Acaba de sortir publicada en edició de butxaca A propòsit de no res (Alianza Editorial, 2021). L'autobiografia de Woody Allen, el genial cineasta nord-americà, ens descriu la seva vida, tant professional: la seva feina en pel·lícules, teatre, televisió, clubs nocturns i obra impresa; com personal, parlant obertament de les seves relacions amb familiars i amics, i dels amors de la seva vida. Us oferim un tast del seu primer capítol.
Un jueu dur de pelar
Com li passava a en Holden, no tinc cap ganes d’embolicar-me a explicar collonades de l’estil David Copperfield, tot i que, en el meu cas, sí que trobareu més interessant llegir unes quantes coses sobre els meus pares, que no pas sobre mi. El meu pare, per exemple, nascut a Brooklyn quan tot eren granges, aplegapilotes als partits dels Brooklyn Dodgers del començament, vividor de sales de billar, receptor d’apostes, menut de mida però un jueu dur de pelar, vestit amb camises bones i els cabells engominats i pentinats enrere a la manera de George Raft.
Avancem el primer capítol de l'autobiografia de Woody Allen, A propòsit de no res. Foto: EFE
Res d’anar a l’institut: als setze anys, a la Marina; membre d’un escamot d’execució a França que va afusellar un soldat de marina nord-americà per haver violat una noia nadiua. Tirador condecorat, sempre li va encantar prémer el gallet i va portar pistola fins el dia que va morir, amb una bona tofa de cabells grisos i la vista perfecta en tots dos ulls, als cent anys. Una nit, durant la Primera Guerra Mundial, un torpede va tocar el vaixell on anava, navegant en aigües gelades, força lluny de la costa europea. El vaixell es va enfonsar. Tothom es va ofegar, llevat de tres paios, que van nedar els diversos quilòmetres que els separaven de la platja. Ell va ser un d’aquests tres, capaços d’heure-se-les amb l’Atlàntic.
El dia que van matar Kid Dropper
Però, aquella vegada, em va faltar ben poc per no haver nascut. S’acaba la guerra. El seu pare, que havia fet calés, sempre el va consentir, l’afavoria sense cap mena de vergonya respecte els seus dos germans beneits. I amb beneits, vull dir beneits. Quan era petit, la seva germana sempre em feia pensar en una d’aquelles atraccions de fira de cap encongit. El seu germà, feble, poca cosa i amb pinta de degenerat, vagava pels carrers del barri de Flatbush repartint diaris, fins que es va fondre com un tros de pa d’àngel. Es va tornar blanc, més blanc, encara més i adeu-siau. Així doncs, el pare del pare regala al seu xicot preferit, el mariner, un cotxe de luxe amb el qual l’altre fa uns quants tombs per l’Europa de postguerra.
La música jazz sempre ha estat la gran passió de Woody Allen. Foto: EFE
Quan torna a casa, el vell, l’avi, ha afegit uns quants zeros al compte corrent i fuma cigars Corona dels bons. És l’únic jueu que treballa de comercial per a una gran empresa cafetera. El pare li fa els encàrrecs i, un dia, mentre carreguen sacs de cafè amunt i avall, passa per davant d’uns jutjats i veu en Kid Dropper, un mafiós d’aquella època, baixant les escales. En Kid es fica dins d’un cotxe, i un pocapena que es diu Louie Cohen salta damunt del vehicle i, mentre el pare s’està allà dret, mirant-s’ho, clava quatre trets a través de la finestra. Abans d’anar a dormir, mon pare me la va explicar moltes vegades, aquesta història, cosa que resultava molt més emocionant que no les aventures d’en Borrissol, la Patufa, en Cotó Fluix i en Peret.
Buscant-se la vida
Mentrestant, el pare del pare, amb la idea de transformar-se en un gran empresari, compra una flota de taxis i diverses sales de cinema, comptant-hi el Midwood Theatre, on jo havia de passar bona part de la infantesa evadint-me de la realitat, però això va venir després. Primer havia de néixer. Per desgràcia, abans que tingués lloc aquesta petita remotíssima possibilitat còsmica, el pare del pare, en un atac d’eufòria frenètica, va apostar cada vegada més i més diners a Wall Street, i ja us imagineu on estem anant a parar. Un cert dijous, la borsa va fer un gran pet, i l’avi, el gran magnat, va caure de cop en la pobresa més abjecta. Adeu als taxis, adeu als cinemes, els amos de les empreses cafeteres es tiren per la finestra.
Publicada per Alianza Editorial, acaba d'arribar a les llibreries en edició de butxaca A propòsit de no res. Foto: EFE
El pare, que tot d’una s’ha de responsabilitzar de la seva pròpia ingesta de calories, es veu obligat a buscar-se la vida; fa de taxista, porta una sala de billar, practica estafes diverses amb un cert èxit i fa de receptor d’apostes. Als estius, cobra per anar a Saratoga a supervisar uns negocis dubtosos relacionats amb les curses de cavalls, per encàrrec de l’Albert Anastasia. Aquests estius passats al nord de l’Estat eren una altra font de contes d’abans d’anar a dormir. Aquella vida li encantava. Roba elegant, dietes generoses, dones sexis i, llavors, no se sap ben bé com, coneix la mare. Renoi.
El misteri de la matèria fosca
Que s’acabés embolicant amb la Nettie és un misteri comparable al de la matèria fosca. Amb personalitats tan incompatibles com la Hannah Arendt i en Nathan Detroit, no es posaven d’acord sobre absolutament res, llevat de Hitler i dels meus informes escolars. I malgrat les carnisseries verbals en què s’embrancaven, van estar casats setanta anys; sospito que per despit. Amb tot, estic segur que, a la seva manera, una manera que només deuen conèixer unes quantes tribus de caçadors de caps de Borneo, s’estimaven.
Woody Allen és una de les figures més rellevants de la cultura del segle XX. Foto: EFE
En defensa de la mare, he de dir que la Nettie Cherry era una dona meravellosa; llesta, treballadora, sacrificada. Era fidel, dolça i amable, però no era, diguem-ne, atractiva. Quan, anys més tard, jo anava dient que la meva mare s’assemblava a en Groucho Marx, la gent es pensava que feia broma. Els últims anys de la seva vida va patir demència senil i va morir als noranta-sis anys. Ni cap al final, quan ja no sabia el que es deia, no va perdre mai la capacitat de lamentar-se, que havia convertit en un art.
Sense preocupar-se de res
El pare, àgil fins passada la norantena, no va tenir mai cap preocupació ni problema que li torbés el son. Ni cap pensament, la vigília. La seva filosofia es podia resumir en la frase "si no tens salut, no tens res", una saviesa més profunda que tota la complexitat del pensament occidental, concisa com una galeta de la fortuna. I va conservar la salut. "No em preocupa res, a mi", solia fatxendejar. "Ets massa burro perquè res et preocupi", provava d’explicar-li amb paciència la mare.
Woody Allen ens descobreix la seva vida, professional i personal, a A propòsit de res. Foto: EFE
La mare tenia cinc germanes, totes molt casolanes, de les quals ella era la més casolana de la colla. Deixeu-m’ho dir així: la teoria freudiana del complex d’Èdip, segons la qual els homes, inconscientment, volem matar el pare i casar-nos amb la mare, pel que fa a la meva mare us ben prometo que és paper mullat. Encara que la mare cuidava molt millor els seus fills, era molt més responsable, més honesta i molt més madura que aquell pare meu, força més amoral i faldiller, jo, malauradament, l’estimava més a ell. Tothom l’estimava. Suposo que perquè era un home agradable, més proper, més afectuós, mentre que ella, en canvi, no feia presoners.
Cinc dòlars a la tauleta
Ella era la que evitava que la família s’enfonsés. Treballava de comptable en una floristeria. Portava la casa, cuinava tots els àpats, pagava les factures i s’assegurava que hi hagués formatge a les rateres; el pare, en canvi, separava bitllets de vint d’un feix, sense poder-s’ho permetre, i me’ls ficava a la butxaca mentre dormia. En les comptades ocasions que el pare encertava la combinació de la loteria, tots ens en beneficiàvem. El pare hi jugava cada dia, fes sol o plogués. De tot el que feia, allò era el que s’assemblava més a la pràctica religiosa. I tant si sortia de casa amb un dòlar com amb cent, se’ls gastava tots abans de tornar-hi. En què? En roba i altres productes de primera necessitat, com ara pilotes de golf trucades que rodaven de tort i podia fer servir per enganyar els seus companys.
Woody Allen actuant amb el seu grup de jazz a Barcelona. Foto: ACN
I també se’ls gastava amb mi i la meva germana, la Letty. Ens malcriava amb la mateixa prodigalitat amb què el seu pare l’havia malcriat a ell. Un exemple: durant una temporada, el pare va fer de cambrer al Bowery, de nits, on només cobrava les propines. I, malgrat tot, cada matí, quan em llevava –aleshores anava a l’institut–, em trobava cinc dòlars a la tauleta de nit. Als altres nois que coneixia els donaven cinquanta centaus o potser un dòlar de setmanada. A mi me’n donaven cinc al dia! I què en feia? Menjava fora, comprava trucs de màgia, o els feia servir per finançar els meus jocs de cartes o de daus.
Pura màgia
Heu de saber que m’havia convertit en mag amateur, perquè m’encantava tot el que tingués a veure amb la màgia. Sempre m’aficionava a tot el que comportés estar sol, com ara fer jocs de mans, tocar el clarinet o escriure, perquè així evitava haver de tractar amb altres éssers humans que, sense saber ben bé per què, no m’agradaven o no m’inspiraven confiança. I dic "sense saber per què", perquè venia d’una família extensa, gran i afectuosa en què tothom em tractava molt bé. És com si hagués nascut genèticament pollós.
Woody Allen és l'autor d'algunes de les millors pel·lícules de tots els temps. Foto: Viquipèdia
M’estava tot sol, practicant moviments amb cartes i monedes, aprenia a manipular la baralla, a fer escartejos falsos, talls falsos, escamotejos, a repartir la carta de sota. En tot cas, per a un pollós nat com jo, de treure un conill de dins un barret a adonar-me que podia fer trampes amb les cartes només hi havia un pas. Gràcies a l’ADN enredaire per part de pare, aviat vaig començar a enganyar el personal jugant a pòquer: plomava els ingenus, repartia com em convenia, manipulava el tall i m’embutxacava la setmanada de tothom.