Pel·lícules per a tots els gustos, estrelles d’aquí i d’allà, humanes i animades. Somriures i riallades, llàgrimes i adrenalina, i el comiat d’una de les grans icones de la història del cinema dels darrers 50 anys. L’estiu cinematogràfic 2023 ve carregat d’emocions fortes. Us resumim les cites imprescindibles dels mesos vinents en cinc categories.
Un estiu d'estrenes cinematogràfiques
Les icones: Indy i Ethan
Les llàgrimes de Harrison Ford humanitzaven l’heroi galàctic i l’arqueòleg aventurer, enmig del merescudíssim homenatge d’un Festival de Canes que regatejava una estona les autories. La sorpresa emocionava Ford, i en els seus ulls humits reconeixem una figura d’importància inabastable en un Hollywood que quasi ha desaparegut. Que dues entregues crepusculars de franquícies històriques siguin les més esperades de l’estiu d'aquest 2023 ens fa abraçar l’esperança que el gran cinema, el de les sales i les cues, el de la comunió amb el veí que salta o riu quan saltes o rius tu, el cinema al cinema, es resisteix a morir.
S’estrenen Indiana Jones i el Dial del Destí (28 juny) i Misión: Imposible. Sentencia mortal parte 1 (12 juliol), i ens preparem per gaudir com a criatures. La primera, episodi final de les aventures del doctor Jones que formen part de l’educació sentimental de dues (o tres) generacions d’espectadors. La segona, prova indiscutible del pacte amb Satanàs per l’eterna joventut del ja sexagenari Tom Cruise, el gran entretenidor del Hollywood en perill d’extinció.
Indiana Jones i el Dial del Destí recupera les velles batalles d’Indy contra els nazis, ara vinculats al blanquejament científic de la NASA, i torna a perseguir una vella relíquia amb poders insospitats. Pura, i òbviament nostàlgica, aventura. Quasi tant com la nova mostra de boníssima salut d’una franquícia que va començar el 1995 (la fórmula pobre i televisiva ho va fer 30 anys abans) i que manté el seu protagonista, superada la seixantena i mantenint la velocitat Flash en les seves habituals carreres davant la càmera. A Misión: Imposible. Sentencia mortal parte 1, Tom Cruise segueix corrent i salvant el món, i fent pel·lícules d’espies collonudes.
La batalla de les xarxes: Nolan vs. Barbie
S’estrenen el mateix dia, el 20 de juliol. I, probablement, participant d’una batalla per la taquilla del primer cap de setmana que Twitter ha alimentat sense fre, totes dues s’han avançat de divendres, jornada habitual de les novetats, a dijous. Potser per curar-se en salut si la platja i les eleccions generals del dia 23 resten públic a les sales.
La xarxa social treu fum, sovint amb sentit de l’humor i mems de tot tipus, perquè en l’enfrontament hi entra el salseo empresarial: després de 20 anys d’exitosa col·laboració (les seves tres pel·lis de Batman, Origen o Interestellar), Christopher Nolan abandonava Warner, emprenyat per l’estratègia que la multinacional havia seguit durant la pandèmia amb l’estrena mixta de Tenet en cinemes i plataformes. Nolan ha rodat Oppenheimer per Universal, i apunta a ser el blockbuster de qualité d’aquest estiu. Però la seva competidora, encantada de ser-ho, del 21-J és Barbie, que està produïda per... Warner!
D’una banda, Oppenheimer és un ambiciós, i podem apostar que extremadament trascendent, retrat d’una figura històrica i controvertida: el físic Robert Oppenheimer, dissenyador de la primera bomba atòmica, i home marcat per les seves contradiccions, que inclouen una obsessió per derrotar els nazis i aconseguir la pau i la construcció de l'arma definitiva capaç d'acabar amb tota la humanitat. Amb Cillian Murphy (el sensacional Tommy Shelby de Peaky Blinders) a la pell del científic, el film de Nolan compta amb un repartiment sensacional: Matt Damon, Emily Blunt, Florence Pugh, Gary Oldman, Kenneth Branagh, Rami Malek i Robert Downey Jr.
Barbie, en canvi, s’endevina una fantasia satírica i lleugera, amb Margot Robbie i Ryan Gosling a la pell de la nina de Mattel i el seu company de plàstic Ken, amb banda sonora de Dua Lipa i Charli XCX, i mirada de la directora de Mujercitas o Lady Bird, Greta Gerwig. Les primeres estimacions de la batalla, per cert, apunten a victòria de la nina.
Segones, terceres, quartes parts...
A banda d’Indiana Jones i de Misión: Imposible, les seqüeles seran protagonistes de l’estiu cinematogràfic. D’aquesta manera veurem continuacions de cinema d’acció, com The Equalizer 3 (1 setembre), amb Denzel Washington i el director Antoine Fuqua tornant a fer equip en un nou relat de revenges justicieres. O Los Mercen4rios (22 setembre), amb l’incombustible Sylvester Stallone i la seva colla de soldats venuts al millor postor.
Tindrem ensurts com els d’Insidious: La puerta roja (21 juliol), cinquena entrega de la terrorífica franquícia, que enllaça amb la segona part (la tercera i la quarta funcionaven com a preqüeles) i suma experiències sobrenaturals a les ja conegudes. I ensurts més lleugers i catxondos ens els donarà Megalodón 2: La fosa (4 agost), amb Jason Statham contra una bèstia prehistòrica que reapareix de les profunditats de l’oceà.
També és una continuació, o el tancament (diuen) de la trilogia d’adaptacions que Kenneth Branagh ha dirigit i protagonitzat sobre les novel·les d’Agatha Christie amb el detectiu Hercule Poirot. En el cas de Misterio en Venecia (15 setembre), Branagh versiona el llibre Las manzanas, en un nou cas a resoldre pel mític detectiu.
I aquest estiu arribaran les continuacions de dues comèdies d’èxit. Per un costat, Campeonex (18 agost) recupera els protagonistes d’aquell fenomen dirigit per Javier Fesser, que va guanyar el Goya i que posava al damunt de la taula la inclusió d’intèrprets amb diversitat funcional intel·lectual. I per altra banda, Mi gran boda griega 3 (8 setembre), inesperada tercera entrega d’aquell sleeper de les taquilles de principis de segle.
I no forma part d’una franquícia, però ningú ho diria: Vacaciones de verano (6 juliol) marca la cita habitual de Santiago Segura amb el cinema familiar d’estiu. Després de les tres parts de Padre no hay más que uno y d’A todo tren. Destino Asturias, de nou amb Leo Harlem de còmplice, i amb el mateix repartiment de nens actors més aviat insuportables, el cóctel està servit i és una assegurança de vida si parlem en termes de taquilla.
Els dibus regnen a l’estiu
Els més petits acostumen a escollir l’animació, i aquest estiu hi haurà un grapat de pel·lícules de dibuixos. El llistat s’obre amb la nova criatura de Pixar. Es diu Elemental (14 juliol) i hi uneix un disseny colorista i espectacular amb una història que aposta pels valors habituals de la casa: empatia i la diferència que uneix més del què separa. Aquí plantegen una insòlita història d’amor en el marc d’un món habitat per éssers de foc, aigua, terra i aire, els quatre elements d’Elemental City. Els espectadors del film es trobaran amb un extra: el curtmetratge Una cita con Carl, en el que l’ancià rondinaire de la magistral Up torna a quedar amb una dona després d’enviduar.
Un os i un ratolí són els ja coneguts protagonistes de la producció francesa El viaje de Ernest y Celestine (4 agost), i les emmascarades tortugues més famoses del planeta tornen a les sales amb Ninja Turtles: Caos mutante (25 agost). I a un públic adolescent s’adreça The First Slam Dunk (7 juliol), film que recull l’èxit d’una sèrie anime que barreja basket i peripècies d’institut.
I abans de passar-nos al cinema català, una de dibus dirigida pel barceloní Salvador Simó (autor de Buñuel en el Laberinto de las tortugas). El cineasta signa ara Dragonkeeper (22 setembre), ambiciosa coproducció hispano-xinesa, sobre els best-sellers de Carole Wilkinson: aventures èpiques i fantàstiques amb una nena convertida en guardiana de dracs a la Xina medieval.
Cinema català, cinema fet a Catalunya
Haurem d’esperar fins a primers de setembre per veure el segon llargmetratge de l’actriu i cineasta Elena Martín Gimeno, Creatura (8 setembre), que arriba amb l’aval del Premi a Millor Pel·lícula Europea a la Quinzaine des Réalisateurs de Cannes. Un film complexe, valent i arriscadíssim, que parla del desig i dels tabús, de sexe i de vulves.
També de sexe, i amb l’Elena Martín fent un paper secundari, parla Unicorns (30 juny), dirigida per Àlex Lora i amb Greta Fernández en una història d’autodescobriment, la d’una millennial que tracta de trobar el seu camí entre likes i vincles poliamorosos.
I als sentits apel·la Esperando a Dalí (14 juliol): al gust i a l’olfacte de l’experiència gastronòmica que proposa un cuiner que obre un restaurant al Cadaqués dels darrers anys de la dictadura franquista, i que somia amb rebre Salvador Dalí com a client. Una comèdia bonrotllera que protagonitzen Ivan Massagué i Pol López i que s’inspira remotament en la creació i l’èxit d’El Bulli, tot i que no som davant de cap biopic sobre Ferran Adrià.
Barcelona i el Baix Llobregat formen part del paisatge de Mi soledad tiene alas (25 agost), primera experiència com a director de Mario Casas, que torna així als espais on es va criar. I ho fa amb una mirada a la marginalitat que aposta pel retrat social realista, amb picades d’ull al cinema quinqui, sobre tres joves de l’extraradi de Barcelona que pinten graffitis i, de vegades, roben joieries.