les coses caduquen en segons. I aquest pòdcast pretén ser una resposta a això. També algú t'ha d'informar de l'actualitat, però jo proposo parar mitja hora a la setmana per escoltar. I fins i tot això ja costa. Hi ha molta gent que m'està dient que li està encantant però que ha hagut d’interrompre el capítol al minut 5. Costa trobar mitja hora per escoltar una cosa. Vivim en un món trepidant, i jo crec que el periodisme que vol córrer massa s'equivoca.
Veiem molts pòdcasts que són converses amb persones mediàtiques, però el teu se centra en històries de persones desconegudes. No suposava un risc saber que les històries de gent anònima poden interessar menys?
Aquest pòdcast té molts riscs. D'entrada, que jo venia de fer una cosa molt marcada i he fet un gir dràstic. Però jo continuo sent jo, exactament el mateix periodista. La gent que busqui el Manel que expliqui quelcom de Rússia no el trobarà aquí, però sí que trobarà el Manel. I crec que una de les funcions que tenim els periodistes és donar veu a qui no la té habitualment. I això és una de les coses que m'agrada fer.
Tot i que et pugui perjudicar en audiències.
Evidentment, en el món del periodisme hi ha molts càlculs. Si entrevisto algú molt actiu a les xarxes, només que em faci un retuit ja guanyaré molta audiència. Però jo no em moc per aquests paràmetres. Em moc pel paràmetre que qui ho escolti ho trobi interessant. Però això és la meva idea, després evidentment tu treballes en una empresa que segurament vol resultats. Si casen les dues coses, que és com ha de ser, millor. Però jo em dirigeixo a la gent de bona fe. Tant de bo funcioni i sigui un èxit.
Se’t veu content de passar del periodisme frenètic al periodisme slow.
Totalment. L'altra cosa és que me'l deixin fer durant temps, que ja no depèn de mi. Però la feina que estic fent ara per mi és de somni. M'ho estic passant súper bé, m'encanta. No sé si mai m'ho he passat tan bé treballant com ara.
Et feia por que t’haguessin etiquetat?
No, però soc conscient que pot passar i que hi ha molta gent que pot pensar que el millor que jo hauré fet en la meva carrera professional ja està fet. Pot ser, no ho sé, però no em preocupa. Sé que tinc diversos registres depenent del to i del tema que estigui tocant. Per exemple, jo podria fer un late night però l'hauria de fer a la meva manera. Altra cosa és que m'interessi. Vull dir, que ens encasellem molt ràpid. La meva decisió més còmode hagués sigut seguir cultivant com em veu la gent, que és com expert en Rússia. Ho hagués pogut fer i m'ho hagués passat bé, a mi m'interessa molt Rússia, però jo no vull ser recordat tota la meva vida per allò que vaig fer el 2022, o del 2015 al 2021. Jo vull seguir.
Segueixes el que passa diàriament a Rússia-Ucraïna?
Dia a dia no, però tampoc crec que faci falta. Això és per als molt cafeters.
Però els cafeters no tenen la sensibilitat que pots tenir tu.
Jo crec que no cal seguir el minut d'un conflicte com el d'Ucraïna com a oient, espectador o ciutadà. Per què? Si tu et fixes en què ha passat de substancial, substancial, substancial en els últims dos mesos... no gaire. Es continua lluitant la mateixa població: Bakhmut. Hi ha alguns moviments, però són molt menors. Llavors, cal saber cada minut? A mi no em cal. Soc molt capaç de desconnectar un temps i tornar-m'hi a enganxar. Si tu fessis un seguiment ben fet de la guerra d'Ucraïna un cop al mes estaries molt ben informat perquè veuries els canvis que realment són canvis.
Hi ha molta gent que pot pensar que el millor que jo hauré fet en la meva carrera professional ja està fet; no em preocupa
Per què la guerra ja no obre portades?
Això és un bon tema i un bon debat i podria ser molt llarg. Si ara n'estem parlant massa, o massa poc, a mi m'és molt difícil valorar-ho. Per una banda, i que jo recordi, crec que la guerra contra Ucraïna és la que més i més fil per randa s'ha explicat als mitjans de comunicació. Per altra, és veritat que ara hi ha menys informació que al principi, però això té una certa lògica. El problema estarà en què passarà si la guerra dura 5, 6 o 7 anys, perquè no oblidem que ja hi havia guerra al Donbass i la gent se n'havia oblidat. Per mi la clau, i això sí que va bastant a contracorrent, és parlar-ne molt quan no hi ha guerra. Si es fes bon periodisme contínuament seria molt més difícil que comencés la guerra, però el periodisme moltes vegades es mou per llampecs, i el paisatge abans de la tempesta és important. Tant o més que explicar bé la guerra, em preocupa explicar aquests llocs quan no hi ha guerra. I en això segurament es va fallar abans que comencés.
Però Ucraïna i Rússia estan a Europa, els tenim a tocar. Com pot ser que s’hagi mirat tants anys cap una altra banda?
Sobre Rússia s'ha caigut massa en tòpics, en només informar sobre el que reforça tòpics, i no hem sabut veure moltes altres coses. Com, per exemple, que hi havia una dictadura funcionant a Rússia abans de la guerra. Em dona la sensació que molta gent ha descobert Vladímir Putin en el moment en què ataca Ucraïna, i Vladímir Putin ja era perillós l’any 2000. Després comença la guerra i mirem a correcuita com ens podem desenganxar del gas rus, i això és una feina que ja has de tenir feta. Falta mirar-nos les coses amb més tranquil·litat quan no passa res extraordinari. I això és difícil tant per als periodistes com per als ciutadans. Tots volem històries súper extraordinàries, que són les que tindran els likes i els retuits, però si vols entendre un lloc l'has de mirar quan aparentment no hi ha res extraordinari.
Fas molta crítica al periodisme però tu et vas jugar la vida en nom seu.
Jo soc molt crític amb la nostra professió però penso que sort en tenim d’ella. Hi veig moltes mancances que no hauria de tenir —perquè tots sabem que hi ha molt pseudoperiodisme, un periodisme que no és de veritat—, però, a la vegada, penso: si no hi fóssim, com seria el món? Sort en tenim. Vivim en un lloc molt avançat. A través dels mitjans de comunicació ens arriben missatges que poden marcar línies molt bones, per exemple, en matèria de feminisme o de canvi climàtic. Soc crític perquè crec que ho podríem fer molt millor, però a la vegada dic que sort en tenim, del periodisme. Aleshores, en el meu cas, em va semblar que em tocava anar-hi sense donar-hi massa voltes. Sabia l'idioma, coneixia el lloc, i TV3 i Catalunya Ràdio no tenien ningú més que pogués entrar a Rússia. No vam arribar ni a discutir-ho. Vaig agafar i vaig marxar abans que comencés la guerra, quan ja es començava a parlar de com s'estaven situant les tropes russes. De fet, el dia que comença la guerra, entro al Donbass perquè ja tenia tots els permisos fets. Vaig ser dels pocs periodistes que hi va poder entrar.
Soc molt crític amb la nostra professió perquè crec que ho podríem fer molt millor, però a la vegada dic que sort en tenim, del periodisme
Com ho vas aconseguir?
Vaig tenir dues casualitats. Les dues no són de ser bon periodista, són de tenir sort. O mala sort, depèn de què m'hagués passat. Jo estava convençut que Putin no llançaria aquell atac i els vaig vendre als meus caps que, en el moment que tothom diria que començava una guerra, jo estaria al lloc dient que ja hi havia una guerra —la del Donbass— i que estava tot igual. Dos o tres dies abans, quan anàvem a entrar jo i el meu càmera amb tots els permisos en regla, no ens van deixar passar. I això, juntament amb el fet que Putin començava a treure gent del Donbass dient que els estaven sotmetent a un genocidi, em va donar la primera indicació que potser sí que passaria alguna cosa seriosa. L’endemà que no em deixessin entrar vaig cobrir la història de per què la gent sortia d'allà. I, per casualitat, em trobo el cap de la República de Donetsk. No hi havia cap altre periodista. Li vaig anar a fer una mica d’entrevista i quan acabo li dic: “em dona la sensació que potser no voleu que veiem alguna cosa que està passant aquí dins, perquè tenia tots els permisos i em van tirar enrere”. I clar, ell, que l'acabava d'entrevistar i l’estàvem gravant, va començar a preguntar-me que com podia ser, i va dir als goril·les que l’acompanyaven que m’ho arreglessin. Em van dir que tornés al cap de 48 o 72 hores, no ho recordo, i quan em llevo el dia que hi havia d'anar, comença la guerra.
T'han donat quatre premis per aquesta cobertura. Com et fa sentir que t'hagin premiat per cobrir una cosa que ha fet tant de mal?
El sentiment sempre és ambivalent amb això, però ja que hi has anat, i si creuen que he treballat bé, millor que t'ho valorin. Això és bonic. No tinc res en contra dels premis. Soc un redactor d'informatius, ni el presentador, ni dirigeixo un programa, ni soc d'aquests periodistes estrella. Jo feia reportatges i cròniques pels informatius de ràdio i tele. M’agrada per reivindicar aquesta figura.
T'has sentit mitificat o idolatrat quan has tornat?
El que faig jo és desmitificar les cobertures de la guerra. Perquè sí que me n'he adonat que, per com en parla la gent, et posen en una mena de pedestal amb això de cobrir la guerra. Fins i tot he vist periodistes i gent que està a les universitats que voldrien fer-ho. I jo amb l'únic que crido l'atenció per anar-hi és que, si saps de què estem parlant, d’acord —perquè per mi t'ha d'interessar una guerra de la mateixa manera que algú es faria voluntari per anar a un país en crisi—, però no per convertir-te en un periodista estrella. I em dona la sensació que, a part de per aquesta admiració, alguns voldrien ser-hi per situar-se al focus. Això és el que és perillós. Els periodistes hauríem de passar bastant desapercebuts.
T'has trobat amb aquesta egolatria?
Sí. Totalment, n'hi ha molta. Però no m'agrada parlar dels altres.
La guerra t’ha ensenyat alguna cosa?
No, per la meva manera de ser. De la mateixa manera que jo cada cop que obro l'aixeta i cau aigua, sé la sort que tinc. Tinc molta empatia amb la gent que pateix i no em cal. Per mi la guerra és, hòstia, una decepció molt forta, molt forta. I això no ho puc superar. És el fracàs de la condició humana d'una manera tan clara, tan absurda... no la puc entendre. Se m'escapa tot. I fixa't, a mi m’ha tocat explicar una cosa que, si jo fos sincer del tot, hauria de dir que no es pot entendre de cap manera. En aquest sentit sí que és una lliçó.
Estàs cansat que se't pregunti per tot això?
No, només que jo em sento periodista i m'agrada parlar del que li passa a la gent, no del que em passa a mi. I ser el centre d'atenció sempre em genera una mica d'incomoditat.