A l’estiu sempre em poso melancòlic. Em passa com a les festes de Nadal, que mai no aconsegueixo evitar de mirar enrere. De petit ja ho pensava, que les vacances d’estiu, igual que les de Nadal, estaven condemnades a anar perdent la seva màgia. Era igual si feia un curset de natació, si dormia 13 hores seguides o si abusava de cubates en una discoteca, sempre pensava: “Tot això anirà perdent la seva gràcia”.

Ara, aconseguir que la vida tingui gràcia, demana més esforç. Tot i així, l’únic privilegi que enyoro d’aquell temps ja no és possible en cap època de l’any, ni per cap segment d’edat, excepte potser per alguns jubilats que no saben com funciona el mòbil. El que més m'agradava de l'estiu era la possibilitat de no fer res. Ser només un cos, viure com un gos de casa bona. Aprofitar el bon temps per pasturar com una vaca, era fins i tot millor que tocar un pit o enamorar-se.

Avui dia tant se val si passes el dia a la platja, en un poble de muntanya o si et quedes tancat a casa. L’ambient de casino et persegueix a tot arreu i és quasi tan difícil fugir del soroll de la tecnologia com de la pròpia ombra. Els estudis diuen que amb prou feines podem estar més de 10 minuts concentrats en una tasca sense que un estímul digital ens interrompi. També diuen que les millors aplicacions del negoci d’internet exploten les passions que ens fan més compulsius i vulnerables. 

Twitter, Whatsapp, Telegram, Facebook, Tinder, les apps no podrien fer vacances? A l’estiu descobreixes que és més difícil dedicar-se a no fer res, que no pas llegir amb atenció un llibre. El món tecnològic està massa pensat per satisfer la vanitat d’aquestes dones que presumeixen de poder fer dues coses al mateix temps. Sense quietud, és impossible que la imaginació es desenvolupi. La intel·ligència demana repòs, avorriment i una digestió luxosa, ben lenta i pacífica. 

Aquests dies penso molt en una setmana que vaig passar al Club Nàutic de Masnou estudiant per un examen sobre l’Espanya del segle XIX. Mig adormit per la combinació de sol i aigua, repassava pronunciamientos i constitucions. Sempre em va agradar estudiar els exàmens de juny a la piscina, acompanyat de les primeres carns llustroses de la temporada. Llavors no sabia que Francesc Pujol tenia predilecció per pensar al llit, ni que Balzac havia teoritzat sobre la vida ociosa i l’elegància.

A mesura que passava l’estiu, els amics que havien deixat d’estudiar s’aplegaven al voltant de la meva gandula. El mòbil no els sonava cada cinc minuts i es generava un ambient de poble mexicà que era una delícia. La companyia silenciosa dels amics, amenitzada pels crits de fons que venien de la platja o la piscina, m’ajudava a desconnectar del món i a pensar sense pressions, de la forma més lliure i espontània. Mai vaig caure en la pedanteria de treballar sense necessitar-ho. 

La digestió intel·lectual d’aquells estius em va blindar contra la por que fa la frustració i la solitud i va desenvolupar el meu sentit crític. És difícil mantenir una certa independència de criteri sense haver après abans a estar tranquil amb els propis pensaments. La preponderància que la tècnica ha agafat sobre la idea, té relació amb la manera compulsiva com tendim a consumir el temps a mesura que els mòbils i els ordinadors es modernitzen. La decadència d'una societat és una inflació del mètode i el sentit pràctic.

Quan no hi ha temps ni serenitat per contemplar, la creativitat es va morint perquè només creus en el que veus. I llavors penses que exhibeixes grans coneixements quan en realitat només recites dades en un context cada cop més deshumanitzat i empobrit.