El cinema català fa història. Tres pel·lícules de producció catalana: Romería, la nova cinta de la cineasta catalana Carla Simón, film que arribarà aquest divendres, 5 de setembre, a les sales de cinema, Sîrat, d'Oliver Laxe, i Sorda, d'Eva Libertad, han estat preseleccionades per representar Espanya a la pròxima edició dels Oscar en la categoria de Millor Pel·lícula Internacional. Serà la número 98, gran gala del setè art que se celebrarà el 15 de març del 2026. Així ho ha anunciat aquest matí l'Acadèmia del Cinema d'Espanya, en un acte presentat per l'actriu Emma Suárez i l'actor Juan Diego Botto.
Últim capítol de la trilogia
"Romería neix de la frustració de no saber gaire sobre els meus pares", confessava Simón en l'estrena, molt aclamada, del seu tercer llargmetratge, en la passada edició del Festival de Canes. Una cinta amb què la cineasta catalana, tanca una trilogia sobre les seves arrels familiar. Tríptic que va iniciar amb Estiu 1993 (2017) i va prosseguir amb Alcarràs (2022) i que ara culmina amb Romería. Amb el seu tercer llargmetratge, Carla Simón explora les seves arrels gallegues, en aquest cas, les del seu pare.
La cineasta catalana se serveix del dietari de la seva mare per reconstruir la vida que durant uns mesos ella (la mare) i el seu pare van viure a Vigo, amb l'addicció a les drogues i la Sida com a rerefons. És per això que és un film "amb molts més riscos", més experimental formalment, que vol recordar una generació —la dels seus pares— educada en una societat reprimida i conservadora que va "trencar amb tot". "Volia parlar-ne evitant tant el judici com el romanticisme", confessa aleshores des de Canes en una entrevista amb l'ACN. Conversa en què Simón reconeixia que tancar la trilogia ha estat "molt alliberador", encara que alhora admetia certa frustració per haver-se adonat "que és molt difícil" reconstruir la seva memòria familiar.
Una marcianada que deixa l'espectador de cap per avall
Avalada pel Gran Premi del Jurat de l'última edició del Festival de Canes, no ha estat cap sorpresa que Sîrat hagi estat una altra de les pel·lícules preseleccionades als Oscars 2026. Cinta dirigida pel director gallec Oliver Laxe i producció catalana, Sîrat, explicava l'autor, "és una pel·lícula sobre l’amistat i la família, que acaba suposant aquesta comunitat plena de cicatrius". Una particularíssima road movie en trànsit entre el cel i l’infern, que ressegueix la peripècia d’un home (Sergi López) i el seu fill a la recerca de la filla desapareguda mesos enrere: les pistes els porten fins a una rave enmig del desert de Mauritània. El trajecte els durà a compartir camí amb un grup d’assistents d’aquesta festa del techno, tots ells inadaptats, marginals, una mena de pirates contemporanis antisistema, que no sabem ben bé si són hippies o punks, o totes dues coses, o cap d’elles.
"Sirât és un artefacte molt potent", ens advertia en una entrevista el seu protagonista. "Una pel·lícula molt arriscada i molt contundent. Una marcianada, en molts sentits, que deixa l’espectador de cap per avall. És el relat de la col·lisió de dos mons totalment oposats: el d’un senyor convencional, del qual no sabem pràcticament res, però que ja es veu que és un paio d’estar per casa, en contraposició al món aquest tan bèstia dels ravers, una gent que està preparada per sobreviure on sigui. Una subcultura marcada per una música molt potent. Per això la pel·lícula té aquesta banda sonora de música electrònica que et fa aixecar de la butaca del cinema. És una pel·lícula especial. Va ser un goig poder gaudir de la projecció en aquella sala tan gran i bonica de Canes".
Els sons del silenci
La tercera pel·lícula preseleccionada ha estat Sorda, l'òpera prima de la cineasta Eva Libertad, novament, pel·lícula de producció catalana. Una cinta, tal com ens advertia el nostre crític cinematogràfic Àlex Montoya en la seva ressenya, plena d'instants que manifesten la insensibilitat i el tantsemenfotisme d'una societat que deixa de banda tanta i tanta gent que viu amb allò que anomenem discapacitats.
Podríem resoldre que la Sorda del títol es refereix a la protagonista, però no és agosarat afirmar que assenyala també la societat que l'envolta, a tu, a mi, a tots plegats. Perquè semblem incapaços d'escoltar, d'atendre, de veure que els deixem de banda constantment, que no aixequem cap de les barreres que, en aquest cas, les persones no oients es troben en el seu dia a dia. Que no mirem de fer una mica menys complicada la seva quotidianitat.