“Vull fer-vos saber que Warner Bros m'ha demanat que renunciï al meu paper de Grindelwald a Bèsties fantàstiques i respecto i accepto aquesta petició”, anunciava Johnny Depp al seu Instagram. Després d’interpretar el poderós Senyor de la Mort a les dues primeres entregues de la saga, que forma part de l’univers Harry Potter, el popular actor nord-americà era convidat a abandonar el personatge i el vaixell per culpa d’una decisió judicial. Les raons del canvi tenien a veure amb la guerra judicial que mantenia Depp, acusat de maltractaments per la seva ex, Amber Heard. L’actor havia denunciat per difamació el diari britànic The Sun per haver donat per certes les acusacions, però un jutge de l'Alt Tribunal de Justícia de Londres va fallar en contra de Depp, desencadenant les alarmes a Warner, ja escarmentada amb les conseqüències de les habituals declaracions transfòbiques de J.K. Rowling.
Enmig de la lluita judicial de Depp, Warner va decidir, doncs, posar-se la bena abans de la ferida i va oferir el personatge a Mads Mikkelsen. No és l’únic cas de substitució traumàtica patida per les adaptacions cinematogràfiques de l’univers Harry Potter. La mort de Richard Harris després del rodatge de Harry Potter i la Cambra Secreta va obligar a buscar un nou professor Dumbledore, paper que va desenvolupar Michael Gambon a les cinc pel·lícules posteriors. El cas de Johnny Depp no és cap excepció. Recordem 9 casos més d’estranyes substitucions que van alimentar tot tipus de rumorologies: actors cancel·lats, fugides i, fins i tot, morts en ple rodatge, formen part del menú.
“No passa res, ho puc arreglar”, va pensar Ridley Scott quan van sortir a la llum les repetides acusacions contra Kevin Spacey per assetjament sexual. Any 2017, el director de Blade Runner ja tenia acabada la seva pel·li Tots els diners del món, i, després de mil i una reunions, es va decidir substituir l’actor pel veteraníssim (i ja traspassat) Christopher Plummer. Scott va tornar a rodar les escenes a les que apareixia Spacey, i va haver de fer servir la màgia digital per incorporar actors com Mark Wahlberg o Michelle Williams, amb agendes incompatibles amb el nou pla de rodatge. L’onada de l’escàndol va fer que Spacey també fos despatxat per Netflix i no apareixés a la sisena i última temporada de House of Cards. De fet, l’intèrpret no tornaria al cinema fins fa uns mesos, quan va rodar la italiana L'uomo che disegnò Dio, dirigida per Franco Nero, film on es posa a la pell d’un detectiu que investiga... unes acusacions falses d’assetjament sexual.
Robert Zemeckis volia Michael J. Fox per protagonitzar un projecte boig sobre un jove que viatja al passat i està a punt de provocar que els seus pares no s’enrotllin mai. Però l’actor, estrella televisiva a mitjans dels anys 80, tenia un contracte amb la sèrie Enredos de familia que no li permetia compaginar el rodatge de totes dues produccions. Així doncs, Zemeckis va apostar per Eric Stoltz, que llavors acumulava bones crítiques per la seva feina a Máscara, de Peter Bogdanovich. Però, després d’unes setmanes treballant a Retorn al futur, ni el cineasta ni l’actor s’hi trobaven còmodes. Les negociacions amb els productors d’Enredos de familia van donar un tomb i Michael J. Fox va poder sumar-se a un projecte que el convertiria en tota una estrella de la gran pantalla. Més enllà de l’explicació oficial del canvi, marcada per les clàssiques diferències creatives i una elecció inadequada, la rumorologia apunta a que Stoltz era un malson pels seus companys, que no el suportaven, i que, instal·lat en l’autocomplaença, es creia el nou Pacino. Que el despatxessin va ser una de les millors decisions de la història del cinema popular.
El 22 de gener del 2008 moria l’actor i naixia el mite. Heath Ledger, el Joker d’El Cavaller Fosc i el cowboy torturat en assumir la seva homosexualitat a Brokeback Mountain, tenia només 28 anys quan una sobredosi accidental de medicaments, segons la versió oficial, li va fer perdre la vida. L’intèrpret estava en ple rodatge, a les ordres de Terry Gilliam, de L'imaginari del Doctor Parnassus, i el cineasta i ex Monty Phyton es va plantejar abandonar la pel·lícula, però les pressions de l’equip tècnic el van convèncer per seguir endavant. Després de descartar la manipulació digital, va acabar apostant per una solució sorprenent: substituir-lo per diferents actors. La premissa del film, amb pactes amb el Diable i un mirall màgic que explorava la imaginació dels qui es reflectien, va permetre un joc amb el guió, provocant transformacions físiques del personatge de Ledger en els seus viatges per un món paral·lel i irreal. Així doncs, Gilliam va contractar tres estrelles, Johnny Depp, Colin Farrell i Jude Law, tots ells amics de l'actor traspassat (de fet, van donar els seus guanys a Matilda, la filla que Heath havia tingut amb Michelle Williams), i va poder acabar el film pòstum d’un Ledger que tenia el món als seus peus.
Una altra mort en plena filmació, la de Tyrone Power durant la producció de Salomó i la reina de Saba (King Vidor, 1959), va omplir pàgines als diaris de l’època. L’actor, tota una estrella durant dues dècades (gràcies a títols com El signo del Zorro, El hijo de la furia o Testimoni de càrrec), va patir un infart minuts després de rodar una escena d’una lluita a espases amb George Sanders. Power no sobreviuria, i la producció es va aturar durant unes setmanes fins que van decidir substituir-lo per Yul Brynner. Salomó i la reina de Saba acabaria sent tot un èxit de taquilla
D’entre la molta literatura que va generar un rodatge tan infernal com el de la monumental Apocalypse Now, un dels episodis més sonats va ser la substitució de Harvey Keitel per Martin Sheen a l’hora de posar-se a la pell del capità Benjamin L. Willard. Francis Ford Coppola, al projecte que va estar a punt d’acabar amb la seva salut, va veure clar que l’accidentada elecció de Keitel (abans va temptejar mig Hollywood: d’Steve McQueen a Robert Redford, d’Al Pacino a Jack Nicholson) era un error. No fa gaire, el propi intèrpret encara es manifestava al respecte: “Crec que al llibre que es va fer sobre la realització del film, Coppola deia que no m’agradava la jungla, que no volia quedar-m’hi tant de temps. Curiós, perquè vaig passar tres anys al Cos de Marines dels Estats Units a la selva. En tot cas, no estic molest amb Francis. Va fer el que va sentir que havia de fer. Però hi ha una confusió amb la veritat i no m’he sentit mai bé amb això”. El canvi va ser artísticament afortunat, però va alimentar la llegenda d’una filmació terrible: Martin Sheen va aterrar a les Filipines en plena batalla amb els seus propis dimonis. L’alcoholisme, el cop de puny al mirall que es veu al film i que li va provocar un tall al braç, i un infart que quasi el mata. Però aquesta és una altra història.
És una de les històries més sucoses del cinema espanyol i no se n’havia parlat gaire fins que Jorge Sanz es va obrir a una entrevista amb Alberto Chicote al programa Fuera del mapa. L’actor feia broma sobre com Carne trémula havia estat la pel·lícula més rendible de la seva carrera... tot i no aparèixer-hi. Una setmana abans de començar el rodatge, Pedro Almodóvar el va fer fora, segons explicava Sanz, per culpa de la seva actitud arrogant, però també per l’atipament mutu i el desacord amb els mètodes del cineasta (“trenca els actors”, deia). Això sí, Sanz, que reconeixia que el director és un geni, va cobrar el seu sou i va poder comprar una casa als seus pares. Finalment, Liberto Rabal seria el seu substitut al repartiment de Carne trémula.
“Quan vaig acabar de rodar Septiembre, vaig unir totes les parts i vaig contemplar la meva obra, vaig pensar que sí era digna de Chejov. Concretament de Moe Chejov, el lampista”, escriu Woody Allen a les seves memòries, A propòsit de no res. I continua: “Cap muntatge podia salvar aquella pel·lícula, i llavors, en un rapte d’arrogant demència, vaig decidir tornar a rodar-la sencera”. Filmada entre Hannah i les seves germanes i Dies de ràdio, dues rotundes obres mestres, Allen volia acostar-se a l’univers de l’escriptor rus Anton Txekhov amb una claustrofòbica història amb les emocions a flor de pell. El cineasta novaiorquès va decidir substituir gran part del repartiment: si ja durant el primer rodatge va despatxar Christopher Walken i el va canviar per Sam Shepard, un cop presa la radical decisió, Allen va formar un nou casting. Maureen O’Sullivan (la Jane de les pel·lis de Tarzán i mare de Mia Farrow, parella del director en aquells temps, i que fou la gran decepció d’Allen) va ser canviada per Elaine Stritch; Charles Durning va desaparèixer en favor de Denholm Elliot; i Sam Waterston heretaria el personatge de Walken/Shepard. “La pel·lícula va naufragar, però jo em vaig divertir moltíssim fent-me passar per un dramaturg rus”, remataria Allen al seu llibre.
David Fincher portava quasi tres setmanes filmant L’Habitació del Pànic quan es va adonar que la fractura al genoll que Nicole Kidman s’havia fet als platós de Moulin Rouge feia inviable que l’actriu seguís amb un rol tan físic i contundent. Fincher es va plantejar la possibilitat d'endarrerir el rodatge, però va acabar substituint la seva lesionada intèrpret per una Jodie Foster que només va tenir nou dies per preparar el personatge. Ara bé, si pareu orella trobareu que Nicole Kidman encara apareix a la pel·lícula: hi fa un cameo sonor, posant la veu telefònica de la núvia del marit de la protagonista. Curiosament, L’Habitació del Pànic també va veure com l’actriu inicialment escollida per fer el paper de la filla de la protagonista, Hayden Panettiere (recordada per la sèrie Herois), també seria substituïda abans de començar a rodar per Kristen Stewart.
La mala comunicació entre actor i director porta, de vegades, a malentesos que poden costar una feina. És el que van viure Ryan Gosling i Peter Jackson: l’estrella de La La Land i sex symbol de Hollywood havia d’intepretar el desesperat pare d’una adolescent assassinada a l’adaptació de la novel·la d’Alice Sebold Desde mi cielo. A poc de començar el rodatge, Gosling s’hi va presentar amb un important sobrepès. “Teníem una idea diferent de com enfocar el personatge”, explicaria després l’actor. “Vaig passar dels meus 68 kilos habituals a quasi 100, a base de gelats Haagen Dazs i de beure refrescs”. Gosling va pensar que seria una bona idea mostrar el dolor d’un home que ha perdut la filla i que s’ha abandonat. Però Peter Jackson el va enviar al gimnàs. En tot cas, i malgrat l’extraordinària capacitat d’alguns actors per transformar-se físicament en temps rècord, es van adonar que les diferències creatives anaven més enllà, i actor i cineasta van decidir que el millor era buscar un altre actor. El finalment escollit seria Mark Wahlberg.