Com a actor, Ralph Fiennes té mil cares, és un ésser camaleònic. N’hi ha prou amb repassar la seva filmografia: tots els seus papers són diferents, i la varietat de temàtiques és innumerable i indesxifrable. L’hem vist a La llista de Schindler, El Gran Hotel Budapest, Skyfall, El jardiner fidel o Cegats pel sol (meravellós remake de La piscine). També ha interpretat un paper tan icònic i popular com Lord Voldemort a la saga de Harry Potter. Però el seu últim treball destacat és Conclave, on fa de cardenal Lawrence (la mort del papa Francesc ha impulsat de nou les visualitzacions i la seva presència a les sales). Allà està sublim. “Quan vaig fer la pel·lícula, vaig viure aquell món, i és clar, m’interessa molt saber què passarà. Quan veig tots els cardenals a les fotos, em pregunto: per què no surto jo?”, diu l’actor entre rialles.
L’actor nascut a Ipswich fa 62 anys no fa pel·lícules amb la intenció d’obtenir guardons. Té, sobretot, vocació d’actor
Aquesta interpretació li va valer una candidatura als Òscar com a millor actor protagonista. Un premi que se li resisteix després de tres nominacions. Així i tot, l’actor nascut a Ipswich fa 62 anys no fa pel·lícules amb la intenció d’obtenir guardons. Té, sobretot, vocació d’actor. Per a cada nou paper, es prepara a consciència. A The Return, la pel·lícula que ha vingut a presentar a Barcelona (el BCN Film Fest també li ha atorgat el Premi d’Honor d’aquesta edició), s’ha esforçat per ser fidel a la mitologia d’Ulisses que arrossega aquesta història. Dos anys d’intens entrenament i una dieta estricta. Res a objectar; aquí el més important és el resultat. Però no només en l’àmbit físic, també hi ha una repercussió emocional. “En aquesta pel·lícula, Ulisses no té gaires certeses, està despullat davant el món. Però quan es refà i recupera forces, no sap què fer ni quines intencions té, i llavors diu: ‘fora, fora’. I insisteixo, no té cap certesa, per això aquesta odissea és tan diferent d’altres. I crec que aquesta era la proposta de l’Uberto. És un espai psicològic molt interessant. I sí, es pregunta: què hi faig jo aquí? La meva dona està amb algú altre? Està esgotat i sense propòsits a la vida. Llavors, saps que t’has de llevar i anar a treballar. Però per a ell, això ha desaparegut, aquest món interior ja no existeix. Per això, el repte que em va proposar l’Uberto —i que em va agradar molt— és que és un personatge que es va refent a poc a poc”, admet Fiennes.
Pot una pel·lícula evitar una guerra?
Un assoliment que comparteix amb el director italià Uberto Pasolini, nebot de Luchino Visconti, conegut per haver produït The Full Monty i per la surrealista aventura de Machan, sobre l’equip d’handbol de Sri Lanka. A The Return hi ha acció, però a la seva manera: l’ambientació és austera, i l’efecte es mou entre el silenci i una profunditat una mica lànguida. Fins que, en un moment determinat, esclata la batalla. Una pel·lícula que, probablement, convida a altres reflexions. “Hem viscut molts anys de pau relativa a Europa, tot i que sí, hi va haver la guerra dels Balcans, que va ser terrible. Hi havia conflictes en altres llocs, però com que els vèiem com a diferents, no ens hi fixàvem tant. Així que en aquesta pel·lícula, sobretot, contemplàvem el trajecte d’aquests individus. I encara que estigui situada en un entorn de pau, amb vestuari i escenaris fantàstics, el més important era observar el recorregut emocional d’una família trencada per la guerra que intenta reconnectar-se”, explica Pasolini.
Sobre aquesta qüestió, Fiennes també té la seva pròpia visió. “Crec que es podria fer tota una pel·lícula sense diàlegs, i penso que, quan treballo amb actors joves que es posen davant la càmera, seguint l’exemple d’algú com Carl Jung als anys seixanta, i sense saber què havien de fer, es preguntaven sobre aquelles cares i aquells canvis. Una de les coses que aprenen és que cal escoltar. Així doncs, quan faig aquests tallers, els faig parlar entre ells. I reaccionen a preguntes personals, sobre com es porten amb les seves mares, i encara que no sàpiguen què respondre, els dic: ‘la teva cara està plena de sentiments’. Per tant, si connectes aquella emoció amb una ferida de fa vint anys, estàs aconseguint coses. I això ja ho diu tot”, comenta. Amb el conflicte entre Rússia i Ucraïna encara viu, la pregunta sobrevola: pot ajudar una pel·lícula com aquesta a evitar una guerra? “No sé fins a quin punt una pel·lícula com aquesta pot ajudar a pal·liar les guerres. Ara bé, m’encantaria que la veiés Putin per recordar-li que en aquella guerra hi ha la seva gent. Per a què? No estaria malament que, en algun moment, pensés en com se sent la mare d’un soldat rus. O una esposa, o un pare. I aquest, d’alguna manera, és un dels objectius de la pel·lícula: fer que la gent hi pensi”, resol Pasolini.
No sé fins a quin punt una pel·lícula com aquesta pot ajudar a pal·liar les guerres. Ara bé, m’encantaria que la veiés Putin per recordar-li que en aquella guerra hi ha la seva gent
En aquest film, Fiennes coincideix de nou amb Juliette Binoche. El 1996 van protagonitzar El pacient anglès, aquell romanç ambientat al final de la Segona Guerra Mundial. Ha plogut molt des d’aleshores i, encara que l’actor britànic miri amb estima el passat, se centra més en el present. A més, aireja poques coses sobre la seva vida personal; tot es manté molt en secret. El que hagi de dir, millor en pantalla gran. “Un cop més, aquesta és la història d’un retorn. El retorn d’algú. El de dues persones que, per circumstàncies estranyes, fa molt que no es veuen. És el trajecte d’aquestes dues persones que necessiten unitat enmig de la complexitat. I aquí, és la reina qui decideix esperar. Ha de decidir com actuar davant una probable tornada del seu marit. Així que la pregunta és: ha fet bé esperant aquest home? I quan ell apareix, és incapaç d’obrir-se. També de demanar perdó o acceptació. Com assumeixes, doncs, aquesta debilitat? A més, no són capaços d’expressar el seu amor. El personatge de Penèlope és molt complex. Malgrat la seva generositat, tot en aquesta relació continuarà sent complex”, concreta Fiennes.
L’evolució física de Fiennes i les seves derivades són evidents. Ara bé, això és el més visible. És més difícil quantificar l’esforç emocional de fer una pel·lícula tan exigent com aquesta. “Si hagués fet la pel·lícula en el moment que em pertocava per edat —el d’Ulisses—, potser hauria tingut uns 46 anys, però resulta que l’he fet amb més de 60. Mai no vaig voler entrar en aquest aspecte, així que no podíem dir amb precisió quina edat tenia. És un home que ha viscut, que ha viatjat, que ha patit, i crec que el que més el defineix és la seva valentia. Potser no són les mateixes experiències que les d’Ulisses, però crec que, a la pel·lícula, tant jo com la Juliette (Binoche) en el seu paper sabem, o creiem saber, què fer amb les nostres vides i, lògicament, aquestes ja són diferents de com eren fa vint anys”, conclou Fiennes.