Ha rodat vint-i-dos llargmetratges en 25 anys i ha tocat tots els pals. Costa reconèixer el mateix director darrere drames tan colpidors com El temps que queda (2005), El meu refugi (2009), Frantz (2016) o Gracias a Dios (2018) i en comèdies de la lleugeresa de 8 mujeres (2002) o Potiche (2010). Ara presenta la seva nova pel·lícula, Mi crimen, que arribarà a les sales de cinema el proper dia 5 de maig, i que connecta amb les dues últimes, tancant conscientment una trilogia còmica. Hiperactiu i juganer, François Ozon (París, 1967) és una de les figures que arriba a la capital catalana gràcies al BCN Film Fest que es celebra aquests dies. El cineasta francès s’inspira en una vella i oblidada obra teatral escrita per Georges Berr i Louis Verneuil per construir una deliciosa reflexió sobre la sororitat amb potent missatge feminista, a partir de la peripècia d’una aspirant a actriu que pateix l’intent de violació d’un poderós productor que amagava intencions lascives en la seva oferta de feina. Tot un model de conducta pel condemnat Harvey Weinstein. Quan el depredador sexual apareix mort, ella passa a ser la principal sospitosa de l’assassinat.

Situada al bulliciós París de 1935, Mi crimen s’emmiralla en el teatre de boulevard francès i en les screwball comedies nord-americanes anteriors a la Segona Guerra Mundial i, a partir de rèpliques i contrarèpliques plenes d’enginy, de referències cinèfiles, i d’una encantadora lleugeresa de to, incorpora ecos del MeToo i posa la lluita del feminisme contra el patriarcat en l’eix del relat. François Ozon, a més, compta amb un repartiment de luxe: juntament amb les joves i fantàstiques Nadia Tereszkiewicz i Rebecca Marder, per la trama treuen el cap Dany Boon, Fabrice Luchini i, en un paper divertidíssim i ben passat de voltes, la divina Isabelle Huppert. Una bona mostra de l’estatus del director a la indústria, sempre acostumat a treballar amb els actors més importants del seu país. El cineasta ens atén hores abans d’inaugurar el BCN Film Fest.

françois ozon (2)
Foto: Pere Francesch / Quim Vallès

Mi crimen és una comèdia lleugera en el to, però parla de coses molt serioses, com la violència masclista, amb un discurs feminista molt potent.
Justament això és el que m’agrada de la comèdia, que a través d’ella poden gravitar assumptes més greus o fins i tot tenebrosos. A 8 mujeres es barrejava amb la tragèdia, perquè hi havia un suïcidi, i a Potiche hi havia una reflexió melancòlica de les relacions de parella. I ara, a Mi crimen hi ha un missatge amoral, perquè hi tenim un assassinat que fa que tothom sigui més feliç, que tothom hi surti guanyant. A mi la comèdia m’entusiasma no per ser comèdia, més aviat perquè possibilita múltiples nivells de lectura sobre qualsevol tema.

L’únic que no guanya és el productor assassinat. És inevitable pensar en Harvey Weinstein. Una de les teves aportacions al guió va ser convertir la protagonista en actriu. Situant la trama en el món del cinema hi havia un posicionament personal en temps del MeToo?
Sí, absolutament. Per un costat, l’obra original era misògina, pròpia del seu temps, els anys 30. Jo volia treure-la de context i situar aquesta trama del fals culpable en el món del cinema i el teatre perquè ja sabem que totes les actrius i tots els actors són uns mentiders i uns tramposos. Menteixen tota l’estona, fan trampes, i malgrat tot ens fascinen, els escoltem, els estimem, els adorem, els convertim en estrelles. I aquest element, aplicat a la trama, m’interessava molt. D’altra banda, òbviament tot el tema del MeToo també va tenir a veure amb que situés el conflicte entre una actriu i un productor, però tampoc volia anar gaire més enllà.

No faig cinema polític, no m’interessa, però sí volia fer una pel·lícula dedicada a les dones i per a les dones

El que està clar és que hi ha una lectura molt actual en una peça escrita fa quasi un segle...
La situació de les dones ha canviat moltíssim, per sort. Llavors, a França, les dones no tenien dret a votar ni a tenir un compte bancari, era molt difícil que tinguessin una carrera professional, i per casar-se necessitaven dot. El patriarcat ho aglutinava  tot. Igualment, encara hi ha molt de camí per recórrer. Com et deia abans, la comèdia permet tractar temes com aquests d’una manera lleugera que, entre d’altres coses, permet que un missatge com el de la pel·lícula arribi a més gent. No faig cinema polític, no m’interessa, però sí volia fer una pel·lícula dedicada a les dones i per a les dones.

A Mi crimen hi ha un grapat de picades d’ull al cinema clàssic i a la screwball comedy dels anys 30. I, en un moment donat, les dues protagonistes van a una sala de cinema com a antídot a una realitat no massa amable. No sé si ho fas amb certa nostàlgia...
En poc temps hem vist unes quantes pel·lícules com Babylon, de Damien Chazelle, Los Fabelman, d’Steven Spielberg i El imperio de la luz, de Sam Mendes, que d’alguna manera han fet un homenatge nostàlgic al cinema amb el que hem crescut. I, a posteriori, em fa la sensació que, després del confinament, tots vam tenir una mica de por a perdre el cinema com l’enteníem fins llavors, a perdre l’experiència col·lectiva que suposa viure una projecció en una sala. Amb els canvis d’hàbits i la consolidació de les plataformes, potser hem temut una desaparició que inconscientment ens ha empès a fer pel·lícules que celebren el cinema.

81cb3c5d f526 4651 9b86 6599c34f49c7 (1)

El film té dues actrius joves com a protagonistes, però comptes amb Dany Boon, Fabrice Luchini, André Dussollier o Isabelle Huppert en rols secundaris. En aquests anys has treballat amb quasi totes les grans estrelles del cinema francès. N’hi ha alguna que se t’hagi resistit?
Molts, molts... La veritat és que quan un actor o actriu em diu que no, ho accepto amb tranquil·litat tot i que em pugui saber greu, té les seves raons, i a mi m’agrada crear un clima d’alegria i complicitat als rodatges. Sophie Marceau m’havia refusat fins a quatre vegades abans de rodar Todo ha ido bien, però vaig seguir insistint fins que va dir que sí. Un altre exemple és Isabelle Adjani, que mai havia volgut treballar amb mi fins que vam fer Peter Von Kant. En aquest assumpte hi incideix molt la intel·ligència dels actors, quan s’adonen que el protagonisme d’un personatge, el temps en pantalla, no és tan important, i que de vegades poden treure suc a un paper secundari. En tot cas, tots els actors tenen un ego important, i si han acceptat és perquè segurament abans havien tingut papers molt més protagonistes a d’altres projectes meus. I tots ells, tots, em van venir a dir que al cartell de la pel·lícula el seu nom sortia amb lletres molt petites, i que les dues actrius joves ocupaven massa espai (riu).

Que si menteixen i fan trampes, que si tenen un ego gegant... quines clatellades deixes caure als intèrprets! Podríem parlar de l’ego dels directors, també.
(riu) Adoro els actors! I sí, jo també tinc un ego important. Però menys que el d’altres, eh... (riu)

Fa 25 anys de l’estrena de Sitcom, el teu primer llargmetratge. Una xifra rodona que convida a fer balanç. Com veus la trajectòria, el camí recorregut?
Ui! Tot ha anat molt de pressa, sembla que va ser ahir... Recordo que vaig presentar la pel·lícula a Sitges! No acostumo a mirar enrera, ni analitzar gaire, això és cosa vostra. L’època de Sitcom és quasi una altra vida. Mira, darrerament han començat a arribar-me invitacions per fer-me retrospectives, i això m’inquieta una mica, perquè acostuma a voler dir que tens un peu a la tomba. De moment les estic refusant totes!