Dilluns de Pasqua del 2025, 21 d'abril. Bona part de les converses del dia de la Mona giren al voltant de la figura del papa Francesc: el Vaticà havia anunciat a mig matí el seu traspàs després de setmanes ingressat a l'hospital . I, com que morto un papa se ne fa un altro, aquestes discussions, tant en l'àmbit familiar com en els mitjans de comunicació, intercalaven lloances i crítiques cap al papa mort i les especulacions sobre qui seria els substitut d'un Sant Pare molt singular i que s'havia posat en contra els sectors més conservadors de l'Església catòlica. En qüestió de dies, tothom se sentia un expert en aquesta institució i la realitat és que, molts dels que en parlaven amb la boca plena, tot just s'havien endinsat en les intrigues vaticanes a través de l'excel·lent Conclave, una pel·lícula que es va estrenar a finals del 2024. Només es va emportar un Oscar en la gala que s'havia celebrat un mes enrere i els seus intèrprets se'n van anar amb les mans buides, però havia calat en l'opinió pública i TikTok, una plataforma dirigida a un públic ben jove, anava plens de muntatges sobre cardenals, camarlencs i monges amb música de Charlie XCX.
"El cardenal reformista moderat nord-americà Robert Francis Prevost va assolint consensos"
En un moment complex per l'església, eren molts els que vaticinaven un conclave llarg i disputat, amb posicions enfrontades. Ara que s'està a punt de complir un any de la mort de Francesc, el català més ben informat de les intrigues vaticanes ha publicat un llibre sobre aquest conclave i repassa el camí que va portar el candidat "tapat" i que "va guanyar el soroll". Estem parlant de l'obra Lleó XIV, ombres sota la cúpula, de Vicenç Lozano, publicada per Pòrtic Edicions. Mentre altres mitjans parlaven encara de noms que ja havien quedat del tot descartats per diferents afers però que sonaven atractius pel públic, Lozano va ser el primer que va posar el nom d'aquest prefecte de la Congregació dels Bisbes, un càrrec que va resultar clau sota els frescos de Miquel Àngel. El sis de maig, hores abans que els cardenals es tanquessin a la Capella Sixtina, el periodista i historiador català ja parlava d'ell com un candidat que anava assolint cada cop més consensos i l'endemà ho va deixar per escrit a les xarxes.
Els noms dels favorits que aviat es van diluir
Francesc no havia estat enterrat encara a la seva basílica preferida, Santa Maria Major, i ja hi havia noms que destacaven i rumors que apuntaven en totes les direccions. Que havia arribat el moment perquè a Roma hi tornés a haver un papa italià, amb el focus posat sobre el secretari d'Estat del Vaticà, Pietro Parolin, que anhelava aquesta posició i va convèncer gairebé tothom que la podria aconseguir. Que després de més d'una dècada amb un papa punky i bocamoll era el moment de tornar a la rigidesa, amb els noms subratllats de Robert Sarah, guineà (era el torn d'un papa negre i ultraconservador?), l'estatunidenc Robert Burke, sancionat per Francesc, o Péter Erdő, hongarès i que partia com un dels possibles favorits. Que calia aprofitar el camí obert pel papa argentí i apostar per una figura com la del filipí Luis Antonio Tagle, de somriure afable però sense masses aliats als passadissos vaticans. També hi havia altres noms destacats, com el del patriarca llatí de Jerusalem, Pierbattista Pizzaballa, a qui a les xarxes se'l coneixia com el senyor amb el nom més italià de la història i que recentment ha estat notícia, o el del cardenal francès Jean-Marc Aveline. Aquests noms, que entre finals d'abril i principis de maig del 2025 ens van començar a sonar familiars, tenien alguns punts a favor, però cap d'ells va ser capaç de reunir els consensos necessaris per al càrrec.
Lozano, que ha estat redactor de la secció d'Internacional de TV3 durant més de trenta anys, del 1984 al 2019 i col·laborador de nombrosos mitjans de comunicació, és el gran expert del país en el Vaticà, autor de diferents llibres i reportatges sobre la institució. Tots aquests anys de bagatge l'han portat a tenir una xarxa extensa de fonts més que fiables que es veuen reflectides en aquest llibre que demostra que, sovint, la realitat supera la ficció: cops de porta, mirades penetrants, gestos silenciosos, expressions llatines... Tot això es present en aquest llibre, on es relata el camí complex que van seguir aquells que volien que el camí de Francesc continués obert i no arribés al poder un pontífex que desfés tot aquest recorregut.
Il Dottore, Monsenyor C i el director d'Orquestra
Lozano, que ens presenta qui després esdevindria Lleó XIV com l'home tranquil que travessa fumant la plaça de Sant Pere fins a l'entrada del Palau Apostòlic en un dels seus últims dies com a Robert Prevost, ens guia a través de tres figures: Il Dottore, un empresari catòlic, assessor d'alguns cardenals i admirador de Francesc que es va fixar com a gran objectiu trobar un candidat que pogués convèncer els més recelosos i que, alhora, continués amb el llegat de l'argentí; el Director d'Orquestra, molt poderós dins tot aquest entramat, elegant, molt pròxim a Lleó XIV i a qui l'autor descriu com la "persona que va escriure la partitura perquè Robert Francis Prevost arribés al pontificat", tot i que el seu testimoni li ha arribat a través d'altres fonts; Monsenyor C, el contrapès de la balança, antireformista i contrari a tota concessió per aconseguir l'eternitat de l'església, un representant del Vaticà profund, "conservador, i molt, però mai banal".
L'elecció d'un papa nord-americà en temps de Trump va sorprendre a alguns (per alguns és com si el pròxim James Bond fos nascut a Texas), tot i que des de l'Amèrica Llatina la seva elecció va ser rebuda amb entusiasme: ha passat bona part de la seva vida al Perú, a Chiclayo, i els mitjans de la zona l'identificaven com un papa que coneixia la pobresa de primera mà. De fet, la clau per sumar majories, com explica Lozano en el llibre, va ser els diners, l'economia i una possible solució als nombres vermells del Vaticà.
A Roma no es perd, s'espera
L'autor també ens explica el joc d'equilibris que van portar Prevost al papat, amb una xarxa de la qual ni ell n'era conscient, amb una història de secrets, confidències i gestos que resulta més emocionant que el perfil que finalment va ser escollit dins la Capella Sixtina pels seus col·legues: un reformista moderat, tot i que els més conservadors, començant pel polèmic empresari trumpista Steve Bannon, van posar el crit al cel pocs minuts després de veure qui apareixia a la Loggia de les Benediccions. Lozano, però, va més enllà i el relat també transcorre durant els primers mesos de papat de Lleó XIV, que, al juny, visitarà Barcelona coincidint amb el centenari de la mort d'Antoni Gaudí. A banda dels reptes als quals s'enfronta el nou papa, que aviat celebrarà el seu primer aniversari en el càrrec, com la lluita contra els abusos, també haurà d'estar preparat per fer front a aquells que, des de dins, vulguin enderrocar aquesta tendència a la reforma, per moderada que sigui, i que sempre estan a l'aguait. Com assenyala el conservador Monsenyor C en un dels fragments del llibre, "perdre implica que el partit s'ha acabat. I això, estimat meu, a Roma no passa mai. Aquí no es perd, s'espera".