Poques sèries en emissió resulten tan desconcertants com Jack Ryan, sobretot perquè és capaç del millor i el pitjor en una sola temporada. Entre les seves virtuts, la dialèctica molt Homeland amb la realitat geopolítica actual, la clara (i sempre lloable) voluntat d’entretenir i la recuperació d’un estil de thriller clàssic que sovint queda enterrat pels deliris de l’era digital. Entre els defectes, la dispersió narrativa (aquesta mania de complicar trames per arribar a un nombre determinat d’episodis), l’absència de profunditat dramàtica d’alguns personatges i la sensació constant que mai arriba a la sola de la sabata als seus referents.
Una sèrie de viceoclub
La tercera temporada, estrenada fa unes setmanes a Amazon, destaca i també punxa per les mateixes coses, tot i que per ser justos és notablement millor que la segona. Treu molt més profit del llegat literari de Tom Clancy i, per més que insisteixi a allargar una trama que es podria haver explicat amb la meitat de temps i de personatges, resulta prou addictiva i entretinguda com perquè mereixi una oportunitat. De fet, el millor que té és que mentre la mires et sents com quan descobries al videoclub thrillers, ara tristament oblidats, com El pacto de Berlín o Espías sin fronteras, un cinema tan petit com efectiu que et feia conscient de les conspiracions que mouen el món.
Una (altra) conspiració
La tercera temporada de Jack Ryan beu d’unes quantes fonts de Clancy, amb Pánico nuclear al capdavant, però també de la saga Bourne i fins i tot de la versió cinematogràfica d'El fugitivo. El seu protagonista dirigeix una operació a alta mar que ha de permetre localitzar una perillosa arma relacionada amb un vell programa soviètic. Però la cosa surt malament i Ryan ha d’investigar els fets sense poder confiar en ningú, ni tan sols en els seus propis superiors. Corrent per mig Europa, en el punt de mira de la CIA i només amb l’ajuda dels vells aliats, l’analista es troba enmig d’una conspiració que pot canviar el món per sempre més.
Un relat d'espies de tota la vida
Com es pot veure per l’argument, la sèrie no ven gaires motos: és un relat d’espies dels de tota la vida en què les aparences enganyen i qualsevol situació és susceptible d’acabar amb una persecució o un gir imprevist. Els seus responsables dosifiquen bé les sorpreses (malgrat que algunes són francament previsibles), però cometen alguns errors de calaix com dilatar innecessàriament algunes trames, forçar la credibilitat de la història quan menys ho necessita o presentar personatges que despisten més que aporten. El que l’acaba redimint són les seves escenes d’acció, les millor rodades de tota la sèrie; el carisma de John Krasinski (que si funciona tan bé és justament perquè no és l’actor més esperable per fer de Ryan) i els seus apunts geopolítics, que quadren perfectament amb la realitat actual i juguen hàbilment amb els seus elements més inquietants. Jack Ryan no genera debats a Twitter ni trenca el motllo del seu gènere, però se li ha de reconèixer certa tenacitat a l’hora d’apostar per un tipus de relat que, per irregular que sigui, sempre et resol una mala tarda.