“El que fa única la saga és haver vist com uns nens es convertien en adults a través de la pantalla” explica David Heyman, productor de totes les pel·lícules de Harry Potter. Un viatge al llarg de deu anys que Harry Potter 20è aniversari: Retorn a Hogwarts repassa deu anys més tard amb el repartiment i directors dels films. Daniel Radcliffe, Emma Watson, Rupert Grint i companyia es retroben per recordar sentiments, connexions i anècdotes d’aquella època màgica. Per reviure, al cap i a la fi, el que va ser la seva infància i adolescència que, d’alguna manera, també ho va ser pels milions de nens i nenes que vam créixer amb la saga, i que ara podem reviure amb ells a través d’HBO Max.
Emoció a flor de pell
El principal adjectiu per descriure el retrobament és emocionant. Fins i tot qui no sigui un fan incondicional de les pel·lícules trobarà una tendresa innegable en el vincle que s’estableix entre els diferents membres del repartiment per tot el que van arribar a viure junts. En aquest sentit, la idea d’ajuntar-los perquè interactuïn entre ells en lloc de limitar-se a les clàssiques entrevistes individuals mirant a càmera és molt encertada perquè aconsegueix treure molta més emoció dels actors, regalant-nos moments com el de Rupert Grint dient-li I love you a Emma Watson.
L’entrega per part de tots ells en aquest projecte també és clau perquè l’emoció arribi a l’espectador, fent-nos adonar que el repartiment s’estima la saga tant o més que els seus fans. Un sentiment de família que traspassa la pantalla i que fa caure més d’una llàgrima quan, per exemple, parlen del moment en que s'acomiadaven el darrer dia de rodatge.
Anècdotes inèdites
Però, a més d’emocionant, la celebració del 20è aniversari de Harry Potter també és molt interessant. Recorrent cada una dels films, els actors ens expliquen anècdotes inèdites que ens ajuden a entendre millor el què passava darrere les càmeres.
Els dubtes d’Emma Watson per si seguir fent d’Hermione després de la quarta entrega, la seva relació d’amor amb Tom Felton - sempre platònica - o la sensació de Rupert Grint d’haver oblidat qui és ell mateix després de tants anys sent el Ron són només algunes de les moltes interioritats que redimensionen encara més el significat de les pel·lícules.
També és molt estimulant veure les diferents visions que tenien cada un dels directors que van passar per la saga i les seves formes de treballar amb els actors. La tendresa amb els nens de Chris Columbus, la passió per l’estil d’Alfonso Cuarón, l’entusiasme infantil de Mike Newell i la maduresa de David Yates són, al cap i a la fi, els matisos que van acabar confeccionant el món màgic tal com el coneixem.
Absències destacades
Tot i la presència dels directors, sí que es troben a faltar altres figures rellevants dels llargmetratges com, per exemple, el grandíssim John Williams, la música del qual sí que apareix per fer tocar la fibra de la nostàlgia de l’espectador. Les grans absències del retrobament, però, les trobem entre els membres del repartiment, cosa que provoca que als seus personatges no se’ls hi presti suficient atenció.
Són els casos del Dumbledore de Michael Gambon, la McGonagall de Maggie Smith o el Llopin de David Thewlis. Els qui sí reben l’homenatge que es mereixen són els actors que el món màgic ha perdut des que van aparèixer a Harry Potter, com Richard Harris, Helen McCrory, Richard Griffiths o Alan Rickman, a qui se’ls hi dedica un dels segments més emotius de la peça.
La darrera gran absència és la de l’autora dels llibres que ho van començar tot, J.K.Rowling, que només apareix en imatges d’arxiu. I és que després de les seves controvertides publicacions a xarxes socials, criticades tant per fans com per actors de la saga, la seva presència no faria més que distreure de l’objectiu principal: honorar els deu anys de creixement d’actors, actrius i espectadors amb les pel·lícules de Harry Potter, que seguiran formant part de les seves vides i de les nostres. Sempre.