Avui 30 d’abril Jaume Cabré fa 75 anys. Un aniversari que el món literari català ha aprofitat per retre homenatge a la trajectòria de l’escriptor. Amb aquesta missió, l’Ateneu Barcelonès va acollir el passat dimecres una conversa entre el crític Sam Abrams, l’historiador de la literatura Jordi Marrugat, la traductora Stefania Ciminelli i el propi autor, presentat pel periodista Joan Safont. L’acte també va commemorar una alta efemèride: els 10 anys de la publicació de Jo confesso i l’edició especial de Proa en motiu de l’aniversari, que no es va poder celebrar l’any passat per la pandèmia. Són, doncs, tres quarts de segle d’un dels autors més reconeguts de la literatura catalana contemporània, amb xifres de rècord en l’escenari internacional. Cabré, deia Isona Passola a la introducció de l’acte, és “el nostre escriptor”.
Una trajectòria d’esglaons
Jaume Cabré ha navegat per tots els gèneres, des de la novel·la, el que li ha donat el principal reconeixement, fins a l’assaig, passant pels contes amb què es va donar a conèixer el 1973 guanyant el Premi Victor Català. Malgrat la varietat, “és un obra on tot està interconnectat, encara que moltes vegades no ens n’adonem”, va destacar Sam Abrams. Aquesta heterodòxia cal explicar-la a través de la llibertat creativa, però també amb la seva voluntat de participar en la construcció d’una cultura nacional, més enllà dels marges de la literatura; d’incidir políticament en la Catalunya que sortia del Franquisme. Així és necessari entendre, per exemple, la seva tasca de guionista en programes de televisió i telesèries com Estació d’enllaç o el Vostè jutja de TV3. Però també la seva producció de literatura infantil i juvenil i la seva participació al col·lectiu d’escriptors Ofèlia Dracs, que des dels vuitanta i fins al 94 va publicar diverses obres de gènere, des del terror fins a l’eròtic, amb l’objectiu de normalitzar la literatura catalana i crear un públic lector popular.
Explorant temes com el joc del poder, la construcció de la veritat o la memòria i la necessitat de vehicular-la, l’autor ha construït durant dècades una obra vasta i d’alta qualitat, que no per això ha perdut capacitat d’arribar al gran públic. Si alguna cosa destaca de Cabré és la seva capacitat d’agafar la tradició de la novel·la de l’alt modernisme, de Faulkner o de Thomas Mann, i de convertir-la en una literatura accessible i llaminera, de democratitzar-la. “Ens ensenya que es pot fer una novel·la exigent i a la vegada llegidora”, explicava Abrams.
I exigent i ambiciosa ha estat la seva producció novel·lística. Hi destaca Senyoria (1991), Les veus del Pamano (2004) i, sobretot, Jo confesso (2011), segurament la joia de la corona. Traduïda a més de vint llengües, l’èxit nacional i internacional de l’obra – se’n van vendre més de mig milió d’exemplars a Alemanya – pràcticament no té precedents. Avui, una dècada després de la seva publicació se la reivindica com la seva obra més depurada, on la brillantor del Cabré novel·lista és més evident. Com si anys d’exploració i de proves l’haguessin conduït fins a l’obra magna. Abrams, la comparava amb l’Ulisses de Joyce: “si tot el que fa Joyce porta a l’Ulisses, tot el que fa Cabré porta a Jo confesso". “Ho veig com una escala en què vas pujant graons i el graó de més amunt no hi podria ser sense l’anterior”, afirma el propi Cabré.
La moral i la memòria
“Cabré és un narrador que desperta passions a través de les paraules”, destacava Jordi Marrugat. I és que el debat sobre la moral present en la seva obra és capaç d’interpel·lar sempre al lector que s’hi apropa. Jo confesso és, tal i com resa el títol, una confessió, un recapitulació de fets passats que el protagonista necessita explicar per donar-hi un sentit. Però també és l’exploració del mal en la història, a través del nazisme i de l’experiència dels camps de concentració. Es pot escriure poesia després d’Auschwitz? Si Déu existeix, com va poder permetre els camps de concentració? Aquests són alguns dels dubtes en què la novel·la se submergeix. “Arriba un moment en què només es pot explicar Auschwitz per mitjà de la literatura”, defensa Cabré.
El món literari homenatja la trajectòria de l’autor de 'Jo confesso'
Sembla que Cabré ens vulgui fer evident a través de la seva literatura que tots els éssers humans estem estretament lligats, encara que no en tinguem consciència. La història d’un violí fet al segle XVIII afecta la vida dels homes del segle XX; els primers anys del franquisme en un poble del Pallars Sobirà, es repliquen al present contemporani; un crim que té lloc a l’Edat Mitjana, sembra la llavor d’altres crims futurs de la humanitat. El mal és una força que recórrer la història, a vegades astut, a vegades banal, i que l’escriptor explica sense voluntat d’alliçonar el públic. “Jo crec en el lector, sé que és intel·ligent i curiós”, afirma. És precisament la importància del concepte de culpa, individual i col·lectiva, de responsabilitat dels actes humans en la seva obra que l’ha convertit en un fenomen a Alemanya.
Narrar contra el totalitarisme
Un dels altres temes clau per a Cabré és el de la literatura com un element que relativitza la visió del món i que, per tant, és una eina contra els totalitarismes i la seva veritat única. “La ficció és relativista. És la resposta immediata al poder, siguem a l’època que siguem”, defensa l’autor. Davant de les ideologies que tracten d’imposar una sola veritat a través del poder coercitiu, la literatura és un món infinit de veus humanes, plural. Qui té el poder l’exerceix perquè sap que té la veritat. En canvi, la ficció és un món creat on hi viuen molts personatges i tots tenen la seva veritat, que el lector llegeix en igualtat de condicions.
I per construir aquests mons de ficció, la importància de llegir. “M’he passat la vida llegint, però mai acabes de llegir tot el que voldries”, diu Cabré. Abrams, també en destacava la capacitat lectora i la seva voluntat de llegir sempre que podia i de visitar els grans clàssics. Conèixer la tradició és, doncs, important per a un artesà literari, d’una gran habilitat, que és capaç de dissenyar trames complexes i emotives a partir dels elements de sempre. I que resumeix la seva figura de forma simple, com ho va fer per tancar l’acte: “Jo només escric. Escric i prou”.