De Razzmatazz el 2006 al Metropolitano el 2026: dues dècades de transformació
L'any 2006, Kanye West va actuar a la sala Razzmatazz de Barcelona. Encara no era Ye. Encara no era un símbol polític, ni un personatge perseguit per les seves declaracions. Era, senzillament, un dels productors més brillants del planeta que començava a demostrar que també podia convertir-se en una superestrella del rap.
Aquell Kanye encara era el noi de Chicago que havia desafiat tots els estereotips del rap nord-americà. Sense una imatge de gàngster ni un passat criminal, havia convertit The College Dropout (2004) i Late Registration (2005) en dos dels discos més aclamats de la dècada. Produïa per a artistes com Jay-Z, Alicia Keys o Common i començava una trajectòria que acabaria acumulant 24 premis Grammy, més de 160 milions de discos venuts arreu del món i una influència que encara avui travessa generacions senceres de músics. Aquell era el Kanye West que el món admirava gairebé per unanimitat.
Jo tenia 14 anys. El seguia gairebé de manera obsessiva en una època en què Kanye West encara no era una moda ni un nom que sonés als passadissos de l'institut. De fet, pràcticament ningú del meu entorn l'escoltava, excepte aquell amic amb qui, vint anys després, acabaria compartint el viatge a Madrid per veure'l en directe. Però aleshores jo era massa petit per entrar a la Razzmatazz.
Vint anys després, el que va pujar a l'escenari del Riyadh Air Metropolitano ja no tenia res a veure amb aquell músic que havia passat per Barcelona. Aquell artista que va revolucionar el hip-hop amb The College Dropout, Late Registration, Graduation o, més endavant, My Beautiful Dark Twisted Fantasy, ha deixat pas a una figura que acumula elogis al nazisme, concerts cancel·lats, contractes milionaris trencats, declaracions impossibles de justificar i una espiral pública tan autodestructiva com fascinant.
I és precisament aquí on apareix el gran dilema. Hi ha artistes dels quals és relativament fàcil separar l'obra de la persona. Amb Ye, cada vegada costa més.
Perquè quan les llums s'apaguen, l'espectacle comença molt abans que soni la primera cançó.
L'entrada de Kanye West: una esfera gegant, cinc minuts de soroll i una declaració de poder
Entrar al Riyadh Air Metropolitano era entendre des del primer segon que allò no seria un concert convencional. Al centre de l'estadi hi havia una esfera gegantina, monumental, gairebé intimidant. Una estructura que transmetia exactament el que pretenia: fer-te sentir petit abans que sonés una sola nota. En més de dues dècades anant a concerts, costa recordar una posada en escena que impressionés tant només amb la seva presència.
L'espera, però, va ser qualsevol cosa menys agradable. Durant prop de cinc minuts, els altaveus van escopir un soroll metàl·lic, mecànic i distorsionat a un volum gairebé molest. No era música. Era tensió. Una manera de preparar el públic per a una entrada que semblava més pròpia d'una performance que d'un concert.
I llavors va aparèixer.
Vestit completament de vermell, de cap a peus, cobert de pell malgrat els més de 35 graus que marcava el termòmetre. Sense saludar. Sense parlar. Sense mirar el públic. Va emergir des de l'interior de l'esfera fins a situar-se, literalment, al cim del món.
El soroll es va aturar de cop.
Les primeres paraules van ser les de King.
"The time is now... Nature has named you her king."
No hi havia metàfores. No hi havia dobles lectures. Kanye West es presentava davant de més de 60.000 persones proclamant-se rei.
A partir d'aquí va esclatar la bogeria.
El so, paradoxalment, mai no va acabar de ser excel·lent. El Metropolitano no està pensat per absorbir una producció d'aquestes dimensions i, en diversos moments, la qualitat acústica va quedar en un segon terme. Però aquella nit la música compartia protagonisme amb una experiència visual concebuda perquè els ulls també escoltessin.
Potser l'única decisió discutible va arribar massa aviat. Amb el sol encara il·luminant Madrid, West ja havia interpretat Niggas in Paris i Mercy, dues de les peces més celebrades del seu repertori. En qualsevol altre concert haurien estat reservades per al tram final.
Un espectacle pensat per impressionar més amb els ulls que amb les orelles
Una de les grans virtuts de l'espectacle és que Kanye West gairebé desapareix darrere la seva pròpia obra. Durant més de dues hores pràcticament no es dirigeix al públic. No hi ha discursos. No hi ha agraïments. No hi ha aquell clàssic "Madrid, com esteu?" que forma part del manual de qualsevol estrella. Només música, llum i una escenografia pensada fins a l'últim detall.
Sorprèn també la decisió de no convertir la nit en una desfilada de convidats. Amb un catàleg de col·laboracions que inclou noms com Jay-Z, Rihanna, Kid Cudi, Pusha T, Travis Scott, The Weeknd o Bon Iver, qualsevol hauria esperat alguna aparició estel·lar. No va passar.
I això encara té més mèrit si es té en compte que bona part de la seva discografia està construïda a partir d'aquestes col·laboracions. Aquella nit, però, Ye va decidir que tota l'atenció recaigués exclusivament sobre ell i la seva obra. L'única persona que el va acompanyar sobre l'escenari va ser André Troutman, encarregat d'interpretar les veus processades i distorsionades que donen profunditat a diverses peces del repertori. Ho va fer sempre des d'un discret segon pla, físicament allunyat del focus, gairebé com una presència invisible. Tot estava construït perquè no hi hagués cap distracció. Només existia una figura.
Mentrestant, l'esfera també evolucionava. Durant bona part del concert no era més que una massa grisa, gairebé una lluna coberta de núvols. No va ser fins a Power que aquell cos celeste va començar a transformar-se fins a convertir-se en una autèntica Terra suspesa sobre el públic. La simbologia era tan evident com efectiva: Kanye havia començat el concert coronant-se com a rei i ara, literalment, actuava sobre el món.
A Heartless, els primers plans del seu rostre ocupaven tota la superfície de l'esfera, convertint-la en una pantalla gegant que multiplicava cada gest. A Gold Digger i Touch the Sky, l'estadi ja era una festa absoluta. És impossible escoltar aquests himnes sense recordar per què, durant gairebé dues dècades, Kanye West va marcar el ritme del hip-hop mundial. Hi ha artistes que acumulen èxits. Ell va acumular cançons que van definir una generació sencera.
Veure Kanye West avui és acceptar una contradicció
Hi havia un moment inevitable durant el concert en què era impossible deixar de pensar en tot el que havia passat abans d'arribar al Riyadh Air Metropolitano. No en les hores prèvies. En els últims vint anys.
Probablement no hi ha cap altre artista viu que generi una contradicció tan gran.
Perquè, mentre sobre l'escenari sonaven Power, Can't Tell Me Nothing o Jesus Walks, era impossible negar una evidència: moltes d'aquestes cançons formen part de la història de la música popular. Han influït centenars d'artistes, han redefinit el hip-hop i continuen sonant amb una força extraordinària més de vint anys després.
Però tampoc era possible fer veure que res no havia passat.
Potser aquest és el veritable debat que genera Kanye West. No si es pot separar l'obra de l'artista, sinó fins a quin punt cadascú està disposat a fer-ho.
L'estadi era ple. Més de 60.000 persones havien pagat entrades que, en molts casos, superaven àmpliament els 200 euros. Ningú podia al·legar desconeixement. Tothom sabia perfectament qui era l'home que tenia davant. Les seves declaracions, les polèmiques, els concerts cancel·lats, els vetos en diversos països i el rebuig que desperta en bona part de l'opinió pública formaven part del mateix espectacle, encara que no apareguessin a les pantalles.
I, tanmateix, quan sonaven els primers compassos de Stronger, Gold Digger o Can't Tell Me Nothing, tot això desapareixia durant uns minuts.
Potser aquesta és la paradoxa definitiva: com més difícil resulta defensar el personatge, més extraordinària continua semblant la seva música quan els llums s'apaguen.
De Taylor Swift a Adidas: la cronologia d'una caiguda pública
Per entendre el Kanye West que va pujar a l'escenari del Metropolitano, cal mirar molt més enllà de la música.
El Kanye West que el 2005 denunciava públicament la gestió de l'huracà Katrina assegurant que "George Bush doesn't care about Black people" és el mateix que, dues dècades més tard, ha elogiat públicament Hitler, ha difós missatges antisemites i ha acabat convertint-se en una figura incòmoda fins i tot per a una indústria que durant anys havia tolerat les seves excentricitats.
Entremig hi caben una carrera musical irrepetible, una fortuna construïda al voltant de Yeezy i Adidas, el matrimoni amb Kim Kardashian, la guerra pública amb Taylor Swift, els problemes de salut mental dels quals ell mateix ha parlat en diverses ocasions i una successió de decisions que han anat esborrant la frontera entre la provocació artística i la provocació sense més ni més.
El primer gran punt d'inflexió va arribar el 2009, quan va interrompre el discurs de Taylor Swift als MTV Video Music Awards per assegurar que Beyoncé mereixia el premi. Una escena que forma part de la història recent de la cultura popular i que anys més tard revifaria amb Famous, la cançó en què rapejava que era ell qui havia "fet famosa" la cantant.
Però probablement el cop més important a la seva imatge pública arribaria amb Adidas. La línia Yeezy va revolucionar la indústria de les sabatilles esportives i va convertir-se en un dels negocis més rendibles de la multinacional alemanya. Cada llançament s'esgotava en minuts i el mercat de revenda multiplicava el valor de les peces. Pocs artistes han tingut un impacte tan gran sobre una marca global.
Tot es va esfondrar el 2022. Després d'una sèrie de declaracions antisemites i elogis públics a Hitler, Adidas va anunciar la ruptura immediata amb l'artista, assumint un impacte econòmic de centenars de milions d'euros i posant fi a una de les col·laboracions comercials més exitoses de la història recent de la moda esportiva.
Des d'aleshores, la seva presència pública ha estat marcada pels vetos, les cancel·lacions i la controvèrsia. Diversos promotors han descartat programar-lo, mentre que alguns governs han arribat a qüestionar la seva contractació. El cas més recent és el d'Albània, on el fet que el concert es financés parcialment amb fons públics va desencadenar un intens debat polític.
En paral·lel, ell mateix ha parlat reiteradament de la seva salut mental. Durant anys va explicar que convivia amb un diagnòstic de trastorn bipolar, tot i que posteriorment ha assegurat que aquest diagnòstic no era correcte. Una realitat que forma part de la seva biografia, però que no elimina ni justifica les conseqüències de moltes de les seves declaracions públiques.
Per això, avui Kanye West ja no és només un músic. És una figura capaç de dividir governs, marques, promotors i públic. I és precisament aquesta contradicció la que converteix qualsevol concert seu en molt més que un concert.
'All of the Lights', 'Runaway' i el recordatori que el geni musical continua intacte
El tram final del concert va ser, probablement, el més espectacular i emotiu de tota la nit.
All of the Lights va arribar acompanyada del desplegament visual més impressionant de l'espectacle. Per primera vegada, l'esfera es va il·luminar en tota la seva magnitud. La Terra que fins aleshores havia evolucionat lentament va esclatar en llum, flames i efectes pirotècnics, convertint el Riyadh Air Metropolitano en una autèntica experiència audiovisual. A diferència d'altres moments del concert, Kanye va deixar respirar la cançó, allargant-ne el desenllaç i respectant fins a l'últim segon una de les peces més monumentals de la seva discografia.
Després arribarien Flashing Lights i Stronger, amb un estadi completament entregat. La primera, gairebé una declaració d'intencions estètica; la segona, el recordatori d'aquell artista que va aconseguir portar el hip-hop a una nova dimensió fusionant-lo amb l'electrònica de Daft Punk.
Però el concert encara es guardava el seu millor moment: va aparèixer Kanye amb un "piano". No necessitava focs artificials. Ni una producció impossible. Ni tan sols una lletra per començar. Només una única nota. Un simple Mi, repetit una vegada i una altra, probablement la introducció de piano més reconeixible de la música del segle XXI. N'hi ha prou perquè desenes de milers de persones sàpiguen exactament què està a punt de passar.
És una escena que les xarxes socials han convertit gairebé en un tòpic. L'hem vista centenars de vegades a Instagram, TikTok o YouTube. Podria semblar que ja no queda espai per a la sorpresa. Però en directe continua funcionant. Continua emocionant.
Runaway no només és una de les millors cançons de Kanye West. És, probablement, la que millor resumeix totes les seves contradiccions. Una peça sobre l'ego, el penediment i la incapacitat d'escapar-se d'un mateix que, escoltada avui, adquireix un significat gairebé inevitable.
Va ser, sense cap mena de dubte, el moment més emotiu del concert i, per uns minuts, l'esfera va deixar de competir amb la música. Tot es va reduir a un piano, una melodia i un estadi en silenci.
Va ser llavors quan, gairebé sense adonar-nos-en, ens vam abraçar. Sense dir res. Sense saber ben bé per què. Els mateixos dos adolescents que vint anys enrere escoltàvem Kanye West quan pràcticament ningú del nostre entorn sabia qui era, acabàvem de viure junts aquella cançó que durant anys només havia sonat als nostres auriculars. Potser no abraçàvem només el moment. Potser també ens acomiadàvem, d'alguna manera, del Kanye que havíem admirat de petits.
El preu de veure Kanye West el 2026
Quan es van encendre els llums, em vaig descobrir fent números mentalment.
L'entrada havia costat 250 euros.
Musicalment, acabava de veure un dels espectacles més impactants que recordo. Una producció descomunal, una posada en escena extraordinària i un repertori que molt pocs artistes poden igualar.
Però la sensació amb què vaig abandonar el Riyadh Air Metropolitano no era només la d'haver assistit a un gran concert. Era la d'haver presenciat un dels artistes més brillants i, alhora, més controvertits del nostre temps.
Potser aquesta és la grandesa, i també la condemna, de Kanye. La seva música continua sent capaç d'emocionar milions de persones. El personatge, en canvi, continua generant preguntes que no tenen una resposta fàcil.
I és precisament això el que fa que avui veure Kanye West sigui molt més que anar a un concert.